acció

f

Dret processal

Facultat d’exigir als òrgans judicials de l’estat, normalment anomenats Tribunals de Justícia, que dictin resolució sobre un conflicte o sobre una petició mitjançant procés (perquè un procés sigui iniciat cal, normalment, que alguna persona ho demani, això és, que exerceixi una acció).

Per a exercir una llei cal tenir, en principi, un dret o un interès legítim afectats (legitimació), exceptuant el cas de l’acció pública. Segons la llei que el tribunal ha d’aplicar en jutjar, hom parla d’una acció penal, civil, laboral, etc. En el dret romà, l’acció (anomenada en llatí actio) era la forma de fer complir un dret determinat en un judici, i la seva utilització anava lligada amb l’ús de determinades fórmules per cada un dels drets que s’exercien. Cada tipus de contracte tenia una actio especial per a demanar-ne el compliment. Així sorgiren un gran nombre d'actiones, entre altres, l'actio reivindicatoria per a defensa del propietari contra qui sense dret li ocupava un immoble; l'actio publicana per a la defensa de qui no essent encara propietari, veia la seva finca usurpada per algú amb un dret de categoria inferior al seu; l'actio negatoria per a la defensa contra la consolidació d’una servitud o altre gravamen sobre la finca; l'actio tutelae per a exercir els drets tutelars; l'actio judicati per a demanar l’execució d’una sentència. Bé que en el dret modern s’ha perdut el formalisme d’aquests tipus d’accions, encara s’utilitza la terminologia en els processos i en els estudis jurídics.