Característiques
Conegut de molt antic, és el metall més blanc i de més elevat poder reflector, el més dúctil i mal·leable després de l’or, i el millor conductor de la calor i de l’electricitat. L’argent natural és una mescla de dos isòtops estables: el 107 (52,5%) i el 109 (47,5%). En són coneguts dotze isòtops radioactius artificials. Bé que molt escàs, es troba àmpliament dispersat per tota l’escorça terrestre, inclosa la mar. Hom calcula que n’hi ha entorn d’un 0,000004%, unes 10 vegades més que d’or. Es presenta adés a l’estat natiu, generalment aliat amb or, mercuri, antimoni, coure i plom, i formant a vegades enormes blocs, adés combinat amb d’altres elements en nombrosos minerals. Entre els minerals propis d’argent el més important és l’argentita; són també d’alguna importància la pirargirita, la proustita, l’estefanita i la clorargirita. Amb tot, el metall extret dels minerals propis d’argent no passa del 20% de la producció total mundial. La resta es reparteix, més o menys, de la forma següent: 45% del benefici de menes de plom i zinc, 18% de les de coure i níquel, 15% de les d’or i 2% de les d’estany. Els minerals propis més rics (més del 80%), que són especialment abundants a Mèxic, són tractats, en part, pels procediments tradicionals d’amalgamació, cianuració o lleixivat, prèvia torrefacció, que no requereixen gaire combustible ni gaire energia elèctrica. En general, però, s’ha anat imposant l’antiquíssim procediment de fusió directa en presència de plom, degudament millorat fins a fer-lo el més simple i adaptable a tota mena de materials argentífers, fins al punt que el mètode de fusió fou també el complement lògic del benefici del plom, les menes del qual constitueixen la deu individual més important d’argent. A vegades, hom fon el material argentífer juntament amb menes de plom, litargiri o amb d’altres materials. D’altres vegades, especialment si hom tracta menes d’argent riques, les afegeix triturades a un bany de plom fos. En ambdós casos resulta un aliatge del plom pobre en argent (àdhuc amb menys del 0,1%), que rep el nom de “plom d’obra”. Aquest, pot ésser enriquit, bé per liquació (mètode de Pattinson, actualment poc emprat), bé per tractament amb zinc (mètode de Parkes, en voga creixent), i hom arriba així a concentrats dels quals l’argent és aïllat per copel·lació. Per aquests i per l’altres mitjans de concentració i d’afinament, hom arriba a productes d’una riquesa en argent quasi sempre superior al 99%, que, tot i així, hom continua afinant, sovint electrolíticament, tant per eliminar impureses nocives (arsènic, antimoni, mercuri, seleni, telur bismut) com per aprofitar materials valuosos (or, platí). L’argent electrolític comercial té una riquesa del 99,95% o més.
L’argent presenta caràcters dels elements de transició, als quals pertany. Per tant, bé que dóna sals normals, amb el catió Ag+, aquest entra fàcilment a formar complexos, constituint l’element central de cations, com l’Ag(NH3)2+ (diaminaargent) o d’anions, com l’Ag(CN)2- (dicianoargentat). Hom inclou l’argent entre els metalls dits “nobles” per la seva indiferència química, bé que a la sèrie electromotriu es trobi un xic distant de l’or i del platí. El metall no és alterat per l’aire humit o sec, i, bé que absorbeix oxigen a l’estat fos, l’elimina en refredar-se. Resisteix l’acció dels àlcalis de la majoria dels àcids. L’àcid sulfúric només l’ataca quan és concentrat i bullent. Per contra, és dissolt ja en fred per l’àcid nítric (a diferència de l’or i del platí). El sulfur d’hidrogen, àdhuc en la petita concentració en què es troba a l’aire, recobreix el metall d’una fina pel·lícula negra de sulfur. L’argent pur (“fi”) és emprat per a la fabricació de les seves sals, per a l’argentat i per al revestiment d’aparells destinats a les indústries química i alimentària o a l’obtenció d’aigua destil·lada. En tant que metall, però, malgrat la seva excel·lent conductivitat tèrmica i elèctrica, la seva notable resistència als agents atmosfèrics i químics, i el seu valor, en el sentit decoratiu, com a metall noble, no és emprat gairebé mai, a causa, principalment, de l’escassa resistència mecànica. La seva duresa augmenta considerablement quan és aliat amb coure en un percentatge de 10 a 20, sense minva important de les altres característiques del metall base. La pèrdua de plasticitat que això comporta pot ésser corregida amb ínfimes quantitats de fòsfor, i l’ennegriment, amb addició de cadmi. Anys enrere, el principal destí de l’argent, i en particular dels seus aliatges argent-coure era l’encunyació de monedes, que generalment contenen prop del 90% d’argent. Quan la riquesa baixa fins a un mínim del 75 ± 0,5%, l’argent és anomenat “de segona”. Els objectes de decoració, coberteria i joieria solen ésser fets amb argent-coure del 80%. Els aliatges argent-cadmi, resistents a l’ennegriment i a l’atac pel clor, són emprats en argenteria i en bijuteria, i en aparellatge industrial, així com en la construcció de contactes elèctrics per a càrregues baixes (en canvi, són preferibles els aliatges argent-platí per a càrregues majors). El cadmi rebaixa molt el punt de fusió de l’argent, i els aliatges argent-cadmi pobres, eventualment addicionats de coure i zinc, són molt apreciats en soldadura. Per a la construcció d’aparellatge químic i contactes elèctrics són emprats també aliatges argent-silici i argent-níquel.
Analíticament l’argent és detectat, en general, per la insolubilitat del seu clorur, i és valorat volumètricament pel mètode de Volhard o, a l’estat de traces, colorimètricament, mitjançant la p -dimetilaminobenzalrodanina. Per a minerals i per a residus de llur tractament, hom empra també un procediment per via seca, que condueix a un aliatge de plom que és sotmès seguidament a copel·lació. En solució, l’ió Ag+ és fàcilment reduït a argent metàl·lic, mitjançant nombrosos reductors inorgànics (Fe2+, Zn metàl·lic, etc) o orgànics. La major part de composts d’argent són insolubles en aigua o almenys en aigua freda. Fan excepció, entre les sals corrents, el nitrat, el clorat, el perclorat i el fluorur. Llurs aplicacions principals són, en primer lloc, la indústria fotogràfica i, en tant que antisèptics, tenen també algunes aplicacions en medicina. El mateix argent metàl·lic comunica a l’aigua propietats bactericides.
Propietats físiques de l’argent (Ag)
| nombre atòmic | 47 |
| pes atòmic | 107,86815 |
| estructura electrònica | [Kr] 4d10 5s1 |
| valències | 1,2 |
| pes específic (a 20ºC) | 10,50 |
| punt de fusió | 961,93ºC |
| punt d’ebullició | 2.212ºC |
| conductivitat tèrmica (a 25ºC) | 4,29 W/cm·K |
| resistivitat elèctrica (a 20ºC) | 1,586 μ Ω·cm |
| radi iònic | Ag+1: 1,26 Å; Ag+2: 0,89 Å |
| radi metàl·lic | 1,4447 Å |
| potencials d’ionització, en eV | I: 7,576; II: 21,49; III: 34,83 |
| potencial d’oxidació, en V | Ag+ + e ⇌ Ag: 0,7996 |
Aplicacions de l’argent a l’antiguitat
L’us d’argent començà paral·lelament al dels primers metalls, el coure i l’or, sempre amb finalitats sumptuàries. Vers el 3000 aC, amb la revolució urbana al Pròxim Orient, prengué també el caràcter d’element de tresorejament. Sempre, però, fou mantingut en un lloc secundari, al costat de l’or, en els dos aspectes de joieria i atresorament. A Europa es divulgà durant l’edat del bronze, d’ençà del 2000 aC, lligat a l’època del vas campaniforme i, a la península Ibèrica, a la cultura argàrica (anells, braçalets, diademes), que començà les explotacions mineres de la part meridional peninsular que després prengueren molta importància dins l’economia del món mediterrani, i expliquen la florida de Tartessos i la colonització fenícia. En aquests fenòmens colonials l’argent féu un paper destacat al costat de l’or i del coure, però, amb l’aparició de la moneda, l’argent, prengué un nou valor en el món antic. Basades en el patró argent, les monedes gregues i romanes constituïren els dos sistemes més importants de l’economia antiga: el de la dracma atenesa i el del denari romà. Les mines d’argent de Laurion a l’Àtica foren una de les bases de la força econòmica d’Atenes. L’argent era indispensable per a fabricar monedes, base de la paga dels mercenaris, i, per tant, esdevingué decisiu a les guerres de l’època hel·lenística. Aquesta necessitat explica l’imperialisme cartaginès de l’època dels bàrquides (segle III aC) a la península Ibèrica: els cartaginesos encunyaren les grans sèries anepigràfiques que serviren per a pagar els mercenaris africans i hispànics de la segona guerra púnica amb l’argent de les mines dels voltants de Cartagena. Aquestes mines foren després explotades intensament pels romans.
L’argent en la moneda des de l’edat mitjana
>
Monedes d’argent. D’esquerra a dreta, dracma emporitana amb l’efígie d’Aretusa a l’anvers i el cavall Pegàs al revers (s III aC); anvers d’un croat de Pere II de Catalunya-Aragó (1285)
© Fototeca.cat
A l’època postromana, el món europeu fragmentat no tingúe un únic element monetari bàsic.Mentre la moneda base dels francs merovingis i carolingis era l’argent, el món mediterrani tingué com a instrument de llur economia el patró or de Bizanci, el solidus; el món islàmic, successor de Bizanci en el tràfic mercantil a través de la Mediterrània, tingué també una moneda d’or com a base, el dinar, imitació de l’aureus bizantí. A l’Europa occidental, però, el patró or oriental fou substituït pel patró argent carolingi, i així, mentre a Al-Andalus circulava la moneda batuda amb or sudanès, als estats cristians del nord de la península Ibèrica circulava moneda d’argent i de billó de tipus carolingi. Però, ja des del segle XI, les relacions econòmiques, cada vegada més intenses, entre la València islàmica i la Barcelona cristiana ajudaren a la difusió de l’or per l’Europa occidental, i fou sota la influència islàmica que, en ple segle XI, Ramon Berenguer I encunyà el mancús d’or de Barcelona, en una època en la qual l’encunyació d’aquest metall era pràcticament desconeguda als regnes cristians. Més tard, el croat d’argent, garantit pel municipi barceloní d’ençà del 1257 i confirmada la seva estabilitat per Pere II el 1285, fou el símbol monetari d’un període contínuament expansionista. A França, la reforma monetària del 1360-61 inaugurà un sistema que comprenia al costat del franc, peça d’or equivalent a una lliura tornesa, el gros, que era una peça d’argent. En general, fins el 1340 aproximadament, l’argent sembla haver estat exportat d’Occident per tal de saldar el seu comerç amb l’imperi mongol; l’or oriental, sobretot per Bizanci, devia refluir vers Occident, que aleshores pogué multiplicar l’encunyació de moneda d’or.
L’increment de les despeses militars i el tancament de les rutes de l’Àsia Menor, que reduí els mercats occidentals a Egipte, on l’argent tenia més valor que l’or, feren augmentar gradualment el valor de l’argent. Això explica l’increment sobtat que experimentà l’explotació minera a partir del 1460, principalment a l’Europa central (Saxònia, Bohèmia i Hongria), cosa que fou possible gràcies al descobriment de nous mètodes de destriar el plom de l’argent, a base del sistema de copel·lació, inventat per Johannsen Funcken (1451), i del procediment de l’amalgama descobert a la primera meitat del segle XVI, utilitzat primer a Bohèmia i a Hongria, més tard introduït per tècnics alemanys a la península Ibèrica i des d’aquí a Amèrica, on fou aplicat a Mèxic a partir del 1557, i al Perú des del 1572 i perfeccionat per Álvaro Alonso Barba. Amb aquests progressos tècnics la producció de les mines d’argent de l’Europa central experimentà un fort increment que arribà al seu punt màxim el decenni 1526-35: prop de 85 t anuals, xifra comparable a la del segle XIX (a mitjan segle XVI l’aportació d’argent americà arribà a 264 t). Algunes explotacions mineres —com les de Schneeberg, a Saxònia— aconseguiren llur apogeu els anys 1480; d’altres, principalment les de Friburg, no hi arribaren fins a mitjan segle XVI, però la majoria conegueren la màxima activitat entre el 1515 i el 1540. La prosperitat de l’Alemanya del sud a partir del darrer quart del segle XV i primera meitat del segle XVI, el poder dels homes de negocis bavaresos i francs, la irradiació artística i humanística de Nuremberg, d’Augsburg i d’Innsbruck s’expliquen principalment pel fet de llur situació al cor d’una àmplia zona productora d’argent (Harz, Tirol, Bohèmia) i als millors eixos de comunicació nord-sud, que els permetia de vendre a Anvers o a Venècia l’argent, el coure i el ferro extrets de les mines de l’Europa central. Els més grans homes de negocis alemanys del segle XVI s’enriquiren, en un principi, gràcies a les mines: el 1487, Jakob Fugger obtingué, en canvi d’un préstec, la part que pertocava a l’arxiduc Segimon d’Habsburg de la producció de les mines d’argent del Tirol, base de la seva futura prosperitat econòmica. Amb tot, a mitjan segle XVI, les mines europees entraren en decadència —mai no arribaren a cobrir les necessitats monetàries— i, a partir del 1550, l’argent americà prengué el relleu de l’europeu i provocà una inflació potent i sostinguda. Desembarcat a Sevilla, era portat fins als ports cantàbrics i bascs i d’aquí a Anvers, la gran central de distribució. La revolta de Flandes del 1566 féu canviar aquesta ruta i des d’aquesta data el corrent de metalls preciosos es desvià per Barcelona vers Gènova, creant així un eix econòmic nou.
El seu pas per Barcelona no fou aliè a la certa recuperació econòmica que experimentà aquesta ciutat, com tampoc a l’increment sobtat del bandolerisme al seu rerepaís. L’or esdevingué cada vegada més rar i augmentà de valor, però, a partir del 1680, l’equilibri entre or i argent varià de nou amb l’arribada a Europa de l’or del Brasil, i així, a les fires de Frankfurt i de Leipzig, la relació entre els dos metalls passà d’una mitjana d’1 a 15,27 entre el 1701 i el 1710 d’una mitjana d’1 a 14,93 entre el 1741 i el 1750. L’argent mantingué tanmateix el seu valor, i és que del 1720 al 1760 la producció d’or a escala mundial s’havia, almenys, doblat. El moviment d’un dels dos metalls sempre ha influït sobre l’altre: l’or relativament abundós dels darrers anys del segle XV desencadenà l’activitat de les mines d’argent d’Alemanya; igualment, la difusió de l’or brasiler, vers el 1680, estimulà les mines d’argent del Potosí i, més encara, les mines de Nova Espanya. Durant el segle XIX l’augment de l’or i de l’argent en la circulació, a causa del descobriment de les mines de Califòrnia, d’Austràlia i, més tard, d’Àfrica, prengué unes proporcions mai no assolides: als 140 milions de kg acumulats entre el 1493 i el 1850 s’afegiren 21 milions del 1851 al 1870 i 67 entre el 1870 i el 1893. L’abundància dels metalls preciosos creà abundància monetària. S’iniciaren els debats entre monometal·listes i bimetal·listes per establir el patró moneda: la successiva adaptació per part de diferents països del patró or originà la pèrdua gradual de la posició preponderant de l’argent com a utilització monetària, i la seva aplicació s’ha vist més aviat reduïda al camp artístic i industrial. Actualment, les dues terceres parts de tot el consum mundial d’argent són utilitzades per a finalitats artístiques o ornamentals. La producció mundial ha experimentat un notable augment, que l’any 2001 assolia unes 18.700 t. Aquest any, Mèxic, el Perú i Austràlia eren els principals productors (cadascun amb prop del 15% de la producció mundial).