Començaren a constituir-se a Itàlia al s XII; continuaren a Occitània (Provença i Llenguadoc). Els manuals notarials més antics de Catalunya pertanyen al s XIII (Vic, 1220; Castellfollit de la Roca, 1222; Manresa, 1243; Olot, 1267; Barcelona, Figueres, Reus, Santa Coloma de Queralt i Terrassa, més tardans dins el mateix s XIII). A partir del s XIV, els manuals notarials són abundosos, formats per resums de les actes o còpies generalment sense les clàusules formulàries. Els manuals eren propietat del notari, i en podia disposar en vida o per herència. A poc a poc aquest dret s’anà limitant fins que hom disposà que els manuals d’una certa antiguitat havien d’ésser recollits en un arxiu general a càrrec d’un notari-arxiver. Cap al final del s XIV foren creats els col·legis notarials, servadors dels privilegis i les ordinacions de la professió, i en algun cas reunien els manuals antics dels notaris de la jurisdicció. A l’Estat espanyol, la Llei del notariat (1862) declarà els protocols propietat de l’estat; un decret-llei del 1869 creà els arxius generals a les ciutats cap de partit judicial per als protocols de més de 30 anys (termini reduït poc temps després a 25 anys). Un decret del 1931 disposà la formació d’arxius històrics a les capitals de província, oberts als investigadors.
m
Arxivística i biblioteconomia