i ascomicets | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

ascomicets

substantiu masculím
pluralpl
Botànica
Cordyceps militaris: ascomicets pirenomicets
© Fototeca.cat
botànica bot
Classe de fongs desproveïts de cèl·lules flagel·lades, gairebé sempre septats, caracteritzats per la producció d’espores a l’interior d’ascs, formats a partir d’un aparell ascogen originat per reproducció sexual.

El miceli normal correspon al gametòfit i presenta hifes ramificades, de membrana quitinosa. És típic que els septes que separen les cèl·lules presentin un o diversos porus o aparells sinàptics, com passa en algunes algues. A vegades formen estromes, per agregació d’hifes (en forma de prosènquima o de plectènquima) sobre o dins els quals es formen els òrgans reproductors. No és rar que alguns estromes acumulin reserves i es converteixin en formes resistents, els esclerocis. La reproducció té lloc bàsicament per tricogàmia. El gametangi femení, l’ascogoni, és fecundat pels espermacis, gàmetes masculins no nedadors, que són captats per una prolongació de l’ascogoni, la tricògina. Aquest tipus de reproducció recorda sorprenentment el de les florídies. Producte d’aquesta fecundació és l’aparell ascogen, hifes corresponents a la generació esporofítica, de cèl·lules binucleades (dicariòtiques). En algunes cèl·lules de les hifes ascògenes els dos nuclis s’uneixen, i la cèl·lula esdevé un esporangi del tipus asc. En general, l’aparell ascogen va inclòs en una fructificació més o menys conspícua, l’ascocarp, en forma de disc (apoteci) o de cos esfèric i obert per un porus (periteci). És freqüent que aquest tipus de reproducció sexual es trobi més o menys simplificat, amb predomini de la plasmogàmia.

Cicle vital dels ascomicets
Josep Lluís Ferrer
Els ascomicets es multipliquen també asexualment, mitjançant la producció d’espores no nedadores, com les tal·lòspores, les clamidòspores i principalment les conidiòspores o conidis, originades per divisió successiva de cèl·lules especialitzades (conidiocists, fiàlids, ràdules, etc.) situades sobre uns filaments erectes i capitals, els conidiòfors, reunits en diversos tipus de fructificació (picnidis, esporodoquis, acèrvuls, mucedis), considerats fructificacions imperfectes. Molts ascomicets tenen tendència a perdre la capacitat de reproduir-se sexualment. D’una gran part se'n coneixen solament les fructificacions imperfectes: són els ascomicets imperfectes. Hom distingeix quatre subclasses d’ascomicets: laboulbenomicètides, primitius; discomicètides, amb apotecis; pirenomicètides, amb peritecis; i hemiascomicètides, amb els ascs nus, sense ascocarps.

Gairebé la totalitat dels fongs dels líquens són ascomicets pertanyents a la segona i a la tercera subclasses esmentades. Els ascomicets tenen el miceli generalment filamentós, o bé format per cèl·lules isolades o agrupades en colònies, com els llevats. Alguns tenen aspecte de floridura. Són de vida saprofítica, sobretot dins l’humus i la fusta en descomposició, o bé paràsita, amb un enorme nombre d’espècies que ataquen plantes superiors. Bé que en molts de casos els ascocarps manquen o són molt petits, en d’altres casos poden ésser grossos i constituir bolets comestibles, com les cassoletes, les orelles de gat, les múrgoles o les tòfones, que representen diverses complicacions de l’apoteci típic. Per a alguns autors, els ascomicets han derivat dels ficomicets a través d’algunes hemiascomicètides filamentoses, però sembla més plausible i suggestiu de pensar que poden procedir de les florídies, a través de les laboulbenomicètides, i considerar les hemiascomicètides com a formes simplificades per regressió.

Col·laboració: 
XLlP

Llegir més...