C. de Beaumarchais creà un personatge, Fígaro, descendent d’Arlequí, enredaire, d’enginy ràpid i de criteri independent, que havia d’adquirir complexitat amb Les noces de Fígaro, del mateix autor. L’obra fou musicada, entre d’altres, per Giovanni Paisiello (1782) i per Rossini (1816). Aquesta última, estrenada a Barcelona el 1818 és, avui encara, una de les òperes més representatives i la més famosa d’aquest autor. Alhora que clou l’etapa de l’òpera bufa setcentista, la seva riquesa temàtica i orquestral dona una nova orientació a l’òpera italiana del segle XIX. Aquesta òpera ha estat, però, víctima de moltes adulteracions: substitució de la mezzosoprano protagonista per una soprano, interpolació d’àries, etc. Actualment hom tendeix a representar-la en la seva forma original.