OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

carnaval

substantiu masculím
Folklore

Sumari de l’article

folklore folk
Període de divertiments públics que precedeix l’època d’austeritat i de penitència de la quaresma.

Comença entorn de l’Epifania, però estrictament hom considera carnaval els tres dies anteriors (diumenge, dilluns i dimarts) al dimecres de Cendra. Hom anomena també el carnaval, especialment als Països Catalans, carnestoltes . Pel carnaval es manifesten, d’una manera barrejada i confusa, costums i festes molt antics, molt heterogenis i diversos, propis de diferents estadis de la civilització, alguns dels quals, havent estat bandejats pel cristianisme, trobaren en aquest període de l’any possibilitats de manifestar-se. En són una mostra els diferents balls, comparseries i mascarades, l’ús de la màscara que oculta el rostre, l’encesa de fogueres, la llicència sexual (probablement relacionada amb algun ritu de la fecunditat de la terra), l’enterrament del carnestoltes, etc. Hom pot considerar el carnaval com a successor de les saturnals romanes i, d’una manera més general, de totes les celebracions de l’adveniment de la primavera. El cristianisme anà desdibuixant el caràcter simbòlic i màgic de les festes carnavalesques primitives. El carnaval ressorgí a l’edat mitjana, especialment a Itàlia, d’una manera menys llicenciosa però més popular. Progressivament anà adquirint formes artístiques, que culminaren amb el carnaval de Venècia, en què prenia part el dux i la seva cort, al costat del carnaval de Roma i, més modernament, dels de Florència, Nàpols i Torí. Al segle XVIII el carnaval francès introduí la novetat del ball de màscares, que tingué l’apogeu durant la Revolució. Aquest costum passà ràpidament a la península Ibèrica, amb menys envergadura per les diverses prohibicions que tingué, si bé es mantingué en moltes ciutats (Lisboa, Barcelona, Madrid, València, Sevilla, Cadis). A Alemanya foren notables els carnavals de la conca del Rin, des de Colònia a Magúncia. Actualment són importants, bé que com a simple espectacle turístic, els de Viareggio i de Niça, per les cavalcades i batalles de flors. A Amèrica (Nova Orleans, Buenos Aires, Montevideo, etc), el carnaval conservà millor l’espontaneïtat popular i es fusionà amb costums del folklore natiu. És celebrat per grans masses, en especial a les ciutats brasileres de Rio de Janeiro i Bahia, on es barreja amb antics costums africans.

La música en el carnaval

La música ha tingut un paper important en els divertiments carnavalescs. Ja al segle XV sobresortiren els canti carnavaleschi florentins. Al segle XVI aparegueren també les mascherate, masque o mask a Itàlia, a França i a Anglaterra. Al segle XVII, durant el carnaval hom representà òperes a Venècia i ballets a França. Des del final d’aquell segle els compositors han escrit obres o fragments basats en aquest temps de diversions: les òperes Le Carnaval de Venise , d’André Campra (1699) i d’Ambroise Thomas (1875); l’obertura de Benvenuto Cellini (1838), la del Carnaval romain d’Hector Berlioz (1844) i la d’Anton Dvořák (1891-94); les obres simfòniques Le Carnaval des animaux (1886) de Camille Saint-Saëns i Momoprecoce d’Heitor Villa-Lobos; un fragment de Petručka (1910) d’Igor Stravinsky; obres per a instruments solistes de Robert Schumann i de Nicolò Paganini, entre d’altres.

Col·laboració: 
SAS

Llegir més...