El terme és correlatiu d'efecte. L’influx de la causa en l’efecte s’anomena causalitat. Hom distingeix habitualment entre la causa (que produeix l’efecte) i l’ocasió o la condició (que permeten, faciliten o provoquen la producció de l’efecte per la causa). Aristòtil i els escolàstics distingien quatre causes: formal (allò que fa que una cosa sigui allò que és), material (allò de què és feta una cosa), eficient (allò que ha produït una cosa o un canvi) i final (allò en vista a què és feta una cosa). Les dues primeres són anomenades intrínseques, perquè passen a formar part de la cosa causada com a principi intern, a diferència de les altres dues, que són extrínseques. A aquestes quatre causes s’afegí la causa exemplar (model o arquetipus). Els medievals distingiren també entre la causa primera (Déu) i les causes segones (criatures), entre causes principals i instrumentals, i entre causes pròximes i remotes. A partir del Renaixement s’anà abandonant la noció de causa formal i material i es féu la crítica de la causa final com a principi d’explicació científica. Així, per als moderns, la causa pròpiament dita és la causa eficient, i la causalitat es contraposa a la finalitat. Els cartesians, però, ampliaren aquesta noció i l’aplicaren també a allò que fa la veritat d’una proposició (causa sive ratio, ‘causa = raó’); així feren de la causa un principi ontològic i lògic alhora. Designaren Déu com causa sui (‘causa de si mateix’), i alguns d’ells, els ocasionalistes, en feren la causa única i reduïren l’acció de les criatures a simple ocasió (causa ocasional) de l’acció divina. Tota concepció moderna de la causalitat oscil·la entre dos extrems, que subratllen, respectivament, l’alteritat o la identitat en la relació de causa a efecte: la definició psicològica per imputació (l’home s’experimenta com autor o causa dels propis actes) i la definició lògica per identitat (l’efecte en tant que efecte és idèntic a la causa en tant que causa). Els científics tendeixen a abandonar la noció de causa com a nexe ontològic i a substituir-la per la de llei o la de funció, segons les quals dos fenòmens es condueixen de tal manera, que a una variació de l’un correspon una variació de l’altre en una relació expressable numèricament. La noció de causa s’acosta llavors a la de condició. La crítica filosòfica empirista (Hume) i la positivista (Comte, Stuart Mill) també han estat exercides en aquesta direcció, i han considerat la causa com l’antecedent constant i invariable d’un fenomen, i la causalitat, com la successió regular de dos fenòmens. Kant ensenyà que la idea de causa és una categoria del nostre enteniment per a pensar aquesta forma de relació.
f
Filosofia