OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

còlera

substantiu masculím
Medicina

Sumari de l’article

patologia pat
Malaltia infecciosa aguda causada pel Vibrio cholerae .

Al s. XIX i a començament del XX s’estengué del seu país d’origen, el delta del Ganges, a tot el món. Actualment n'hi ha focus endèmics a l’Índia, el Pakistan i Birmània. El Vibrio cholerae o Vibrio comma , que fou aïllat per Robert Kock el 1833, és un bacteri en forma de vírgula molt mòbil i gramnegatiu. És molt sensible a la dessecació, a la calor i al medi àcid. La varietat Vibrio El Tor ha produït, els darrers anys, nombroses disseminacions epidèmiques, especialment en extenses zones d’Àsia i Europa. L’home és l’única font de contagi, i la transmissió és produïda per contagi directe o per l’aigua de beguda, la llet o els aliments contaminats, car els vibrions colèrics són eliminats abundantment per les deposicions dels malalts. Tenen una gran importància epidemiològica, per llur gran poder d’agents difusors, els malalts lleus i els portadors sans de vibrions colèrics. A l’intestí prim es produeix una profunda alteració de la permeabilitat de la paret intestinal, a conseqüència de la multiplicació dels vibrions colèrics, que provoca una pèrdua hidroelectrolítica brusca i intensa que pot conduir a un xoc circulatori d’instauració ràpida. El temps d’incubació del còlera és d’unes quantes hores a 3 dies, i la malaltia comença amb una diarrea que aviat és acompanyada de vòmits violents. Les deposicions deixen d’ésser fecaloides, esdevenen aquoses i adquireixen un aspecte típic d’aigua d’arròs, per la mescla de petits grums de moc. Progressivament s’instaura un quadre clínic greu a conseqüència de la deshidratació, de l’acció de la toxina del còlera i de l’activació d’altres bacteris intestinals. Hi ha formes clíniques distintes, algunes d’elles benignes. Els vibrions colèrics poden aïllar-se en les deposicions o en les matèries vomitades del malalt, i els anticossos no poden demostrar-se, mitjançant una prova d’aglutinació, fins a la segona setmana de la malaltia. Els malalts, o els sospitosos d’ésser-ho, s’han de sotmetre a un aïllament rigorós; cal que hom prengui les mesures higièniques necessàries i que siguin vacunats els sectors de població amenaçats. La immunitat conferida per la vacunació o per l’acció de la mateixa malaltia és poc durable. El tractament bàsic consisteix en la restauració de l’equilibri hidroelectrolític i en l’administració d’antibiòtics.

El còlera als Països Catalans

El còlera arribà a la península Ibèrica per primera vegada el 1833, a través de Portugal (els vectors foren els exiliats polonesos, que, des de llurs refugis belgues, anglesos o francesos, intervingueren en les lluites dinàstiques); de Porto passà a Vigo, i de l’Algarve a Extremadura i a Andalusia. Poc després (1834), el port de Barcelona esdevingué nucli d’una segona branca colèrica, mediterrània. Les xifres oficials, absolutament insuficients segons Lluís Comenge, donen 102.511 morts (449.264 atacats en 1833-35) a l’Estat espanyol. La segona envestida del còlera començà també pel port de Vigo (novembre de 1853) i pel de Barcelona (juliol de 1854), i produí 236.774 morts (829.189 malalts) fins al novembre de 1856; en aquesta pandèmia cal incloure la rebrotada del 1859 i el 1860, important per la seva extensió pel centre i el sud de la península Ibèrica, que afectà la meitat meridional del País Valencià, però relativament benigna. Una nova invasió, el 1865, dins la quarta pandèmia europea, fou menys mortífera i extensa que les dues primeres (no hi ha dades oficials, però la taxa bruta de mortalitat passà de 10,9% a 33,1%; a les Balears moriren unes 2500 persones). La pandèmia del 1885, per contrast, amb 120.254 morts (340.000 atacats), fou un pas endarrere i afectà especialment la part oriental de la península Ibèrica: el País Valencià tingué el 27,9% de totes les víctimes (21.613 morts a la província de València, 6.351 a la de Castelló, 5.645 a la d’Alacant); aquesta virulència, malgrat els esforços —discutits d’altra banda— de Jaume Ferran i Clua, descobridor d’una vacuna anticolèrica, sembla explicable per la crisi econòmica que aquell any sofria el país (glaçades, aiguats, subsegüent crisi industrial i mercantil). L’estiu del 1971, després de llargs anys, hi hagué un brot, reduït i d’escassa mortalitat, el qual, a partir de la conca del Jalón, afectà també els Països Catalans.

Col·laboració: 
JBB

Llegir més...