OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

comptabilitat

substantiu femeníf
Economia
economia econ
Branca particular de l’economia formada per un conjunt de postulats, proposicions i lleis que tenen per objecte la captació, la representació i la mesura del patrimoni.

El concepte de patrimoni fou tret del dret i reelaborat en sentit comptable per Giuseppe Cerboni i la seva escola, que establí les responsabilitats jurídiques de l’administració d’un patrimoni, el qual fou definit per Fabio Besta i l’escola materialista com el conjunt de béns materials i immaterials afectes a una titularitat jurídica i susceptibles d’expressió quantitativa. Els béns més els drets constitueixen l'actiu patrimonial; el passiu patrimonial és constituït per les obligacions. La diferència entre ells és el net patrimonial, concepte semblant al de capital comptable. La complexitat de les relacions econòmiques i financeres ha incrementat els problemes de la comptabilitat, però la recerca de nous procediments no ha alterat els principis fonamentals de la partida doble. Tot fet comptable implica una doble anotació, de manera que la suma de quantitats deutores sigui igual a la de creditores. El primer pas obligat, en comptabilitat industrial , és d’establir la identitat entre el total de béns disponibles per l’empresa i la suma de les seves obligacions envers propietaris i tercers (actiu + passiu = capital). Les modificacions derivades de les ulteriors operacions mercantils són registrades en diferents comptes , que agrupen i classifiquen (amb títols unificats com caixa, mobiliari, maquinària o efectes a cobrar ) els elements patrimonials, extraordinàriament diversos, obrint dues columnes per a les corresponents variacions positives o negatives. Per exemple, el valor d’una compra de mercaderies carregarà al compte (anotació al deure), puix que significa un increment de l’actiu i, per contra, una venda donarà lloc a un abonament (anotació a l'haver). Cal veure que els conceptes d' actiu-passiu i de deure-haver no són idèntics. Aquests últims són només divisions de tots els estats comptables, mentre que actiu i passiu s’identifiquen amb drets i obligacions. En el llibre dit major són recollits tots aquests estats, i en el diari hom detalla i registra per ordre cronològic les operacions fetes, les modificacions originades per les quals seran després traslladades al compte corresponent del major . En concloure l’exercici econòmic, és a dir, l’any, hom estudia els saldos dels comptes i determina el resultat de l’exercici o estat de pèrdues o guanys (balanç). Finalment hom fa un nou balanç general, traslladant les pèrdues i els guanys dels altres comptes al compte de resultats, i és el balanç general classificat el que indica la veritable situació econòmica de l’empresa en un moment donat. L’actiu d’aquest balanç permet de conèixer fins a quin punt l’empresa empra els recursos posats a la seva disposició i d’analitzar-ne les necessitats; el passiu dóna a conèixer l’origen dels recursos financers, propis o aliens, de l’empresa. Les diferents teories economicocomptables (teoria de la inversió, de l’amortització, del finançament, del rèdit de l’empresa) giren entorn d’una qüestió central: saber en quant de temps una quantitat de diners transformada en immobles, màquines, patents, estocs, crèdits respecte a tercers, etc, torna a ésser ingressada a través de les amortitzacions corresponents (de l’immoble, de la màquina o de la patent) o mitjançant la venda d’estocs o el cobrament del crèdit. Per a entendre el sistema de comptabilitat nacional cal fer referència a tres tipus de relacions: l’un pertoca als sectors en què s’agrupen les unitats que fan les transaccions (sector), l’altre pren cura del tipus de transaccions que hom vol diferenciar (transacció), i el tercer correspon als comptes que hom ha de portar dins cada un dels sectors existents (sector d’empreses, d’economies domèstiques i públic). A aquest respecte, hom pot establir quatre tipus de comptes: el compte de producció , que registra els ingressos i despeses relacionats amb l’activitat productiva, el compte de distribució , que recull el guany reflectit en el compte de producció i el descompon en les diferents despeses satisfetes, restant l’estalvi com a partida residual, el compte d’operacions del capital , que reflecteix la manera com l’estalvi és emprat amb vista al finançament, i el compte de les operacions exteriors, que compara les partides deutores no compensades per partides creditores amb les partides creditores que estiguin en la mateixa situació. Si hom estableix aquests quatre tipus de comptes per a cadascun dels tres sectors enunciats, en resulten dotze comptes. De fet, però, els sistemes de comptabilitat nacional els redueixen a un nombre menor, seguint diferents criteris.

Col·laboració: 
PMar

Llegir més...