Hom l’aplica més específicament a aquelles espècies de cnidaris antozous que posseeixen un esquelet calcari arborescent, per contraposició a les madrèpores o coralls que tenen esquelet massís. Són més abundants i diversos a les mars càlides, on formen generalment esculls coral·lins. El més gran d’aquests esculls és la Gran Barrera de Queensland (o Gran Barrera Australiana), d’uns 2.500 km de longitud. De la resta d’esculls, que oscil·len entre prop dels mil i escaig i alguns centenars de quilòmetres, es poden esmentar l’Apo Reef, a la mar de Luzon (Filipines); els esculls mesoamericans, els més grans de l’Atlàntic (des de les costes de la península de Yucatán a les de Mèxic); els Florida Keys, també a l’Atlàntic; la barrera de Nova Caledònia, al Pacífic; la de la mar Roja; el sistema d’esculls Maldives-Chagos-Lakshadweep Atolls (oceà Índic); el Reed Bank, a la mar de la Xina Meridional; la barrera d’Andros (Bahames, al Carib), i la barrera d’esculls de Belize, també al Carib. La majoria dels coralls es caracteritzen per la presència d’algues unicel·lulars simbiòtiques (zooxantel·la) en els seus teixits (els que no n’hi tenen mostren menys vitalitat estructural, però poden viure a una major profunditat que els altres). El creixement d’aquestes colònies de pòlips genera els esculls de corall, que representen el 0,1% de la superfície terrestre i allotgen més del 25% de la vida marina. L’increment de la temperatura per sobre dels 30 °C provoca la migració de les zooxantel·les, la qual cosa deixa al descobert l’esquelet calcari de color blanc, fenomen conegut amb el nom d’emblanquiment dels coralls. Si l’absència de les zooxantel·les es perllonga massa temps, la supervivència del corall es veu compromesa. L’emblanquiment del corall fou observat per primer cop el 1987, i des d’aleshores se n’han produït diversos episodis que han afectat les grans formacions coral·lines, particularment visibles a la Gran Barrera de Queensland. Hom ha previst que l’increment de la temperatura global a conseqüència del canvi climàtic comportarà la desaparició dels grans esculls coral·lins. Un altre factor que perjudica els esculls de corall és l’augment de diòxid de carboni atmosfèric, que en ésser absorbit per la mar acaba alterant l’acidesa i dificultant la calcificació de l’escull.
La pesca i el comerç del corall tingueren una especial importància en l’economia catalana medieval pel fet que les principals zones productores pertanyien a la corona catalanoaragonesa: la costa del Principat (des de Portvendres fins al cap de Sant Sebastià), la de Mallorca i la costa occidental de Sardenya. La costa de Barbaria era tributària dels reis catalans (després del tractat de Jaume II amb el rei de Tunis el 1301) i els seus drets de pesca foren arrendats a catalans. De fet, durant els segles XIV i XV la pesca i el comerç del corall foren un monopoli català. Pere III, per afavorir l’Alguer, el 1384 ordenà que totes les naus dedicades a la pesca del corall a les costes de Sardenya hi haguessin de fer port; una pragmàtica de Ferran II del 1481, renovada el 1493, autoritzava la pesca del corall en aigües de Còrsega i de Sardenya només als seus vassalls i mantenia el privilegi alguerès. El 1446 un barceloní, Rafael Vives, tenia arrendats els drets del corall a la costa de Barbaria. Els centres comercials foren Barcelona, Cadaqués i l’Alguer; Marsella i Liorna n’eren els principals competidors. Hom pescava el corall, des de llaguts, per mitjà de la corallera o de cabussadors a pulmó lliure. El corall més apreciat era el de color de sang o el rosat; el blanc tenia molta menys acceptació. Ben polit, era l’element essencial de la joieria catalana; emprat per a fer braçalets, collarets i arracades, també ho era per a fer rosaris o com a pedra fina. La mercaderia era venuda fora dels Països Catalans, a Marsella, Gènova, Trapani i Liorna, que n’era el centre de la contractació i, juntament amb Torre del Grecco, de la manufactura artística del corall. Durant els segles XVII i XVIII hom continuà la pesca del corall tradicional (hi ha documentada una autorització per a la costa mallorquina el 1605), però la pirateria la dificultà. A la fi del segle XVIII, la demanda per a la joieria n’intensificà la pesca i el comerç. Les poblacions de la costa del nord del Principat (Portvendres, Cadaqués, Begur, l’Estartit i l’Escala) reprengueren les campanyes coralleres. El 1859, Narcís Monturiol, en inventar l’Ictini, pensà de dedicar-lo a la pesca del corall per tal d’evitar els sofriments dels cabussadors. Vers el 1880 el corall de qualitat s’arribà a pagar al mateix preu de l’or; foren compradors de corall els Albert, de l’Escala, els Elies, de l’Estartit, els Forgas, de Begur, els Pont, de Cadaqués, els Ribera, de Palamós, i els Dunyer, del Port de la Selva. Aquestes campanyes de pesca foren dirigides per Josep Carrascal, empresaris italians, com Giorgio Zamboni, o grecs, com Kóstas Kontós i Konstantînos Papaoikonómos, que empraren ja bussos grecs, sobretot al cap de Creus i al cap de Begur. Vers el 1954, la utilització d’escafandres autònoms, per Antoni Ribera i altres submarinistes que pescaven a les illes Medes, augmentà el rendiment de les immersions, en permetre l’accés a cavitats fins aleshores inexplorades. A l’Alguer, per estimular el treball artístic del corall, funciona des del 1953 una Escola del Corall.