La diferència existent entre l’ordre del deure i l’ordre de l’ésser (d’allò que és, de la factivitat, etc) és expressada pel mateix llenguatge, en distingir l’imperatiu (forma prescriptiva) de l’indicatiu (constatació de fets) i en relacionar sovint la forma imperativa amb la del subjuntiu, com a expressió desiderativooptativa. D’altra banda, la relació existent entre ambdós ordres pot ésser subratllada o bé minvada segons que sigui la concepció —més objectivista o més subjectivista— que hom té de l’ordre moral i dels valors. D’una manera equivalent, en parlar del deure hom pot donar primacia al bé objectiu (moral material) sobre la mateixa rectitud de l’acció ètica, o a l’inrevés (moral formal). En el primer cas hom troba la majoria de les religions primitives, pensadors com Sòcrates, Plató i Aristòtil, entre d’altres i, en general, gairebé totes les filosofies morals anteriors a Kant, segons les quals el deure es dedueix d’allò que és bo i àdhuc s’hi identifica, en el sentit d’obligació de viure tant segons la natura, la raó universal o fins i tot els valors determinats per l’educació, la tradició i els costums socials, com segons unes normes religioses concretes, canonitzades com a expressió de la voluntat divina i testimoniades per la consciència. Per a Kant, tanmateix, el deure no es dedueix de cap bé concret, sinó de l'imperatiu categòric, i la moralitat només té sentit quan hom obra per respecte al mateix deure o obligació moral i no tan sols per acomplir amb el contingut concret ( moral, ¦ ètica).
m
Religió
Filosofia