OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

art egipci

substantiu masculím
Art

Sumari de l’article

art egipci El temple d’Amon, a Luxor
© Fototeca.cat
art art
Art desenvolupat a Egipte.

Pel que fa al faraònic, l’atzar dels descobriments arqueològics i la diferència qualitativa dels materials emprats fan que sigui fonamentalment religiós i funerari. Altres característiques són el pragmatisme i l'egocentrisme de les seves produccions (destinades a honorar els déus o a perpetuar i facilitar l’existència humana a l’altra vida), les quals solen ésser anònimes, car el qui comptava era el destinatari i no pas el creador. D’altra banda, el caràcter decoratiu de l’escriptura jeroglífica creà un lligam estret entre ella i l’art i en constituí, un dels aspectes més notables. L'arquitectura constitueix un dels vessants més reeixits. La funerària es compon de tombes i temples funeraris. En el cas de les primeres, el fet que fossin construïdes amb materials resistents en el ǧabal (muntanya) i no a la vall del Nil, inundada cada any, ha permès de recuperar nombroses necròpolis i d’estudiar l’evolució de la tomba egípcia. La mastaba a partir de les dinasties I-II (Sakkara i Abidos), constituí la sepultura reial per excel·lència —com a tomba privada continuà en ús fins al Regne Mitjà— i deixà d’ésser-ho des de la dinastia III, quan els sobirans començaren a fer-se enterrar en piràmides. La piràmide constitueix l’apoteosi de l’arquitectura funerària egípcia. Pròpia, bàsicament, de les dinasties IV-VI (“edat de les Piràmides”), fou també utilitzada, bé que de forma més restringida, durant la XII (piràmides de Lišt, Dahšūr, Hawāra i Ilahun), XIII i XVII. Pel que fa a la tomba privada, evolucionà al final de la dinastia VI. La noblesa provincial deixà d’ésser enterrada en mastabes al costat de la piràmide reial i ho feu en hipogeus (hipogeu), a la capital del seu nomos. Gràcies a aquest fet, d’inequívoc caràcter polític (independització del monarca o governador respecte del faraó), hom coneix una sèrie de necròpolis provincials que van del final de la dinastia VI a la XII (‘Aswān, Asyūṭ, Mair, Banī-Ḥassan, etc). A partir del Regne Nou, l’hipogeu esdevingué el tipus usual de tomba reial i privada (com ara els de la Vall dels Reis, de les Reines o dels Nobles a Tebes). D’altra banda, els temples funeraris eren consagrats al culte funerari dels faraons. De les dinasties III i IV hi ha el de la Piràmide Esglaonada (Sakkara) i els de les tres piràmides de Gizeh. No en queda cap del Primer Període Intermedi, però sí, en canvi de la dinastia XI (el de Mentuhotep II a Dayr al-Baḥri). Ni la dinastia XII ni el Segon Període Intermedi no n'han lliurats, en contraposició al Regne Nou, del qual daten alguns dels temples més importants: el de Hatšepsut, a Dayr al-Baḥri, el Ramesseum i el de Madīna Habu, de Ramsès III. Dins d’aquest tipus, hi ha una variant: els temples commemoratius, destinats a perpetuar el culte d’un faraó a Abidos, territori sagrat d’Osiris (com ara de Sethi I, el més important). L'arquitectura religiosa, d’altra banda, és representada per capelles, quioscs, santuaris i temples, consagrats a una o més divinitats. Pertanyen a aquest darrer tipus, en especial, els temples, de Karnak i Luxor. Ambdós són del Regne Nou i comprenen els elements bàsics de l’època: un o més pilons, o portes monumentals, un pati porticat, una sala hipòstila i un o més santuaris. El temple d’Aton a Al-Amāarna presenta unes característiques diferents a causa de la doctrina solar d’Akhenaton. Mentre en el temple egipci clàssic la llum minvava a mesura que hom avançava cap a l’interior, el d’Al-Amārna consistia en una sèrie de patis i passadissos a cel obert que conduïen al santuari, il·luminat pel sol. Aquest mateix concepte d’il·luminació havia presidit, onze segles abans, la construcció dels temples solars de la dinastia V, consistents en un gran pati a cel obert on s’aixecava un enorme obelisc de margenada seca. Una altra variant del temple religiós és el speos, o temple excavat a la roca, majoritàriament del Regne Nou. Bé que n'hi ha a Egipte (així, el Speos Artemidos, de Hat-šepsut), radiquen principalment a Núbia (Abu Simbel, de Ramsès II, etc). L'arquitectura civil és molt mal representada, car mentre les tombes i els temples solien ésser de pedra, les cases eren de tova. Això, i el fet que s’aixequessin a la vall del Nil, explica que la majoria de nuclis de població hagin desaparegut. La informació sobre l’arquitectura civil es basa, doncs, entre d’altres restes, en les anomenades “cases d’ànimes” (dinasties VI-XII), en les restes arqueològiques d’alguns palaus reials (el de Ramsès III a Tebes, per exemple) i, sobretot, en les tres úniques poblacions que es conserven: Ilahum, poblat d’obrers i artesans del regnat de Sesostris II, Al-Amārna i Dayr al-Madīna, aquests dos últims del Regne Nou. Mentre les cases de la gent del comú eren de pla senzill (en ocasions, quatre habitacions, un soterrani i una terrassa, molt important en el món egipci), les dels més poderosos podien tenir desenes de cambres, algunes amb columnes. L'arquitectura militar, d’altra banda, és documentada per les fortaleses de la dinastia XII a Núbia (Buhen, Mirgissa, Semna, etc). Arruïnades durant el Segon Període Intermedi, foren reconstruïdes i ampliades per la dinastia XVIII. El seu pla variava segons la topografia del jaciment (avui estan perdudes a causa del negament de la Baixa Núbia pel llac Nasser), però les defenses acostumaven a ésser iguals, un fossat artificial i un clos murat amb baluards. A dins, s’alçaven les habitacions i el temple o temples. Les fortaleses en sòl egipci només són conegudes per les fonts (“Les Muralles del Príncep”, per exemple).

Malgrat les teories sobre l’immobilisme de l’art egipci, l'escultura faraònica mostra una gran diversitat dins d’una unitat. Les seves dues tendències principals són la idealització dels personatges (Regne Antic, Regne Nou) i el realisme (dinasties XI i XII, època d’Al-Amārna i dinastia XXVI). Els materials emprats eren la fusta, el metall i, sobretot, la pedra. Amb ells i un senzill utillatge, l’escultor egipci reeixí a fer autèntiques obres mestres. L’estatuària de les dinasties I i II és molt pobre, el contrari de la del Regne Antic, durant el qual hi ha documentats tres tipus d’escultures: individual (com l'Escriba assegut), grups familiars (com el de Rahotep i Nofret) i pseudogrups, en els que el personatge apareix en diverses fases de la seva vida. La idealització n'és la regla, però algunes escultures es caracteritzen per llur realisme (com el Šayḫ al-Balad). El costum de pintar les estàtues és ja documentat en aquesta època. El Primer Període Intermedi significà un retrocés en el camp de la tècnica. A partir de la dinastia XI, però, hom inicià una recuperació que culminà en la XII, una de les etapes més fructíferes de l’art egipci. L’estatuària reial és molt superior a la privada i reflecteix les dues tendències esmentades: idealització dels personatges (escola de Memfis: estàtues de Sesostris I trobades a Lišt) i realisme, obtingut mitjançant una gran tècnica (escola de Tebes: escultures d’Ammenemes III). A diferència de la dinastia XII, l’estatuària privada del Segon Període Intermedi, època de decadència artística, és superior a la reial. A partir de la dinastia XVII, es produí una recuperació que desembocà en l’art altament desenvolupat de la XVIII. L’estatuària conegué aleshores dues fases ben diferenciades: des d’Amosis a Tuthmosis IV predominà l’estilització i l’elegància dels models i, a partir d’Amenofis III, l’art dels escultors esdevingué més espiritual i, ensems, realista, característiques ambdues que triomfaren plenament en l’època d’Al-Amārna (cap de Nefertiti del Museu de Berlín). Les tradicions amarnianes es mantingueren fins a la fi de la dinastia, bé que més atenuades. Durant el període ramèssida (dinasties XIX-XX), l’escultura entrà en decadència, car hom preferí el colossalisme a l’expressivitat. Mentre les dinasties XXI-XXIV seguiren els millors models ramèssides (estàtua en bronze de la reina Karomanna), la XXV s’inspirà en les tradicions de la XII i del regnat d’Amenofis III (cap Colossal de Taharqa). La dinastia XXVI, a l’últim, féu seves les convencions del Regne Antic i afavorí l’arcaisme, bé que tenyit d’un fort realisme. Excel·lents escultors, els egipcis, especialment els dels Regnes Antic i Mitjà i els de la dinastia XVIII, foren uns mestres del relleu, el qual era pintat com les escultures. Durant les dinasties I-II, fou emprat a les esteles (la del rei Serp, per exemple) i a les paletes. A partir, però, del Regne Antic, entrà en les mastabes. Durant la dinastia V, s’amplià el nombre d’escenes de la vida quotidiana i el relleu adquirí una finura i seguretat remarcables. El Primer Període Intermedi fou una època de retrocés tècnic i, ensems, de formació de nous corrents, que arribaren a la maduresa durant la dinastia XI i, sobretot, a la XII (“Capella Blanca” de Sesostris I). A un Segon Període Intermedi decebedor per la manca gairebé total d’obres, succeí la dinastia XVIII, època important perquè hi ha documentades quatre tendències, les més significatives de les quals són la del regnat d’Amenofis III, que assolí la perfecció tècnica, palesa no sols en les obres grans (temple de Luxor, tombes de Ramose i Kheruef, etc), sinó també en les menys ambicioses, i la del l’època d’Al-Amārna. Tret del regnat de Sethi I, que enllaça amb el d’Amenofis III, el relleu entrà en decadència a partir del període ramèssida (si bé hi ha algunes obres de vàlua, com la batalla de Kadeš, a Abu Simbel, o la victòria de Ramsès III sobre els Pobles del Mar, a Madīna Habu), decadència que només aconseguí d’aturar, per poc temps, la dinastia XXVI.

De tots els pobles de l’antiguitat, oriental i clàssica, els egipcis foren els únics a practicar sistemàticament la pintura. Funerària en bona part, no menyspreà els temes profans. Els colors, poc variats però càlids i brillants, eren aplicats sobre una capa de guix amb la qual hom havia recobert prèviament les parets de les tombes. Entre les convencions de la pintura en destaquen la representació de perfil de persones i animals, la manca de perspectiva i les diferències de grandària entre els individus i els objectes (com més gran, més important). De les dinasties I-II no en resta pràcticament res. Cal esperar la dinastia IV per trobar una obra mestra, les Oques de Meidum. En general, tanmateix, continua predominant el relleu. A partir, però, de la dinastia VI, els hipogeus començaren a ésser decorats amb pintures sobre estuc. Durant el Primer Període Intermedi, es mantingué la tendència (tomba del governador Ankhtify, a Mu'alla), que també féu seva la dinastia XI i que accentuà encara més la XII (escenes de caça, pesca, esports, jocs, etc a les tombes de les necròpolis provincials). Aquesta tendència triomfà en el Regne Nou, l’època de la pintura egípcia per excel·lència. Des d’aleshores, el relleu fou emprat quasi exclusivament als temples i la pintura, a les tombes (com les de Menna, Nakht, Huy, de la dinastia XVIII). El període d’Al-Amārna introduí algunes modificacions en el repertori tradicional, de la mateixa forma que l’element profà i el gust per la natura hi adquiriren un gran relleu. Mort Akhenaton, hom retornà al repertori tradicional. Bé que productes un xic marginals, són també interessants els dibuixos i pintures que decoren el Llibre dels Morts i una sèrie d'óstraka. Mentre la temàtica dels primers és estrictament funerària, la dels segons és variada i, sobretot, profana.

Els egipcis demostraren també el seu geni artístic en el camp de les mal anomenades arts menors. Els artesans de les dinasties I-II assoliren un bon nivell (aixovar funerari de Hemaka, a Sakkara) però els objectes descoberts a la tomba de Hethepheresm, mare de Kheops (un ric mobiliari i objectes de bellesa) proven que, en el terreny tècnic, el Regne Antic fou molt superior a la fase precedent. Si el Primer Període Intermedi i la dinastia XI no han lliurat peces significatives, l’orfebreria de la XII és, en canvi, d’una gran imaginació (perles piriformes decorades amb motius florals, etc). Però l’època de les arts menors per excel·lència fou el Regne Nou, quan les riqueses acumulades pels egipcis en les seves conquestes asiàtiques fomentaren un afany desmesurat pel luxe entre les classes altes. Fou també aleshores que es féu sentir la influència asiàtica en el terreny de la ceràmica i el vestit. Els mobles, d’altra banda, presenten una varietat de formes molt superior a la de la dinastia XII (com ho palesen, per exemple, el tron i l’arqueta de Tutankamon), mentre que l’orfebreria és inferior a la d’aquesta dinastia. Dignes d’una menció especial són, a l’últim, els objectes de tocador, en els quals excel·liren els artesans del Regne Nou (culleres de perfum, per exemple, del tipus de la “nadadora”).

L'art egipci posterior a la conquesta d'Alexandre

L’art egipci posterior a la conquesta d’Alexandre fou un híbrid de les formes tradicionals egípcies i de les hel·lenístiques, i després de la conquesta romana foren adoptades les formes de l’art romà. Fruit d’aquestes adaptacions fou l’aparició de l’art copte en època cristiana. La invasió musulmana aportà noves coordenades artístiques, i les influències clàssiques foren substituïdes per la influència artística del gran centre musulmà del moment, Samārrā. Els moments millors de l’art musulmà egipci foren els s. IX i XII; a la primera època pertany la mesquita d’ibn Ṭūlūn, una de les obres mestres de l’art musulmà a Egipte, i a la segona hom troba les tombes reials dels mamelucs, de sala sepulcral quadrada amb cúpula, i també les mesquites tomba, monuments característics del s. XII i que es prolongaren fins al s. XIV. Les arts decoratives continuaren les tradicions islàmiques importades.

Modernament, la gran figura del desvetllament artístic egipci —no produït fins al s. XX— és l’escultor Muḫtar, que entronca l’estatuària faraònica amb la moderna esquematització dels volums. Entre els pintors, a part Georges Sabbaġ —integrat a l’escola de París—, sobresurten el postimpressionista Muḥammad Nagi (1888-1956) i el castissista Mahmud Sa'īd. En les arts dites menors sobresurt el ceramista Ḥassan Ḥašmat, que sintetitzà les tècniques europees amb una temàtica autòctona. L’obra de les modernes escoles artístiques egípcies és ben representada al museu d’art modern del Caire, fundat el 1928.

Col·laboració: 
RaG

Llegir més...