Hom distingeix espores mòbils (planòspores), flagel·lades i de membrana prima, les més primitives, pròpies d’algues i de fongs aquàtics, i espores no flagel·lades (aplanòspores), presents ja en organismes aquàtics, però que, protegides per membranes de secreció, resistents, i més o menys deshidratades, s’han convertit en un factor eficaç de disseminació en els fongs superiors, briòfits i pteridòfits. Les espores típiques són les formades per l' esporòfit (alternança de generacions), que és diploide, prèvia miosi ( miòspores ). Són, doncs, haploides. Si s’originen a l’interior d’una cèl·lula (esporocist), hom parla d' endòspores , com les ascòspores, i d' exòspores si ho fan a l’exterior, com les basidiòspores. Aquestes dues classes d’espores són més primitives que les que es formen en un cos fructífer delimitat per una capa de cèl·lules estèrils, l’esporangi. Hi ha espores, anomenades asexuals , que s’originen en qualsevol moment del cicle vital, com els conidis, les clamidòspores o les artròspores dels fongs. Adaptades a la dispersió pel vent i resistents a la dessecació, les espores de les plantes terrestres s’han diferenciat, en alguns pteridòfits, en micròspores , que originen gametòfits masculins, i megàspores o macròspores , que originen els gametòfits femenins. De fet, els grans de pol·len de les fanerògames no són altra cosa que micròspores. Sobretot en els fongs i els líquens, les espores són indispensables per a la identificació de les espècies.
Secció d’un sorus de falguera; 1, esporangi tancat; 2, esporangi obert alliberant multitud d’espores; 3, indust
© fototeca.cat