L’extradició es basa en acords de dret internacional, que en la seva majoria són bilaterals. Cada estat estableix les condicions per a accedir a una demanda d’extradició d’un delinqüent o criminal, sigui presumpte o sentenciat, a un altre estat. Entre les excepcions que sovint impedeixen l’extradició hi ha l’absència de la doble criminalitat (és a dir, que l’acte motiu de l’extradició sigui considerat delicte en els dos països), els casos de persones perseguides per motius polítics, l’existència de certes penes en el país que cursa la demanda (pena de mort, tortura) o jurisdicció sobre ciutadans amb nacionalitat del país receptor.
Quant a l’extradició multilateral, molts acords internacionals contra el crim organitzat, el narcotràfic, el terrorisme, els crims contra la humanitat o contra el blanqueig de capitals inclouen clàusules relatives a l’extradició entre els països signants. El 1957 el Consell d’Europa aprovà una Convenció Europea sobre Extradicions. El marc legal d’extradicions de la Unió Europea es basa en la Convenció sobre extradicions entre els estats membres (1996) i l’Ordre d’Arrest Europea (2002), també coneguda per euroordre.