Correspon al moviment històric federalitzador, entès com un procés de creació de noves unitats polítiques més àmplies i complexes, les quals integren i mantenen les particularitats dels grups humans que pacten llur federació. Aquest procés federalitzador es mou en dues direccions contraposades però convergents: la centrípeta, o unificadora d’unitats polítiques preexistents, i la centrífuga o descentralitzadora d’una entitat política unitària, la qual es transforma en una federació d’entitats polítiques menors, tot i que el lligam d’unió subsisteix. Si la primera direcció tendeix a crear a la llarga noves nacions o integracions culturals més grans i intenses, fins a arribar a l’ideal d’una federació universal basada en el lliure pacte d’homes i de pobles que conserven sense alienació llur personalitat, la segona direcció pretén de restablir la personalitat de determinats grups humans, històricament alienada per unificacions imposades de forma no gens democràtica. La lluita per l’alliberament popular, la conquesta de les llibertats fonamentals i el dret d’autodeterminació dels pobles coincideixen aleshores, i tenen el federalisme com el millor instrument polític per a transformar l’antiga unitat imposada en una nova unitat més forta i durable, car es basa en el lliure consentiment de la població. La direcció centrípeta del federalisme ha seguit generalment el camí progressiu de les aliances circumstancials; la confederació d’estats independents i sobirans o associació de caràcter internacional, permanent i orgànic; i l’estat federal o federació d’estats, amb sobirania dividida entre el primer i els segons. La marxa cap a la unitat ha fet dels actuals estats federals la culminació del federalisme en tant que creador d’importants estats moderns (Estats Units d’Amèrica, Suïssa), però la mateixa complexitat de les societats de capitalisme avançat ha reduït l’abast del federalisme i ha afavorit una nova centralització i un augment dels poders reals de l’estat federal sobre els estats federats. La federació es produeix quan es donen certs vincles més o menys sòlids d’unió entre els grups incorporats a l’estat federal (raça, llengua, contigüitat territorial, tradicions històriques comunes o interessos econòmics complementaris); per això la construcció d’unitats polítiques d’abast continental, com l’europea, topa de moment amb la insuficiència d’elements unificadors objectius. D’altra banda, el procés federatiu té un caràcter conscient i lliure, el qual ha de cristal·litzar en un pacte entre estats o constitució federal. La constitució representa en l’estat federal quelcom més que una formalitat legal: és l’instrument jurídic del pacte entre estats i, per tant, la seva permanència és reforçada per procediments de reforma constitucional dificultosos i complexos. Al costat de la constitució federal sobreviuen o s’estableixen les constitucions dels estats federats com a lleis fonamentals d’una autonomia de contingut constitucional, la qual comprèn la competència més àmplia sobre legislació. El principi de la divisió de poders s’articula en l’estat federal de forma funcional i territorial. Els estats membres de la federació i l’estat federal es divideixen llurs respectives competències segons una doble enumeració d’aquestes. Els poders “residuals” no enumerats en la constitució són atribuïts d’una manera flexible als estats federals. La divisió territorial de competències és molt variada en les diferents federacions, però, en general, són atribuïdes a l’estat federal les relacions internacionals, les forces armades, el comerç exterior i les duanes, les comunicacions i el comerç interior, la moneda, els pesos i les mesures, el règim polític i les institucions polítiques i jurídiques fonamentals. La dualitat d’ordres constitucionals i de competències legislatives es reflecteix en la dualitat de cambres parlamentàries. Cada estat federat participa directament mitjançant la segona cambra federal, al costat de la primera cambra, la qual representa tota la població de la federació, amb independència de la distribució geogràfica. La cambra federal representa el poble de cada estat, i el nombre de representants és igual per a cadascú, car així equilibren les desigualtats de població o territori que puguin existir en la federació. El poder executiu federal correspon generalment a un president de la República i a un consell, els quals actuen de formes molt diverses, segons el sistema específic de govern adoptat (presidencialista, parlamentari, directorial, etc.). El poder judicial és també dual, és a dir, hi ha una doble jerarquia judicial al costat d’un tribunal federal constitucional característic, encarregat de resoldre els conflictes entre la federació i els estats federats, o bé entre els estats mateixos o entre els ciutadans de diversos estats.
El federalisme a Catalunya
Al Principat de Catalunya hom ha volgut veure el federalisme com un fenomen autòcton, aliè a la influència de Proudhon, sobre la base de les declaracions, ja el 1841, de Pruneda en un periòdic d’Osca defensant la república federal i de la seva divulgació per part de Joan B.Guardiola (1850) i Pi i Margall a El Eco de la Revolución i a La Revolución y la Reacción (1854), i també de Garrido i de Josep M.Orense, aquell mateix any. Però com a força política sorgí després de la Revolució de Setembre del 1868, amb la formació del Partit Republicà Democràtic Federal i, a Barcelona, del Club dels Federalistes, amb el seu periòdic El Federalista, que actuà en defensa de les juntes revolucionàries locals. Arran de la Constitució del 1869, el federalisme català es dividí en dues ales, la moderada o dels benèvols (Club Republicà Democràtic Federal i el periòdic La Razón) i la radical o dels intransigents (Club dels Federalistes, El Estado Catalán i dirigents com Valentí Almirall, Gonçal Serraclara, Antoni Feliu i Codina, Pau Pallós, etc., i en certs aspectes, Baldomer Lostau i Gaspar Sentiñón). Aquests, que s’alçaren l’any 1869 (Insurrecció Federal), més particularistes, partien de l’autonomia integral de l’individu i exigien la independència a Catalunya com a acte previ per a concertar el pacte d’igualtat entre estats (Catalunya, Castella, etc.); defensaven també el dret d’autodeterminació dels cubans i la federació ibèrica com a pas previ per a la unió dels pobles llatins i de tots els pobles del món. El federalisme fou, amb el cooperativisme, una base fonamental del moviment obrer els anys 1868-69, no influït pel bakuninisme. Així, la Direcció Central de les Societats Obreres de Barcelona, que canvià aquest nom pel de Centre Federal de les Societats Obreres, féu propaganda electoral pels federals, i aquests propugnaven la creació de cooperatives, tot i que criticaven l’apoliticisme obrer. Proclamada la República (1873), s’aguditzà l’oposició del Partit Federal, amb seu a Madrid, i dels intransigents, que proclamaren la república federal a Rubí i des dels ajuntaments de Gràcia, Olesa, Sant Pere de Riudebitlles, Sant Pol, Arenys de Munt, etc., i que pressionaren la diputació de Barcelona (amb el suport de dirigents de l’ajuntament, com Almirall, Boet, Balasch, Labán, etc.), per a proclamar l’estat català. La Insurrecció Cantonalista no tingué ressò al Principat, però sí al País Valencià. Caiguda la República, Figueras fou exiliat i Pi escriví Las nacionalidades, on plantejà el federalisme com a pacte o consens mutu. Alguns federals passaren al partit demòcrata de Castelar (Josep Tomàs i Salvany, Josep Rubau i Donadéu, etc.), però d’altres restaren independents (Almirall, Vallès i Ribot, Lostau, Joan Tutau). Durant la reorganització republicana dels anys 1879-81, Figueras que havia tornat de l’exili, formà el Partit Federal Orgànic, i Pi i Margall reconstituí el partit Republicà Democràtic Federal segons els conceptes de la seva darrera obra. Almirall, però, adscrit a solucions catalanes autònomes i que des del 1879 publicà El Diari Català, se separà de Pi i Margall, i fou Vallès i Ribot qui reorganitzà el partit d’aquest al Principat. El federalisme d’Almirall i de Frederic Soler influí en la Renaixença. La mort de Figueras portà al partit federal els seus seguidors, i en un congrés regional (abril-maig del 1883) fou aprovat un projecte de constitució de l’estat català dins la federació espanyola, signat per Francesc Sunyer i Capdevila, Vallès i Ribot, Lostau, etc., i pel juny del 1894 hom enllestí el programa polític del partit federal, que esdevingué una contínua base de referència. El Consell Federal de Catalunya presidit sempre per Vallès i Ribot, defensà la independència de Cuba, i hom intentà (amb Ramon Roig i Armengol i Joaquim Lluhí i Rissech) una aproximació a la Unió Catalanista, que no reeixí pels temors del mateix Vallès. Mort Pi i Margall i substituït en la direcció del partit per Eduardo Benot, s’accentuà la divergència entre la direcció de Madrid i el federalisme català, que arribà a antagonisme el 1905, que el Consell de Catalunya actuà ja com a partit específicament català i col·laborà i signà pactes electorals amb la Unió Republicana i en el si de la Fraternitat Republicana, fins que el 1909, en consolidar-se una esquerra catalana, Lluhí, aleshores president del Centre Nacionalista Republicà (CNR), estimulà la unificació d’aquest amb la Unió Republicana i amb els federals, que es materialitzà en les bases per a la constitució de la Unió Federal Nacionalista Republicana (abril del 1910), que signaren, per part dels federals, Roig i Armengol, Laporta, Conrad Roure, Mairal i Vallès i Ribot, que en fou president. Amb la desaparició d’aquesta Unió, les entitats federals subsistiren, però s’afebliren progressivament. El 1917 hom efectuà un intent de refer el partit federal, però l’atomització dels federals anava esdevenint més i més gran (sempre hi havia, però, un federal a les candidatures a càrrecs polítics). El 1931 la creació de l’Extrema Esquerra Federal dividí encara més el federalisme, i la seva reduïda força absorbida per l’Esquerra Republicana de Catalunya i pel partit radical, i, malgrat la reunificació en les eleccions al Parlament de Catalunya, es tornà a dividir el 1933. Els federals no signaren el pacte del Front d’Esquerres de Catalunya (febrer del 1936), i s’anaren dispersant.