OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

música francesa

substantiu femeníf
Música
música mús
Música desenvolupada dins l’àmbit de la cultura francesa.

L’origen medieval de la música, a França, va lligat a la cultura clerical. És als monestirs on s’elaboren els tipus musicals desconeguts anteriorment, que són, al principi, gèneres cantats. Dos d’aquests tipus, el versus i la sequentia, serviren de base, en les abadies llemosines, per a la cançó dels trobadors (etimològicament, autors de tropus) occitans, imitats a França en el decurs del s XII amb l’escola dels trouvères. Al s XIV, gràcies a Guillaume de Machault, la cançó profana francesa esdevingué polifònica, gènere que no parà de desenvolupar-se al nord de França i a Flandes fins al s XVI, amb l’apogeu al Renaixement. Contra l’ornamentisme barroc dels flamencs, els francesos reaccionaren afavorint la claredat i la submissió de la melodia al text. Els poetes de la Pléiade col·laboraren amb músics en l’Académie de Poésie et de Musique, fundada per Antoine de Baïf (1570). Simultàniament la Reforma, amb el cant dels salms, i la Contrareforma influïren sobre els músics. La “cançó espiritual” féu forrolla. La música instrumental es diversificà: composicions per a llaüt, orgue o guitarra. Tota aquesta producció es caracteritza per la seva concentració entorn de l’autoritat reial. Tant en arts plàstiques com en literatura i en música els Valois eren els mecenes principals. En música, hom obtenia la fama a la cort o bé a la capella del rei. Així sorgí el classicisme musical francès, art subvencionat pel poder, que amb Lluís XIV es desplaçà en gran part de París cap a Versalles, alhora que es convertia en un poderós centre d’atracció de compositors no francesos, entre els quals es destacà Giovanni Battista Lulli (conegut a França com a Jean- Baptiste Lully). Aquest transformà l'air de cour i el ballet de cour, sorgits al s XVI, en la comédie-ballet, amb la cooperació de Molière, i en l'òpera ballet, síntesi artística pròpiament francesa a la qual restà vinculat més tard Rameau. Contemporàniament amb aquest s’inscriuen en la música francesa el provençal A. Campra i el llenguadocià Cassanéa de Mondonville. La música religiosa s’enriquí amb l’obra de Marc-Antoine Charpentier i de M.-R. Delalande, i la d’orgue i de clavecí amb N. de Grigny i els Couperin. Jean-Marie Leclair conreà especialment la música per a violí. L’orquestra es desenvolupà amb la incorporació de nous instruments (més violins, clarinets, contrabaixos). Però la rivalitat amb la música italiana, que ja havia tingut lloc al final del s XVII i al començament del XVIII, reaparegué amb la cèlebre Querelle des Bouffons, que oposà els partidaris de l’òpera francesa tradicional, classicitzant i no renovada des del segle anterior, i els de l’òpera bufa italiana, defensada pels enciclopedistes. Malgrat la cooperació de Gluck a la causa de l’òpera francesa, la influència italiana anà augmentant i, malgrat alguns moviments defensors del nacionalisme musical francès (Méhul, Pleyel, Gaveau i l’italià Spontini), l’italianisme musical, especialment en òpera, esdevingué omnipresent, sobretot des de l’aparició de Rossini —imitat i admirat per Adam, Auber, Boieldieu, etc— i dels triomfs a París de Bellini i de Donizetti. Malgrat la tenaç oposició de Berlioz, aquest predomini italià no fou trencat pel Romanticisme musical francès, diluït en el conreu d’exotismes musicals, com l’orientalitzant de F. David i l’hispànic o el provençal de Bizet, mentre Gounod no assolí tampoc d’allunyar-se del tot de l’italianisme. Vers la fi del segle, els estudis sobre folklore i la influència wagneriana —iniciada en Saint-Saëns— provocaren l’adopció d’un accent personal en la producció de César Franck i dels seus deixebles Vincent d’Indy, Chausson, etc, mentre Massenet i E. Chabrier en romanien una mica més al marge. Gustave Charpentier renovà l’òpera amb Louise (1900), i Gabriel Fauré, juntament amb P. Dukas, creà l’impressionisme musical, mentre Debussy responia a la poesia simbolista amb una música nova nodrida de modes exòtics i d’ardideses tonals. La figura de Ravel s’hi destaca paral·lelament. Després de la Primera Guerra Mundial, el Groupe des Six (G. Auric, F. Poulenc, D. Milhaud, L. Durey, A. Honegger i G. Tailleferre) i Erik Satie, que els donà suport, lluitaren per modernitzar la música francesa. Posteriorment, la influència de les recerques en la música folklòrica (Bartók) i la nova música experimental (Schönberg) promogueren un moviment de renovació de la música francesa. Els seus capdavanters seran Y. Baudrier, D. Lesur, A. Jolivet i, sobretot, O. Messiaen, un dels principals representants de la tècnica serial a nivell internacional, que tindrà els seus continuadors més destacats en P. Schaeffer i P. Boulez, fundador i director de l'IRCAM. En la mateixa línia, però en l’àmbit de l’ensenyament, cal esmentar N. Boulanger. Com a conreadors d’un llenguatge independent es destaquen H. Dutilleux i M. Ohana i, ja amb un esperit neoclàssic o neoromàntic, M. Duruflé i J. Martinon. Finalment, cal fer esment dels organistes i compositors C.M. Widor i M. Dupré.

Col·laboració: 
RoL / R

Llegir més...