i hominització | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

hominització

antropogènesi
substantiu femeníf
Antropologia    Zoologia
antropogènesi
Hominització origen i evulució dels homínds
© Fototeca.cat
antropologia antrop i zoologia zool
Procés evolutiu seguit per un conjunt de formes successives de primats que partint d’un avantpassat comú de l’home i alguns pòngids encara no identificats, arriba fins a l’home actual.

Tracta, per tant, d’una branca evolutiva actualment representada per una única espècie, Homo sapiens, però que en el decurs del temps s’ha diversificat, donant formes que s’extingiren i altres que anaren canviant pels mecanismes biològics de l’evolució. Les proves que mostren que l’home s’origina a partir d’un avantpassat comú amb alguns pòngids són irrefutables i provenen de camps tan diferents com l’anatomia comparada, l’embriologia, la paleontologia, la genètica o la bioquímica, integrats en l’antropologia física o biològica.

Evolució dels homínids fins a l'home actual

La semblança biològica entre els pòngids i l’home és molt gran i els resultats moleculars ens mostren unes diferències de menys del 2% en l’estructura de l’ADN nuclear entre el ximpanzé i l’home. Pel que fa a la morfologia, resulta il·lustrativa la comparació, ja que permet entendre l’estratègia evolutiva humana, defineix els caràcters típicament humans i mostra els caràcters morfològics canviants de l’hominització. Hom pot dir que tota la diferència gira entorn de dos trets que caracteritzen l’espècie humana: la postura erecta i la cefalització. La cefalització o increment de la capacitat craniana implica una globalització i elevació de la volta cranial. No hi ha cresta sagital i la zona d’inserció de la musculatura mandibular és petita, en les línies temporals. La capacitat cranial és gran, no pas únicament en termes absoluts (400-500 cm3 cúbics en els pòngids i 1.300-1.500 en l’home actual) sinó que ho és molt més respecte al pes corporal. Hi ha diferències importants en la dentició, relacionades amb la dieta, bàsicament herbívora en els pòngids i omnívora en l’home. Així, hom pot constatar una disminució general de les peces dentàries, sobretot en els ullals, que mai no sobresurten de l’alçada de les altres peces. La postura erecta implica moltes modificacions, que inclouen des de la posició del forat occipital en el crani fins a l’estructura del peu. La conseqüència més important és l’alliberament de la mà en relació amb la locomoció, que pot ésser emprada per a d’altres funcions.

D’altra banda, l’evolució humana ve marcada per un fet únic en la història de la vida: l’adaptació al medi no es basa exclusivament en les modificacions de l’organisme sinó també en les modificacions del propi medi. Hi ha hagut un progressiu deslligament de les condicions ambientals, una menor subjugació a les pressions selectives gràcies a la manipulació d’instruments i als processos culturals en general. L’estratègia evolutiva humana, que té com a punt bàsic el sorgiment de la cultura, pot ésser analitzada des d’una perspectiva biològica en el sentit que la fabricació d’eines, les quals representen adaptacions fora del propi cos, és possible dins d’un context d’organització biològica poc especialitzada. I òbviament hi podrà actuar la selecció natural.

Evolució dels homínids fins a l'home actual

Les primeres restes fòssils clarament d’homínid, és a dir, un cop ja separades les línies que porten als pòngids actuals, es troben exclusivament a l’Àfrica. Deixant de banda restes molt fragmentàries, l’estadi més antic ben diferenciat que hom coneix actualment és el de l'Australopithecus afarensis, datat entre 3 i 3,7 milions d’anys. Tant per l’anàlisi morfològica de les restes d’Hadar (Etiòpia) com per les petjades deixades en caminar sobre cendres volcàniques a Laetoli (Tanzània), hom ha comprovat que tenia postura erecta i marxa bípeda. Les característiques cranials, però, recorden la proximitat evolutiva amb el ximpanzé. A les terres africanes i fins fa uns 2 milions d’anys hi hagué una gran extensió i diversificació dels homínids, classificats com a diferents espècies del gènere Australopithecus. L’any 1924 R. Dart descobrí a Sud-àfrica un crani infantil que anomenà Australopithecus africanus i que fou el primer d’una llarga sèrie de troballes, tant al sud com a l’est africà. La datació global de l’espècie és entre 3 i 2 milions d’anys, i és molt probable que sigui descendent de l'Australopithecus afarensis. Es produí una diversificació dins del grup amb una especialització cap a una dieta vegetal i canvis importants en l’anatomia cranial que donà lloc a dues espècies molt semblants entre elles: Australopithecus robustus a la zona de Sud-àfrica i Australopithecus boisei a l’est d’Àfrica. Ambdues mostren un crani extraordinàriament robust i una dentició i musculatura mandibular molt desenvolupades, adaptacions a un règim alimentari d’herbes, llavors i arrels. Ambdues espècies s’extingiren entorn d’un milió i mig d’anys enrere segurament a causa de llur gran especialització. Abans d’aquest fet i fa uns dos milions d’anys, a partir del grup d'Australopithecus africanus sorgiren unes formes que tant per llurs característiques morfològiques —capacitat craniana, dentició— com pel fet de trobar-se llurs restes associades a les primeres indústries lítiques, hom ha considerat que es tractava del primer home, o, més ben dit, d’una espècie del gènere humà, Homo habilis. Poc després s’esdevingué la sortida d’Àfrica i la conquesta del continent d’Euràsia.

Les formes datades entre 1,5 milions d’anys i 300.000 anys són les agrupades sota la denominació d'Homo erectus, i a causa de la gran distribució en l’espai i en el temps, hom constata una forta variabilitat morfològica en les restes. Pel mateix motiu, el pas cap a formes posteriors —Homo sapiens— es produeix asincrònicament en l’àrea de distribució. Les restes europees de menys de 300.000 anys són les primeres que hom assigna a l’espècie humana. L’evolució, però, no s’aturà, i en diferents regions geogràfiques sorgiren espècies diferenciades, entre les quals cal destacar l'home de Neandertal, que visqué a Europa i l’Orient Mitjà entre l’any 100000 i el 35000, i que hom pot associar, a grans trets, amb les cultures del Paleolític mitjà. La desaparició d’Europa de la morfologia neandertaliana, encara no prou ben explicada, va lligada a l’aparició de l’home modern o home del Paleolític superior, que a Europa hom coneix com a home de Cromanyó i que és ja plenament de l’espècie Homo sapiens.

La comparació de genomes complets d’humans moderns, neandertals i altres primats actuals com ximpanzés i bonobos permet detectar canvis en la regulació de gens implicats en el procés biològic d’hominització. Cal destacar 510 delecions en zones reguladores del genoma, les quals justifiquen, per exemple, la pèrdua de vibrisses sensorials i d’espícules de queratina al penis, que s’associen amb conductes monògames en altres espècies de mamífers i també amb l’expansió de regions específiques del cervell, com l’escorça cerebral, entre d’altres. També s’ha detectat un increment en la velocitat evolutiva dels ARNmi, amb funció reguladora d’expressió gènica, especialment dels implicats en un procés de desenvolupament neural. Pel que fa a l’expansió cerebral progressiva dels homínids, l’estudi comparatiu del seu aparell locomotor indica que l’energia esmerçada en locomoció i en l’acumulació de reserves de greix s’ha redireccionat en el decurs de l’evolució d’aquest llinatge cap al cervell, el qual també ha augmentat la seva plasticitat com a conseqüència de processos parcials de neotènia. També s’ha vinculat el gen FOXP2, implicat en la generació del llenguatge, i més concretament una mutació d’aquest gen apareguda fa més de mig milió d’anys, en la potenciació de la capacitat d’aprenentatge i de la complexitat dels moviments musculars necessaris per a la manipulació manual fina i la parla.

Col·laboració: 
JaB

Llegir més...