Als Països Catalans, durant el període del Renaixement, el llatí fou conreat pels diversos humanistes (humanisme), que l’empraren com a llengua en la redacció de llurs treballs o en llur epistolari. També traduïren diverses obres dels autors llatins més famosos i aprofitaren els models en la creació de les pròpies obres. Amb tot, l’estudi de la llengua i de la literatura llatines mai no fou professat amb un veritable rigor científic. Els humanistes només poden ésser considerats llatinistes d’una manera parcial, en tant que admiraren les obres dels clàssics i intentaren que els fossin familiars. Hi hagué, és cert, personalitats, cercles culturalitzats i institucions docents (sobretot les Universitats de València i Barcelona) que estimularen l’ús i l’estudi del llatí, però en produir-se la decadència de Catalunya i, posteriorment, el trasllat de la Universitat de Barcelona a Cervera, la situació no millorà. Són ben poques les figures que hom pot destacar en el període que va del 1714 al 1837: el pare Mateu Aimeric, professor de filosofia a la universitat cerverina que, amb la seva De vita et morte linguae latinae, publicada a Itàlia amb el pseudònim de Q.Moderatus Censorinus, adquirí, sembla, un gran prestigi. Fins a l’època de la Renaixença no es produïren intents d’abordar l’estudi del llatí d’una manera seriosa. Bergnes de las Casas, Balari (més hel·lenistes que llatinistes), Rubió i Lluch i Costa i Llobera foren els qui, del s XIX ençà, s’acostaren als grans autors i els divulgaren honestament. En realitat, contribuïren a crear el clima que culminà amb la creació de la Fundació Bernat Metge, el veritable factor decisiu dels estudis de filologia clàssica a Catalunya. Aquesta institució aplegà, des del primer moment, una munió de col·laboradors que, bé que tampoc no eren tots estrictament llatinistes (alguns es dedicaren a altres tasques i especialitats: Pere Coromines, Manuel de Montoliu, Ferran Soldevila, etc), començaren a incorporar, d’una manera ben digna, els autors clàssics llatins: Joaquim Balcells (l’insigne professor universitari, traductor de Lucreci), Gumersind Alabart, Carles Riba (sobretot hel·lenista), Carles Cardó —de les versions de Sèneca del qual hom ha dit que eren “tot un monument de prosa catalana"—, Manuel de Montoliu, Joan Estelrich, Miquel Ferrà, Salvador Galmés, Josep M.Llovera, Antoni Navarro, Carles Magrinyà, Joan Mínguez, Cebrià Montserrat, Marçal Olivar (amb la traducció completa de Plaute, que suposà una autèntica revolució lingüística), Joan Petit (també hel·lenista), Isidor Ribas, Llorenç Riber (que aportà, a més, una notable traducció de l'Eneida en versos decasíl·labs). Els seguiren F.Martorell, Adela M.Trepat, Anna M.Saavedra, Josep Vergés (que l’any 1960 passà a ésser codirector, amb Miquel Dolç, de la part llatina de la Fundació i que, ultra les nombroses traduccions, hi ha treballat molt intensament), Tomàs Bellpuig, Ferran Soldevila, Joan Coromines, Josep M.Casas i Homs, Manuel Balasch (també hel·lenista) i Eduard Valentí, l’obra del qual és ben notable, tant per les traduccions (Ciceró) com pels manuals escolars, àmpliament divulgats. Després del 1939 els estudis de llatí foren represos amb un caire més rigorós i científic. Des de la universitat, Marià Bassols de Climent, que centrà el seu ensenyament gairebé exclusivament en el terreny gramatical i lingüístic, fou mestre de les noves promocions (M.Dolç, S.Mariner, J.Bastardas, etc), que s’incorporaren aviat a la Fundació o regentaren càtedres universitàries. Miquel Dolç, traductor de Marcial, Persi, Estaci, Tàcit, Tertul·lià, Ovidi i Virgili (amb l’agosarada versió de l'Eneida en hexàmetres), fou professor a València (d’on aportà, més tard, nous estudiosos catalans de filologia llatina: Antoni Seva, Jordi Pérez i Durà, etc); Sebastià Mariner, dedicat a estudis lingüístics, obtingué una càtedra a Madrid; Joan Bastardas, seguint els passos de Nicolau d’Olwer, continuà els estudis de llatí medieval a la universitat barcelonina i és el veritable impulsor del Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae. També cal citar els noms de Carme Boyé, deixebla de Riba i traductora d’Ovidi, Guillem Colon, Joaquim Icart, J.M.Morató i d’altres de més joves (J.I.Ciruelo, O.Nortes, etc), que auguren una continuïtat fecunda en l’estudi del llatí a Catalunya.
f
m
Lingüística i sociolingüística