OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

obelisc

obelisco (es), obelisk (en)
substantiu masculím
Art    Història
obelisco (es), obelisk (en)
L’obelisc de la plaça de la Concòrdia de París, a França
© J. Mariné
art art i història hist
Monument religiós, de base quadrangular, acabat en punta i fet de diferents blocs de pedra o, molt més sovint, monolític, propi de l’Egipte faraònic.

L’obelisc (del grec obelískos , ‘ast’; en egipci, tehen ) comprèn en principi una base sobre la qual descansa l’obelisc pròpiament dit, acabat en forma de piràmide (en egipci, benben ) recobert antigament d’electre. Segons uns, representa la imatge estilitzada d’un raig de sol, i segons uns altres, el dit de Déu. La teoria més acceptada, però, en fa un fetitxe primitiu, un betil, sobre el qual s’aixeca el sol al matí. Sigui com vulgui, és un monument solar, car apareix per primera vegada a la dinastia V (2494-2345 aC), quan predomina la teologia heliopolitana, solar, i és consagrat a Ra, el Sol, o a una divinitat assimilada a ell, com Amon-Ra. El seu ús es prolongà fins a l’època romana, però durant aquest llarg període l’obelisc experimentà un seguit de canvis, car, mentre que a la dinastia V s’aixecava sobre un enorme sòcol, era de proporcions gegantines, fet de grans blocs de pedra calcària, i era el centre dels temples solars de l’època, des de la dinastia VI (~2345-2181 aC) endavant fou un monòlit de granit vermell d’Aswān de proporcions molt més modestes i esdevingué un accessori en el temple. A partir d’aleshores, el rei erigia, amb motiu del seu jubileu, una parella d’obeliscs davant el piló exterior (o porta monumental) d’un temple. Les dimensions d’aquest tipus d’obelisc, el més estès i conegut, varien entre els 32 m d’alçada del de Tuthmosis III a Roma (àmpliament superat pels 42 de l’"obelisc inacabat” d’Aswān o pel de Hatšepsut, documentat només en les fonts, que feia 56,5 m) i els 6 m del d’Apries (589-570 aC), també a Roma, si bé n'hi havia encara de més petits. Per a obtenir aquestes fines agulles, calia realitzar una sèrie d’operacions altament tècniques i complexes sobre les quals manca una informació adient, tret de la que ens proporciona la famosa Carta de Hori (regnat de Sethi II, 1216-1210 aC). En primer lloc calia extreure el monòlit (sondeig de la pedrera per a trobar la millor vena; excavació de la pedra amb martells de dolerita, etc). Després calia traslladar-lo fins al Nil (hom creu que centenars d’obrers, estirant-lo amb cordes, arrossegaven l’obelisc al llarg d’un terraplè) i, fins al seu punt de destí (a bord d’un gran rai remolcat per una trentena d’embarcacions, de forma similar, segurament, a la que mostren els relleus de Hatšepsut a Dayr al-Baḥrī). Encara calia erigir l’obelisc , operació més delicada i sobre la qual divergeixen més els experts (sembla, en qualsevol cas, que hom el feia lliscar, des d’un terraplè, a l’interior d’un pou o receptacle del qual s’extreia lentament la sorra que hom hi havia acumulat). Hi havia, tan la decoració del monòlit, realitzada en la mateixa pedrera o en el lloc de destí, segurament abans d’ésser erigit (implicava polir-ne la superfície, recobrir, en alguns casos, el benben amb electre i, sobretot, gravar a les quatre cares diverses escenes i inscripcions, que comprenien, generalment, una advocació a Ra i els títols del sobirà o, en alguns casos, com en el de Tuthmosis III a Istanbul, una interessant informació històrica). Totes aquestes operacions requerien molt de temps (set mesos en el cas de l’obelisc de Hatšepsut a Karnak) i una nombrosa mà d’obra. No és estrany doncs, que tant en els texts reials com en els privats abundin les referències tècniques i encomiàstiques sobre aquest element arquitectònic. Com en el cas d’altres realitzacions reials, els súbdits també se n'apropiaren i d’ací una sèrie de petits obeliscs inscrits per una sola cara, una parella dels quals era situada a l’entrada de la tomba. L’obelisc ha estat sempre un objecte cobejat. Ho demostra la “diàspora” de molts d’ells, tant en l’època romana (Istanbul, Florència, Urbino i, sobretot, Roma on n'hi ha tretze, entre els quals es troba el més alt dels existents, el de Tuthmosis III i Tuthmosis IV) com al s XIX (París, Londres i Nova York). A conseqüència d’això, en resten pocs d’importants en sòl egipci (el de Sesostris I a Heliòpolis, els de Tuthmosis I i Hatšepsut a Karnak i un dels de Ramsès II a Luxor, car l’altre és a París).

Col·laboració: 
RaG

Llegir més...