Bé que el terme apareix a l’edat d’Adrià, hom creu que diversos reculls de proverbis foren fets a Grècia vers la fi del s. IV aC (els anomenats proverbis de Menandre) i constituïren objecte d’estudi per a Aristòtil. Després seguiren els gramàtics, altres filòsofs i erudits, els quals, amb els reculls de Zenobi, els Proverbis Alexandrins del Pseudo-Plutarc, etc. , formaren el Corpus paroemiographorum, base de la tradició medieval. Els lexicògrafs de l’últim període de la cultura bizantina (Gregori de Xipre, Màximos Planudes, etc. ) adaptaren els proverbis a l’exegesi teològica, canviant el vers o escrivint-los en prosa. Finalment, foren recollits i comentats àmpliament per Erasme en els seus Adagia. Als Països Catalans, l’activitat paremiogràfica tingué un impuls considerable a partir de la Renaixença i fou considerada una activitat dels poetes (Verdaguer) i dels estudiosos del folklore. La revista ripollesa Scriptorium hi dedicà nombroses pàgines.
f
m
Literatura