La tècnica de fabricació de la pisa aparegué al Pròxim Orient (III mil·lenni aC) a base de quars i sosa o potassa, i posteriorment es perfeccionà amb la utilització de metalls, com el plom o l’estany, que permeté d’ampliar el repertori de colors. A Egipte en fou molt abundant l’ús i la fabricació, mentre que en la civilització grecoromana amb prou feines existí. La tècnica de fabricació de la pisa s’estengué a l’Extrem Orient, concretament a la Xina, durant la dinastia Han. En època islàmica fou Samarra (s. IX) el principal centre difusor, avançant la tècnica i la bellesa de les peces obtingudes mitjançant l’aplicació dels òxids de coure o d’argent que produïen efectes de lluentors daurades. Al s. X es fabricava a Al-Andalus aquest tipus de pisa, que s’estengué posteriorment per tot Europa. Als Països Catalans, a partir del s. XIV, en foren Manises, Paterna, Reus i Barcelona els principals centres productors. A Castella en fou el principal centre Talavera a partir del s. XVI. A Itàlia, rebé el nom de majòlica o de faiança, segons els canvis introduïts pels diferents artesans. A França, des del s. XVI, en fou el principal centre de fabricació Nevers. Durant el s. XVIII la competència de la porcellana fou molt forta; malgrat això, existiren centres importants de fabricació de pisa com Rouen, Delft i l'Alcora, on foren utilitzats els temes d’influència xinesa. Al s. XIX aparegueren nous centres de fabricació a la Gran Bretanya, on fou utilitzat el mètode de l’estampació que es començà a Delft, i fou reprès a Sargadelos.
f
Arts decoratives