Fou un procés complex i encara poc conegut que es desenvolupà entre la segona meitat del s. XVIII i la primera meitat del XX. La primera fase es caracteritzà per un descens de la mortalitat catastròfica (epidèmies, fams) típica de l’etapa preindustrial, deguda en part a les millores en la productivitat agrícola i en els transports. Això donà lloc a un descens de la mortalitat general que rejovení la població i permeté l’inici d’una etapa de creixement demogràfic sostingut, car l’economia prosperà a ritmes semblants o superiors evitant la reaparició de crisis generalitzades de subsistències. El progrés de la medicina (vacuna antivariolosa a la fi del s. XVIII) ajudà encara més a frenar la mortalitat i a impulsar el creixement de la població basat en una fecunditat que conservava les altes taxes preindustrials mentre la mortalitat anava reculant progressivament. En aquest context, moltes poblacions europees doblaren llurs efectius en poc més de cent anys, fet insòlit en relació amb l’estancament que havien patit els segles precedents. Els problemes locals de fam o manca de feina que provocà el fort creixement de la població tingueren solució en l’emigració a ultramar, la qual fou un factor compensador important. Una segona fase fonamental s’inicia quan les taxes de fecunditat comencen a baixar alhora que la mortalitat atenua la seva tendència a la baixa. La ràpida difusió de la mentalitat i pràctiques maltusianes anà compensant ràpidament la joventut i el dinamisme extrems de les poblacions europees, les quals envelliren talment que veieren compromesa llur reproducció i es trobaren en la necessitat de rebre forts contingents d’immigrants per cobrir els llocs de treball. En xifres, els canvis transcendentals provocats per la revolució demogràfica poden expressar-se així: l’esperança de vida passà de 30 anys a més de 70; la taxa bruta de reproducció, de més de 3 a poc més d’1; el percentatge de joves (0-14 anys), del 40% al 25%.
f
Sociologia
Demografia