i seminari | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

seminari

seminario (es), seminary, seminar, (en)
substantiu masculím
Educació    Cristianisme
seminario (es), seminary, seminar, (en)
Edifici del seminari conciliar, seu de l’Estudi General de Lleida
© Fototeca.cat
catolicisme catol i ensenyament enseny
Institució eclesiàstica, dependent dels bisbes, destinada a formar els joves que es preparen per al sacerdoci.

Fou creada pel decret Pro seminariis expedit pel concili de Trento en el cànon divuit de la sessió XXIII del 1563 per tal d’uniformar i d’estructurar l’ensenyament fins aleshores donat a les escoles catedralícies, a les universitats o col·legis universitaris i en escoles posades sota l’autoritat del bisbe. El decret manava l’erecció d’un seminari a cada diòcesi (dit seminari tridentí o conciliar ), però, amb tot, en algunes diòcesis no fou erigit fins a la fi del s. XIX, per incúria o, sovint, a causa de l’oposició d’antics col·legis, que es resistien a perdre llurs drets. Els primers seminaris erigits als Països Catalans foren els de Tarragona (1568-72), València ( Col·legi del Corpus Christi), 1583), Girona (1589), la Seu d’Urgell (1592) i Barcelona (1593). El 1635 fou creat el de Vic, que s’extingí poc després i fou erigit de nou el 1755. Al s. XVIII foren creats els de Mallorca (1700), Lleida (1722), Oriola (1742) i Sogorb (1771), i al s. XIX els de Tortosa (1824), Solsona (1846) i Menorca (1858); a València en fou creat un altre el 1831. Sovint llur erecció anà acompanyada de plets i dificultats posades pels capítols catedralicis, que temien la pèrdua de llurs drets, sobretot perquè Roma autoritzà d’aplicar als nous seminaris les rendes de beneficis i de monestirs extingits. Els reis, en especial Felip II de Castella, feren sempre costat als bisbes per impulsar l’erecció de seminaris, i sobretot en temps de Carles III hi destinaren sovint els edificis usurpats als jesuïtes (com a Vic i Tortosa). D’altra banda, els monarques se serviren sovint dels seminaris per a introduir llurs idees reformistes, com en el cas dels de Mallorca, Lleida, Oriola i Barbastre, creats entre el 1700 i el 1749, i fou sobretot Carles III el qui aplicà, d’acord amb els bisbes, amb més eficàcia la seva política regalista: per cèdula reial del 1768 establia que els seminaris havien d’ésser exclusivament conciliars, servir de cases sacerdotals, regits per superiors de la diòcesi, mai per religiosos, dispensava els seminaristes d’assistir al cor de la catedral, proposava un nou pla d’estudis, exigia una il·lustració del clericat digna per a l’Església i l’estat i manava que els bisbes donessin compte del compliment de tot això al Consell de Castella. El resultat fou positiu en l’aspecte de la formació, però accentuà la dependència de l’Església respecte a l’estat. La guerra contra Napoleó i les guerres carlines afectaren greument els seminaris: molts de llurs membres esdevingueren guerrillers i gent d’armes. El concordat del 1851 obligà a un nou pla d’estudis, seguit amb força fidelitat, i n'erigí alguns en universitat interina, com el de València. El tancament de les facultats de teologia a les universitats i l’obligació o foment de l’ensenyament convertí els seminaris en veritables centres d’estudis de les poblacions petites, com en el cas de Vic, on se sobrepassà el miler d’estudiants. No tots ells aspiraven al sacerdoci, bé que els calia adaptar-se a l’ensenyament religiós. A la fi del s. XIX imperà en molts seminaris la tendència integrista, que marcà essencialment el clericat català; foren creades algunes institucions per a tenir cura dels seminaris, com la d’operaris diocesans de Tortosa (1883). Cal remarcar també la transformació dels seminaris de Tarragona i València en universitats pontifícies (1896-97). Durant la primera meitat del s. XX se seguí encara l’esperit marcat pel concordat del 1851 i la reglamentació del 1852. Les universitats pontifícies de Tarragona i València foren suprimides el 1931, i s’inicià aleshores el corrent d’enviar com a becaris els seminaristes més rellevants a Roma, a Comillas o a Salamanca. Després del 1939 els seminaris esdevingueren, en general, centres molt addictes a la mentalitat imposada pel nou règim. El 1950 entraren en període de crisi: alguns foren tancats i els seminaristes enviats a estudiar al de Barcelona o al col·legi de jesuïtes de Sant Cugat, transformats en facultats teològiques, o bé a seminaris més centrals, com a València i Mallorca. El Codi de Dret Canònic del 1983 (cànons 232-264) manté la institució dels seminaris, però aquests, en la pràctica, sofreixen una profunda transformació.

Col·laboració: 
APl
Llegir més...