El nom fou aplicat especialment a diverses profetesses, sempre verges, de temperament esquerp i apassionat, en les quals els antics reconeixien una inspiració divina, procedent d’Apol·lo, i, per tant, la virtut d’emetre oracles. Llur història és una de les més obscures i complexes de l’antiguitat; hom no en parla fins a les acaballes del s VI aC, però gaudiren aviat, gairebé arreu, d’un gran predicament social i polític. Hom en coneix fins a deu, localitzades en diversos indrets. Al món oriental i grec, les més famoses eren la de Marpessos, a l’Àsia Menor, al SE de Troia; la d’Eritres, a Jònia, també a l’Àsia Menor; i la de Delfos, a Grècia, que substituí l’antiga pítia. Entre els romans, era coneguda la de Tíbur (Tívoli), però fou la sibilla de Cumes, sacerdotessa d’Apol·lo, la qui representà, malgrat el seu origen grec, el gran oracle nacional dels romans; la seva personalitat ha estat transmesa per Virgili, a l'Eneida. Les sibil·les entraren en la literatura i la iconografia cristianes des dels temps antics. Miquel Àngel encara en pintà cinc (Líbica, Cumana, Dèlfica, Eritrea, Pèrsica) entre els profetes bíblics a la volta de la Capella Sixtina. El cicle nadalenc del teatre medieval català ofereix el cant de la Sibil·la.
f
Religions de Grècia i Roma