El teler per a fabricar teixits formats per ordit i trama, en la seva forma més elemental, té els òrgans operadors disposats de la manera següent: al darrere té col·locat el plegador d’ordit, del qual es desenrotlla cap amunt l’ordit. Aquest passa pel guiafils i es desvia adoptant una direcció horitzontal. Forma seguidament la creu mitjançant les canyes i a continuació passa a través dels lliços, els quals amb el seu moviment alternatiu vertical, tanquen i obren en tots dos sentits la calada. Més endavant hi ha el batà, animat d’un moviment de vaivé, compost de les taules, per on corre la llançadora, de la pua o pinta de teixir, per entre les palletes de la qual passa l’ordit, i del retauló o passamà, que subjecta la part superior de la pua. La llançadora passa per dintre de la calada, guiada per les taules i la pua, i deixa darrere d’ella un tros de fil de trama anomenat passada. Un cop la llançadora ha passat, el batà avança, mentre canvia la calada, i la pua bat la passada, és a dir, la prem contra la passada anterior, i així resta fet el teixit. Aquest continua horitzontalment cap endavant, passa per sobre del catxapit i es dirigeix cap avall envoltant un corró revestit d’un material aspre que l’arrossega per fricció i finalment s’enrotlla. En el teler de mà, l’estructura solia ésser de fust amb el batà suspès a dalt, i tenia un banc on s’asseia el teixidor, que amb una mà impulsava la llançadora d’un extrem a l’altre de les taules, i amb l’altra empenyia el batà per a batre la passada. Mentrestant, amb els peus pitjava alternativament les calques que movien els lliços. Quan s’havia teixit un tros de tela, el teixidor aturava l’operació i feia avançar l’ordit enrotllant a mà, mitjançant el collador, una part del teixit produït. En el teler mecànic totes aquestes operacions són fetes mecànicament, i el teixidor sols ha d’intervenir per a canviar l’ordit, treure el teixit fet, canviar les bitlles de trama i resoldre tots els contratemps que es puguin presentar, especialment les trencades de fils d’ordit i de trama. El teler mecànic té l’estructura de ferro, i el batà és articulat a la part inferior. Té dos eixos principals, situats cap al darrere, el superior dels quals, anomenat arbre de cigonyes o de colzets, és el que rep la impulsió de la corretja o del motor individual, generalment a través d’un embragatge. Aquest arbre té dues cigonyes que, mitjançant unes bieles, donen al batà el moviment de vaivé. Uns engranatges transmeten el moviment a l’eix inferior, anomenat arbre d’excèntriques o de picada, que gira a la meitat de velocitat que el de colzets, puix que governa tots els mecanismes que fan una evolució completa cada dues passades (expulsió alternada de la llançadora, lliços, paraordits i paratrames, collador del teixit, etc). A cada passada es desenrotlla la quantitat justa d’ordit necessari. El mecanisme pot ésser un simple fre de corda, corretja o cadena tesades amb uns pesos o romanes, que actuen sobre uns tambors que hi ha a cada extrem del plegador d’ordit. Aquest fre llisca a cada passada i deixa desenrotllar l’ordit sota una certa tensió. Però l’inconvenient és que aquesta va augmentant en proporció inversa al diàmetre del rotlle d’ordit i cal anar reajustant contínuament els pesos o les romanes. Per a evitar-ho hi ha un gran nombre de reguladors, positius o negatius, del desenrotllament de l’ordit, anomenats joc del plegador d’ordit, que donen una tensió constant. El guiafils pot no existir —que és el cas dels telers de seda—, o pot ésser una barra fixa, un corronet fix o un corronet oscil·lant, sotmès a l’acció d’unes molles que donen la tensió necessària a l’ordit, en el qual cas l’oscil·lació del corronet guiafils actua sobre el regulador i gradua el desenrotllament de l’ordit. Entre el guiafils i els lliços hi ha les canyes, que formen la creu per mantenir els fils ordenats, i el paraordit, la missió del qual és aturar el teler en trencar-se un fil o més d’ordit. Seguidament hi ha els lliços, que pugen i baixen formant la calada. Quan el lligat és de plana el moviment pot ésser produït mitjançant dues excèntriques posades en el mateix arbre d’excèntriques, puix que el curs del lligat és de dues passades. Aquestes excèntriques actuen sobre unes calques que fan moure els lliços.
Esquema d’un teler de llançadora (a dalt) i del sistema d’introducció de la trama en el teler de llances amb pinces (a baix)
© Fototeca.cat
Per llur part superior els lliços van penjats a un mecanisme de contraefecte, o sigui, unes politges que, quan un lliç baixa, fan pujar l’altre. Si el lligat té un curs de trama entre 3 i 12 (sarges, setins, etc.) i no es necessiten més d’uns 12 lliços, les excèntriques van en un arbret independent, anomenat joc d’excèntriques, que dóna una volta per cada curs de trama del lligat. Cada excèntrica actua sobre una calca, i aquesta, per mitjà d’un joc de tirants i palanques, fa moure un lliç. Aquest joc d’excèntriques pot ésser dintre o fora del teler, i les excèntriques poden ésser formades per segments intercanviables joc de segments. Quan aquest joc comporta una sèrie d’eixos horitzontals damunt el pont del teler, aquest és anomenat teler de faristol. La maquineta de lliços fa possible de moure fins a 24 lliços, o excepcionalment 32, amb un curs de trama fins a uns centenars de passades. Rep el moviment des de l’arbre de colzets o del d’excèntriques del teler per mitjà d’una biela, d’una transmissió per cadena o d’un arbre vertical amb dos jocs d’engranatges cònics.
La màquina jacquard. Telers posteriors
Si el dibuix és de grans dimensions, és imprescindible emprar la màquina jacquard —o les seves derivades Verdol, Vicenci, etc—, que fa possible de moure més d’un miler de fils independentment els uns dels altres. Els primitius dibuixos de cartó perforat (un cartó per cada passada) han estat substituïts per dibuixos de paper perforat, més lleugers i que permeten una major rapidesa de treball i uns cursos de trama d’uns quants milers de passades. La màquina jacquard rep la impulsió d’una manera anàloga a la maquineta de lliços. Tant la maquineta de lliços com una part dels tirants, palanques i contraefectes dels jocs d’excèntriques s’han muntat durant anys damunt el pont del teler. Però recentment hom tendeix a suprimir, sempre que és possible, aquest pont, cosa que millora la visibilitat i l’aspecte de les sales de treball i contribueix a disminuir les vibracions de les màquines. En els telers sense pont, la maquineta de lliços és muntada lateralment. Això no obstant, la màquina jacquard no necessita només un pont, sinó un veritable castellet o plataforma. El batà és format per dos muntants articulats a baix i per les taules de fusta, a cada extrem de les quals hi ha els calaix, que contenen la llançadora i els òrgans de fre necessaris per a aturar-la. Quan hom ha de teixir amb diverses trames, de colors o qualitats diferents, cal disposar d’un joc de calaixos en un extrem o a tots dos extrems de les taules, el qual mecanisme situa a l’altura de les taules el calaix amb la llançadora corresponent. La impulsió de la llançadora és feta per mitjà d’un joc de picar a cada costat del teler, mecanisme que té en l’arbre d’excèntriques una excèntrica amb un sortint molt acusat, anomenat unglot, que separa vivament un rodet unit al mecanisme de garrot o al mecanisme d’espasa, que transmet l’impuls a la llançadora mitjançant el garrot o l’espasa i un tac de cuir o de material sintètic. La llançadora surt disparada a gran velocitat d’un calaix, llisca guiada pel díedre format per les taules i la pua, i entra a l’altre calaix, on s’immobilitza. Seguidament es repeteix el moviment en sentit contrari. Després de cada passada de llançadora, el batà avança i amb la pua bat la passada i canvia la calada. El teixit acabat de fer té tendència a encongir-se, i per a evitar-ho hom empra els templassos. El teixit passa per sobre del catxapit i és arrossegat pel collador, que el fa avançar passada per passada, i, finalment, s’enrotlla en el corró del plegador. El collador té un pinyó canviable, el nombre de dents del qual determina el nombre de passades per centímetre del teixit. El teler és complementat amb alguns òrgans de seguretat, com ara el paratrama, que atura el teler quan es trenca el fil de trama o s’acaba; l' escarbat, que atura bruscament el teler si la llançadora no ha entrat completament en el calaix, per tal d’evitar que resti inclosa en la calada; el puafuig, que enretira la pua amb la mateixa finalitat; el salvallançadores, que priva que la llançadora salti fora del teler, etc. Si la trama és gruixuda, la bitlla de la llançadora s’acaba ràpidament, el teler s’atura i el teixidor resta gairebé totalment ocupat a substituir-la. Això ha donat lloc al teler automàtic, que pot ésser de canvi de bitlla sense para el teler (del tipus Northrop i similars), o de canvi de llançadora amb una breu parada del teler. Un polsador o palpador de trama, mecànic, elèctric, fotoelèctric o electrònic, detecta que la trama és a punt d’acabar-se i dóna l’ordre del canvi. Unes tisores tallen, en el voraviu, els fils de la bitlla sortint i de la bitlla entrant. El teler és una màquina sorollosa i de poc rendiment. La causa d’això és el sistema de passar la trama: per a introduir uns centigrams de fil, cal disparar i frenar diverses vegades per segon una llançadora que pot pesar més d’un quilogram. De les innombrables proves fetes han sortit telers sense llançadora, en els quals per dintre de la calada no es passa tota una bitlla de fil, sinó sols la quantitat de fil necessària per a una passada, procedent d’una gran bobina estacionària situada en un costat del teler. La calada pot ésser més petita i els recorreguts dels lliços i del batà també, cosa que permet d’accelerar la marxa, augmentar molt la producció i reduir el soroll. Hi ha molts procediments d’introduir la trama, però els que s’han implantat en la indústria són per mitjà de petits projectils amb una pinça (Sulzer), de bandes metàl·liques flexibles amb pinces, unilaterals (Ballbé) o bilaterals (Dornier, Crompton & Knowles), de llances rígides amb pinces, unilaterals (Iwer) o bilaterals (Draper, Güsken, Jumberca, Roscher, SACM), d’un raig d’aigua (Eliter, Prince), o d’un raig d’aire (Draper, Elitex). El problema del tissatge sense llançadora és que, en no passar alternativament la trama d’un costat a l’altre, cal tallar la trama a cada passada i no es formen voravius. Els procediments de fer uns falsos voravius prou resistents són nombrosos, i cal esmentar els basats en la gasa de volta i els de reinserció d’un extrem de la passada de trama. Hom anomena teler a la plana el d’una sola llançadora i joc d’excèntriques per a lligat de plana; teler d’alt lliç l’antic teler manual d’ordit vertical per a fabricar catifes i tapissos; teler de baix lliç l’antic teler manual d’ordit horitzontal, per a fabricar catifes i tapissos; teler de brodar el gran bastidor on hom posa la tela tensa amb un mecanisme que fa passar les agulles de brodar a través de la tela guiades per un pantògraf, amb el qual es ressegueix el dibuix original; teler de calaixos el que té un o dos jocs de calaixos i pot teixir amb més d’una trama; teler de cinteria el que té diverses petites llançadores al llarg del batà, cadascuna de les quals teixeix una cinta, del qual existeixen petits telers ràpids per a teixir uns sola cinta; teler circular el teler d’ordit vertical disposat en forma cilíndrica i de lliços horitzontals que actuen radialment i en el qual les llançadores descriuen un moviment circular continu, impulsades per imants o altres sistemes, que produeix un teixit tubular; teler de cos el teler amb màquina jacquard; teler de llaços l’antic teler en el qual en lloc de bagues de lliç o d’arcades jacquard hom emprava uns llaços; teler de nuar el bastidor on es fa l’operació de nuar els ordits; teler pic-pic o teler d’u i u el de calaixos que pot disparar dues llançadores en passades de trama successives i des del mateix costat; i teler de volant el de mà en què el teixidor impulsa la llançadora fent estrebades a una corretja als extrems de la qual hi ha els tacs.