Antigament eren menestrals que, dins l’ordenació gremial catalana, constituïen dues corporacions: els tintorers de draps o de llana i els tintorers de seda i teles, de formació més tardana (segle XVII).
El tintorer de draps tenyia els teixits de llana, anomenats tradicionalment draps. Dins el conjunt dels oficis de la llana els tintorers, gràcies a llurs coneixements tècnics, molt especialitzats i essencials per a la fabricació del teixit, fruïren d’una independència econòmica i d’una consideració social molt superior a la dels teixidors i eren de fet el segon gremi de la draperia, després dels paraires. La importància de la tècnica del tint donà lloc a la promulgació de nombroses disposicions i mesures de control.
El gremi de tintorers de Barcelona s’anà formant durant els segles XIII i XIV, i assolí una veritable personalitat corporativa a la fi del XIV (privilegi de Joan I) i durant el XV, amb la creació d’una confraria sota l’advocació de sant Joan Baptista i sant Llorenç. El 1497 fou establert l’examen de mestria. Durant el segle XVI es dictaren almenys dotze ordinacions sobre el tint dels teixits de llana (per exemple, de Ferran II el 1510 i de Felip III de Castella el 1599) i s’introduí a sant Maurici com a copatró; als segles XVII i XVIII sovintejaren les disposicions municipals i reials, i des del 1620, segons les notes de convocatòria dels consellers de la confraria del 1699, sant Maurici fou l’únic patró.
A València la corporació de tintorers es perfilà a la darreria del segle XIV com a confraria de Sant Maur, i es diversificà posteriorment en les de tints majors i tints xics. El 1731 els tintorers de llana s’uniren amb els de seda, els quals constituïren una corporació més prestigiosa i rica. Altres gremis de tintorers de llana als Països Catalans foren els de Perpinyà (segle XIV), Mallorca (amb ordinacions renovades el 1691), Manresa (1592) i Pollença (1597). Durant el segle XVIII l’Estat espanyol donà ordinacions generals per a la indústria del tint, com les publicades el 1757. Joan Pau Canals fou nomenat director general de la roja el 1763 i inspector general del tint el 1764. Els tintorers de draps tingueren una gran importància dins la indústria tradicional, però llur incidència fou menor en la nova indústria cotonera del XVIII.
El tintorer de seda donava tint als teixits de seda, i també als de teles, fil i cotó. La seva formació gremial, vinculada al desenvolupament de la indústria de la seda, fou més tardana que la dels tintorers de draps, puix que correspon al primer quart del segle XVII. En 1619-24 s’establí el gremi a Barcelona, i el 1622 el de València. Aquest conegué una forta embranzida durant el segle XVIII. El 1731 se'ls uniren els anomenats tintorers d’olleta. Les ordinacions aconseguides en 1731-37 augmentaren el prestigi social de la corporació, la qual obtenia el títol de col·legi i art, amb jurisdicció sobre tot el regne de València. Els tintorers de seda de Barcelona es regiren per successives ordinacions (1669, 1739), en algun cas molt influïdes per les existents a València. Altres gremis de tintorers de seda es formaren a Requena (1732) i a Reus (1777), aquest darrer integrat dins l’art major de la seda. A d’altres poblacions els tintorers de llana i els de seda es reunien en una única corporació —com a Manresa, (1767)— amb una forta empremta sedera. Els tintorers de seda tingueren llur millor moment corporatiu al segle XVIII. Durant l’època de la Il·lustració es destacaren respectivament a València i Barcelona els tintorers de seda Luis Fernández, toledà al servei dels cinc gremis majors de Madrid, i Josep Vinyes, ambdós col·laboradors de Joan Pau Canals, baró de Vallroja.