Punts doctrinals bàsics
De fet, els partidaris de Trockij s’autonomenaren, inicialment, “bolxevics leninistes” o “marxistes revolucionaris”, i foren llurs adversaris qui els posaren el qualificatiu de trotskistes, el qual han acabat per assumir. Els punts doctrinals bàsics del trotskisme són: la teoria de la revolució permanent lligada a l’afirmació que la revolució socialista ha de tenir necessàriament un caràcter internacional; la teorització de l’existència d’una casta burocràtica a l’URSS, que usurpa el poder obrer i arriba a la forma extrema de l’estalinisme, i per a posar fi a la qual cal en els estats anomenats socialistes una “revolució política”; i la necessitat de la construcció d’un partit d’avantguarda que aplegui els sectors més conscients i actius del proletariat i capaç d’orientar el moviment espontani de les masses cap al triomf revolucionari.
Evolució del moviment
Històricament, el trotskisme es concretà com un corrent dins el comunisme el 1923, amb la formació, al si del partit bolxevic, de l’Oposició d’Esquerra, que el 1926 esdevingué, amb l’adhesió de Kamenev i Žinovj’ev, Oposició Conjunta. Vençut per Stalin a l’URSS, el trotskisme s’estengué als partits comunistes de la resta del món —dels EUA, Alemanya, França, Grècia, Itàlia, Polònia, Xina, etc.— dels quals fou successivament expulsat. Fou organitzat, successivament, en l’Oposició Comunista Internacional (1929) i la Lliga Comunista Internacional (1933). El 1934 Trockij intentà de fer arrelar el moviment —molt minoritari— en la lluita real, recomanant als seus partidaris l’ingrés com a grup definit en els partits socialistes, i el 1938 cridà a fundar a París la Quarta Internacional, “partit mundial de la revolució socialista”. Tanmateix, la mort de Trockij i la guerra paralitzaren el trotskisme. Des d’aleshores ha aconseguit alguns èxits locals en països del Tercer Món —Bolívia, Sri Lanka— i ha constituït un corrent radical influent a Europa i a Amèrica. Tot i això, ha manifestat una tendència a fraccionar-se i escindir-se. Així, la política de subordinació a socialistes i comunistes propugnada per Michel Pablo, secretari de la Quarta Internacional (“pablisme”), en provocà, el 1953, la dissolució i l’aparició del Comitè Internacional; el 1961 el Buró Llatino-americà, dirigit per Juan Posadas, també s’independitzà, i l’intent de reunificació portat a terme per P. Frank i E. Mandel el 1963 només serví per a crear una nova obediència, el Secretariat Unificat, majoritari a Europa, del qual s’escindí el 1979 una fracció que donà lloc a la Lliga Internacional dels Treballadors, encapçalada per Manuel Moreno i força implantada a Iberoamèrica. Per la seva banda, l’altre gran sector de la IV Internacional ha conegut crisis successives: la del 1971 desembocà en el Comitè Internacional de la IV Internacional (Gerry Healy), proper a determinats règims islàmics (Iran, Líbia); el 1972 se’n dissocià la tendència que dirigeix Pierre Lambert, concretada actualment en la Quarta Internacional (Centre Internacional de Reconstrucció) i amb implantació a França i Espanya; a l’últim, un altre sector (Michel Varga), amb militants dels països de l’Est d’Europa i el Partido Obrero Revolucionario de España, s’autoconsiderà des del 1976 la IV Internacional reconstruïda. Els anys vuitanta, la crisi generalitzada dels diversos centres internacionals del trotskisme afavoriren el diàleg entre ells, sense que això hagués suprimit del seu si les actituds sectàries ni les tendències centrífugues.
El trotskisme als Països Catalans
Les primeres manifestacions de trotskisme als Països Catalans tingueren lloc a l’abril del 1930, quan l’Oposició Comunista Espanyola aconseguí una temporal influència dins alguns grups comunistes de València. Amb l’arribada d’Andreu Nin a Barcelona, procedent de Moscou (setembre del 1930), sorgí a Catalunya un nucli inicial de simpatitzants, que, ingressat al Bloc Obrer i Camperol, intentà d’atreure’l cap a posicions trotskistes. Fracassat aquest assaig, Nin estructurà, a la fi del 1931, amb Francesc de Cabo, Josep Metge i Narcís Molins i Fàbrega, la Federació Catalana de l’OCE, que publicà El Soviet (1931-32) i enquadrava menys d’un centenar de militants; llur força era encara menor al País Valencià —uns nuclis minúsculs a Sagunt, Alacant i València— i inexistent a les Illes. Aquesta organització, transformada el 1932 en Esquerra Comunista, es distancià progressivament de Trockij i de l’Oposició Internacional, i acabà fusionant-se amb el BOC per formar el Partit Obrer d’Unificació Marxista, bé que subsistí a Barcelona un petit grup trotskista ortodox —el Grupo Bolchevique-leninista de España— dirigit per G.Munis. Dins el POUM es mantingué també un corrent d’esquerra trotskista “herètica”, la significació i la importància del qual, manipulades per l’estalinisme, serviren de pretext, el 1937, per a la destrucció d’aquell partit. Després de la Guerra Civil de 1936-39, el trotskisme tornà a fer-se present als Països Catalans, sobretot al Principat, durant els anys seixanta, a través del partido Obrero Revolucionario (POR) i, en especial, per l’evolució d’un sector del Front Obrer de Catalunya (el denominat grup Comunismo) que el 1969-70 es definí formalment com a trotskista. A partir d’aquest front comú, nombroses escissions i algunes fusions —quasi sempre vinculades als avatars del moviment a escala mundial— han donat lloc a l’existència d’almenys sis organitzacions que es reclamen l’herència ideològica de Trockij, cadascuna d’elles amb la corresponent homologació internacional: el Partido Obrero Revolucionario (Trotskista-Posadista), la Lliga Obrera Comunista (Comitè Internacional de la Quarta Internacional), el Partido Obrero Revolucionario de España (IV Internacional reconstruïda), el Partido Obrero Socialista Internacionalista (Centre Internacional de Reconstrucció de la IV Internacional), la Lliga Comunista Revolucionària (Secretariat Unificat de la IV Internacional) i el Partido Socialista de los Trabajadores (Lliga Internacional dels Treballadors).