Bé que el terme és recent —fou encunyat per F.Tonnies el 1883 i difós després sobretot per W.Wundt—, respon a la ja antiga qüestió sobre la relació entre raó pràctica i raó teorètica, i la primacia de l’una o de l’altra determina, respectivament, el voluntarisme i l'intel·lectualisme. D’altra banda, hom pot vincular el primer a una actitud i una cosmovisió de caràcter més radicalment actiu (com és el cas del cristianisme davant un tarannà més pròpiament passiu —fatalista— amb què hom pot caracteritzar en general el pensament grec), i en aquest sentit és possible de parlar d’un cert voluntarisme —no equivalent al significat modern d’aquest terme— en Agustí i Avicebró, bé que en ambdós la unitat de raó intel·lectual i voluntat resta inqüestionada. Més adequat és, en canvi, de parlar del voluntarisme de Duns Escot, en contraposició a l’intellectualisme de Tomàs d’Aquino, així com del de J.Böhme, tant en un cas com en l’altre, però, entenent-lo en sentit metafísic. En sentit moral, el voluntarisme predomina en Kant, la filosofia del qual ha estat denominada voluntarisme ètic —discernible també en Fichte—, en contraposició al voluntarisme, simplement dit, de Schopenhauer, segons el qual aquest no sols és de caràcter metafísic (la voluntat és l’absolut), sinó que també comporta un clar antiracionalisme, el primer dels quals aspectes és aliè a tots els psicòlegs voluntaristes del s. XX.
m
Filosofia
Psicologia