Els documents més antics conservats daten dels darrers segles de la dinastia shang (segles XIV-XII aC, aproximadament). Són inscripcions sobre ossos i closques de tortugues. Tant aquests com les gravades en vasos cerimonials de bronze són molt breus i no constitueixen documents literaris pròpiament dits. Quant a la poesia, la primera antologia és l’anomenada Shijing (‘Clàssic de poesia’), consistent en poemes cantats en temples, corts i pobles, que rebé la forma definitiva aproximadament en temps de Confuci (551-497 aC). S'integra en els llibres considerats com a “clàssics confucians”, i ha influït en gran manera en la poesia posterior, tant pel fet d’ésser l’obra poètica més antiga com pel fet d’haver estat tradicionalment considerada com editada per Confuci. Amb metres més llargs i irregulars, es desenvolupa als territoris de la conca del riu Iang-Tsé una altra forma de poesia, que rep el nom genèric de Chuci (‘Cançons de Chu’), per a ésser recitada, no cantada. El primer poeta xinès conegut és Qu Yuan (s. IV-III aC), al qual hom atribueix elegies, alguna de les quals tan important com la titulada Lisao (‘En trobar-se amb el dolor’), considerada com de caràcter politicoeròtic. Aquest gènere fou conreat durant més de cinc segles, i sovint ha reaparegut en la història de la literatura xinesa. Les dues primeres col·leccions en prosa són el Shujing (‘Clàssic de la història’) i el Yijing (‘Clàssic dels canvis’), inclosos en el cànon confucià i editats, segons una dubtosa tradició, pel mateix Confuci. Una obra important, d’autor conegut, és el famós Daodejing (‘Clàssic de la doctrina del Camí’), de Laozi o Lao Tse. Altres obres foren el Lunyu (‘Analectes confucianes’) i les obres de Menci i de Zhuangzi. Un altre exemple de prosa ben elaborada és el de Mo Di (o Mozi) (~500-416 aC), en una sèrie de sermons d’una gran claredat i simplicitat d’estil, on exposa les seves creences personals.
El 240 aC aparegué l’obra titulada Chunqiu (‘Annals de primavera i tardor’), collecció de seixanta assaigs on hom resumeix els ensenyaments de diverses escoles filosòfiques i els costums de diverses regions de la Xina. Amb la unificació de l’imperi per la dinastia qin (221-206 aC) i la seva continuïtat amb la dinastia han (206 aC - 220 dC), el gènere fu —combinació de poesia i prosa— inicia una llarga etapa (prop de mil poemes han arribat fins avui), amb autors com Mei Sheng, Sima Xiangru i Yang Xiong. La tasca més important fou, però, la conservació de les balades o cants del poble (yuefu, que inclouen romanços d’una gran bellesa). Aquesta mena de vers —sovint de cinc síl·labes— donà origen a una nova forma de poesia (kushi, o poemes de caire antic). En la prosa de la dinastia han cal destacar els Shiji (‘Documents històrics’, ~85 aC), de Sima Qian (145-~90 aC), primera història general de la Xina. Durant aquesta dinastia hom intentà també de resoldre el problema lingüístic de comunicació en un territori tan ampli, on es multiplicaven els dialectes, amb la creació d’una llengua literària comuna (wenyan), que durant més de dos mil anys no seguí el procés evolutiu de la llengua parlada. Seguí un llarg període de divisió política entre el N i el s. de l’imperi (221-589), conegut per les Sis Dinasties, que arribà, amb la dinastia sui, fins el 618. Fou una època particularment rica, en ambdós territoris, de poemes folklòrics. Cal esmentar dos poetes importants, Cao Zhi (192-232) i sobretot Dao Yuanming.
Durant el segle V es desenvolupà una nova forma de prosa (pianwen), que fou emprada després principalment en disputes filosòfiques i en tractats religiosos. Entre els grans prosistes del segle VI destaca Liu Xie, autor del primer tractat de crítica literària. La literatura xinesa assolí l’edat d’or amb la dinastia tang (618-907). En poesia es perfeccionà una forma ja utilitzada des de més d’un segle abans, el lüshi, o vers regulat: vuit versos de cinc o set síl·labes —segons estrictes models tonals—, que requereixen una estructura paral·lela enmig del segon i el tercer parell de versos. Una altra forma molt popular de poesia fou la dels jueju, o versos de cinc o set síl·labes. D’entre més de dos milers de poetes de la dinastia tang, amb una producció de gairebé cinquanta mil poemes, cal destacar Mang Haoran (689-714), Wang Wei (~701-761), gran representant de l’esperit budista, i sobretot Li Bai (o Li Po) i Du Fu, sense oblidar la figura de Bai Juyi (772-846), preocupat també pels grans problemes socials del país.
Durant el període de les Cinc Dinasties (907-960) aparegué una nova forma poètica (ci), de metre variat, des dels d’un sol caràcter fins als de nou i onze síl·labes, amb formes irregulars que s’adapten a la música. Conreador d’aquesta forma fou Li Yu (937-978). En prosa, Han Yu (768-824) reforma l’estil artificial, conreat durant gairebé dos mil anys, i cal destacar també les obres de viatges i paisatges de Liu Zongyuan (773-819), conreador també del nou corrent de contes amorosos, aventures, misteri i imaginació. La dinastia song (960-1279) contribuí a la difusió de la cultura amb les grans millores de la impremta (segle VIII) i l’establiment de les escoles públiques, tres segles després. En prosa, la reforma en l’estil wenyan o prosa clàssica s’estengué a historiadors com Sima Guang (1019-86) i a filòsofs com el neoconfucianista Zhu Xi (1130-1200), ambdós promotors d’un estil més natural. En poesia hom conreà la forma convencional, o shi, i destacà Lu You (1135-1210), del qual romanen uns mil poemes. Tanmateix, la forma més característica de la dinastia song és la ci, amb poetes com Ouyang Xiu (1007-72), Su Dongpo (1037-1101) i Xin Qiji (1140-1207) i la poetessa Li Qingzhao (~1082).
Del 1126 al 1279 el territori xinès romangué dividit entre els tàtars jin, al N, i la dinastia song, al S. Durant la dinastia Yuan (1279-1368), malgrat la reunificació política de Khubilai, persistí la divisió cultural: mentre que al N apareixien noves formes literàries, al S. es mantenia el prestigi de l’antiga tradició. Mereixen una menció especial els autors dramàtics, sobretot Guan Hanqing (~1214-1300), Wang Shifu i Ma Zhiyuan. Les peces teatrals pertanyen al gènere de l’òpera, amb pròleg i quatre actes. La llengua s’acosta a la col·loquial, i les àries eren cantades per un sol actor en cada acte. El gènere de ficció fou conreat en la forma vernacla, més estesa que en el passat. Destaca Luo Guangzhong, crític social de mitjan segle XIV, amb les obres Romanç dels Tres Regnes i Tots els homes són germans.
La nova dinastia ming (1368-1644) augmentà la influència literària dels territoris del S. En poesia abunden els autors que, emprant les formes tradicionals, es limitaren a copiar les obres dels poetes anteriors. En prosa hom seguí també l’estil clàssic, fins a la darreria del segle XVI, per mitjà de l’escola Gong’an. Yuan Hongdao proclamà la independència absoluta per a aconseguir l’originalitat estilística. Durant aquest mateix segle la novel·la assolí el moment de més esplendor. Cal esmentar Wu Chengen, autor de La mona, relat imaginari sobre el pelegrinatge del monjo Xuan Zang a l’Índia, Luo Maozen, autor d'Aventura a l’oceà d’Occident, sobre l’explorador Zheng He (segle XV) i els seus viatges, i l’obra anònima Jin Ping Mei (1610) (nom de tres personatges femenins), que relata amb una gran cruesa (fou prohibida a la Xina, i tots els exemplars de la primera edició foren destruïts) les més diverses facetes de la història social de la Xina del segle XVI.
Amb la conquesta dels manxús s’establí una nova dinastia, la qing (1644-1911), durant la qual hom continuà la imitació de les formes antigues i, bé que l’estil assoleix el punt més brillant, és palesa una manca de veritable creativitat. En poesia, el manxú Nara Singde (1655-85), anomenat en xinès Nalan Chengde, escriví excel·lents poemes en ci. En narrativa, Pu Songling (1640-1715) continuà la tradició del conte amb una col·lecció titulada Contes estranys des d’un estudi xinès, escrita a la manera tradicional (wenyan). D’aquest mateix període és la novel·la xinesa més coneguda, més llegida i més traduïda arreu del món, Somni de la cambra roja, de Zao Zhan (mort el 1763), l’argument de la qual es basa en un triangle amorós i en la caiguda d’una gran família. Després de la guerra de l’Opi (1839-42), la influència estrangera és palesa també en molts escriptors del país i en la cultura en general; aquesta s’obrí al món occidental, i foren traduïdes al xinès moltes obres literàries. En poesia, Huang Zunxian (1848-1905) reflecteix en la seva obra els seus viatges a l’estranger i s’inspira també en les cançons del poble; intenta d’incorporar la llengua parlada al lleguatge poètic, i cerca nous temes i noves rimes. En aquest moviment, conegut com la “revolució de la poesia xinesa”, el seguí Liang Qichao (1873-1929), que el traspassà a la nova prosa conreada en les seves publicacions periodístiques, d’una profunda influència sobre el poble xinès del començament del segle.
Literatura xinesa del segle XX
L’entrada de la Xina en el món modern, amb la proclamació de la República (1911), mostrà que el llenguatge clàssic era inadequat per a transmetre noves idees, perquè era sinctàcticament molt imprecís i perquè, com que no era entès pel poble, tenia una audiència excessivament limitada. La literatura xinesa en baihua començà amb el conte (Diari d’un boig, 1918), de Lu Xun (1881-1936). El conte i la novel·la de caire occidental es desenvoluparen amb més facilitat que el teatre i la poesia, perquè ja existia, des del segle VII, una llarga tradició popular de prosa, mentre que la poesia usava una tècnica difícilment adaptable al vernacle, el qual havia deixat d’ésser monosil·làbic, i la tradició teatral xinesa era principalment operística. Els anys vint marquen l’inici de la literatura pròpiament revolucionària amb Zhiang Guangzu (1910-31) i l’aparició dels grans escriptors del segle XX: Ba Zhin (1904), amb la seva notable novel·la Kia (‘La família’, 1931), Lao She (1897-1966), molt conegut a l’estranger per la novel·la curta Loto Xiangzu, que fou un best-seller als EUA amb el títol de The Rickshaw Boy, Mao Dun (1896), extraordinari contista i novel·lista, que fou ministre de cultura (1949-65), el poeta Guo Moruo (1892-1978), que es distingí més tard també com a dramaturg i que ha ocupat importants càrrecs oficials, i Xiao Zhun (1908), autor de la famosa novel·la Poble per l’agost, aclamada als EUA (amb el títol de Village in August) com “la gran novel·la de la Xina en guerra”.
El 1937, els comunistes s’instal·laren a Yenan d’una manera autònoma, i el 1942, en les seves famoses conferències de Yenan sobre art i literatura, Mao Zedong intentà de resoldre l’important problema de la literatura revolucionària en un país subdesenvolupat: el problema de popularització i elevació. Foren conreats aleshores una sèrie de gèneres literaris de divulgació, com la “poesia al carrer” i el “teatre al carrer” (a partir del “teatre-reportatge”), mentre que a les zones ocupades pel Guomindang i pels japonesos el “teatre al carrer” prenia la forma de “teatre a la casa de te” i “teatre en manifestació”. Certes formes populars foren també perfeccionades, com el yanggo, una mena de cançó i de dansa a la qual hom afegí diàleg i argument. Aparegueren aleshores alguns escriptors sortits del poble, com Zhao Shuli (1906-1970), Liu Baiyu (1915) i Zhou Libo (1908), que guanyà el premi Stalin de literatura amb la novel·la Huracà, i el 1958 Ai Wu (1904) llançà una novel·la que el feu famós ràpidament, L’acer trempat (1958), la primera gran novel·la de la industrialització. Entre els escriptors apareguts després de la revolució cal tenir en compte Li Zhun (1928), Li Zhiao (1911), Sun Li (1913), Yang Shuo (1913), Zhou Erfu (1914), Wu Qiang (1910), Zhu Bo (1923) i principalment Yang Mo (1925), autora de la famosa novel·la Cançó de la joventut, de la qual s’han venut més de dos milions d’exemplars. Una escriptora molt coneguda des dels anys trenta, Ding Ling (1907), publicà una notable novel·la sobre la reforma agrària, El sol brilla sobre el riu Sanggan (1950), que guanyà el premi Stalin de literatura. Mentrestant es descabdellà el cas Hu Feng, en el qual acabaren veient-se implicats altres autors, com Ai Qing i Ding Ling, i foren tots expulsats del partit i de la unió d’escriptors, acusats de tendències burgeses. La campanya de les “cent flors” (1956) mostrà que els vells escriptors tenien encara fortes influències burgeses. Contra aquestes es dirigí la zheng-feng (‘campanya de rectificació’), llançada el 1965 i coneguda com la Gran Revolució Cultural Proletària. Aparegueren aleshores vocacions literàries entre obrers, camperols i soldats, i també obres d’autor col·lectiu i anònim. Poc abans de morir, Mao Zedong pogué proclamar que una altra mena de literatura anava naixent.
El 1973, vuit anys després de començar la Revolució Cultural, era ja molt natural que una empresa industrial, alhora que planejava la producció, es preocupés de la preparació d’un grup d’escriptors entre els obrers. La darrera obra literària important, Cançó dels nostres ideals (1974), és un llarg poema escrit collectivament per alguns estudiants-obrers-camperols-soldats que substituïren a la Universitat de Pequín els joves que havien acabat l’educació secundària, els quals ocuparen les seves places als camps. La qüestió de saber si aquesta tendència d’autor col·lectiu i anònim tindrà o no continuïtat fou contestada pels esdeveniments de l’onzè congrés del Partit Comunista Xinès (1977), on l’esquerra resultà vençuda. Pràcticament tots els vells escriptors bandejats durant la Revolució Cultural tornaren, i llurs obres foren reeditades: Ba Jin, Qu Bo, Ding Ling, Tien Jien, Ai Quing, Ma Feng i Zhou Libo. D’altra banda, segurament en un intent de disminuir la figura de Mao Zedong, apareixen també, amb una gran publicitat, poemes d’altres importants caps revolucionaris, com Zhu De, Chen Yi, Dong Biwu i Zhou Enlai. I sorgeixen nous escriptors, com els contistes Liu Xinwu i Zhang Jie, dedicats principalment a descriure com el poble patí sota la Banda dels Quatre. La rehabilitació dels vells escriptors arribà al màxim el 1978, amb la reaparició del conegut crític Zhou Yang, el qual és avui vicepresident de l’acadèmia. Això marcà la superació final de la Revolució Cultural, i la Xina reprengué la seva via literària normal.
La literatura xinesa dels anys vuitanta s’emmarcà a l’eix de les coordenades històriques formades pel record de la Revolució Cultural (1966-1976), al procés de revisió i de lenta obertura que seguí a la mort de Mao Zedong (1976), i l’acceleració viscuda a partir del 1985 que culminà amb els fets tràgics de la plaça de Tiananmen, el juny del 1989. Poc abans havia començat a prendre força el grup anomenat de les ‘Boires’, al qual pertanyen dos dels poetes més representatius de la literatura xinesa actual: Bei Dao (1949) i Duo Duo (1951). És la primera generació de poetes que trenca amb els models convencionals de la sòlida tradició xinesa i es deixen seduir per l’impacte del surrealisme i les influències de Baudelaire, Sylvia Plath i Dylan Thomas. Bei Dao, que també és novel·lista, explica, a Onades, una història d’amor entre dos membres de la ‘generació perduda’, perduda justament per culpa de la Revolució Cultural. Aquest és un tema recurrent en la narrativa xinesa d’aquests anys i també es troba en l’obra de Yen Wenling (El torrent dels nou revolts), Cheng Rong (Anys de maduresa), Zhang Xinxin i Jian Fan Jin.
De la literatura xinesa conreada a Taiwan cal esmentar els assagistes Pang-Yuan Chi i Kwang-Chung Yu, el novel·lista Peng Yao i els poetes Tien-en Kao i Nancy Ing. Els fets tràgics de la plaça de Tiananmen comportaren un marcat retrocés en la incipient obertura de la societat xinesa. Davant la rigidesa d’aquesta, la poesia és actualment una manifestació cultural de prestigi i popular, perquè ha esdevingut un espai d’expressió i de llibertat. A banda de Bei Dao i Duo Duo, els poetes més importants de la renovació de la poesia, actualment exiliats, cal destacar Gu Cheng (1956-93), la poesia del qual és ingènua i fatalista, arrelada a la natura, i Luo Qing (1948), Shu Ting (1952), Yang Lian (1955) i Wang Xiaolong (1954), que el 1980 fundà l’Associació de Poesia Experimental. També és important la tasca de la revista Jin Tian, que des dels fets de la plaça de Tiananmen s’edità a l’exili, a Oslo, i es convertí en una plataforma des d’on els escriptors xinesos podien escriure amb llibertat. Pel que fa als narradors, cal destacar Wang Men (1934), que dimití el càrrec de ministre de cultura arran de Tiananmen i que té una obra simbòlica i de qüestionament, i, entre els més joves, Wang Shuo (1956), original i rebel (El joc és vida, 1989; Soc el teu pare, 1991; Liu Huifang, 1992), Can Xue (1953), Chen Cun (1954), Hang Shaogong (1953), Li Ang (1953), Li Rui (1950), Liu Heng (1954), Mo Yan (1956), Su Tong (1963) (Arròs, premi Mao Dun 1991), Tie Ning (1957), Xiao Sa (1953) i Yu Hua (1960). Finalment, pel que fa als crítics, cal esmentar Dong Qiao (1942) i el controvertit Liu Xiaobo (1955), molt crític envers la literatura i el règim oficials, per la qual cosa ha estat empresonat diverses vegades.
L’esdeveniment més destacat de finals del segle XX ha estat la concessió del premi Nobel de literatura de l’any 2000 a Gao Xingjian, “per a una obra de validesa universal, amarga profunditat i ingenuïtat lingüística, que ha obert nous camins per a la novel·la i el teatre xinesos”, segons l’Acadèmia Sueca. Nascut el 1940, narrador, dramaturg, crític i artista, Xingjian abandonà la Xina el 1987 i s’establí com a refugiat polític a França, país del qual actualment és ciutadà. D’altra banda, malgrat que al desembre del 1996, a la Sisena Sessió Nacional de la Federació de Literatura i Art Xinesos, el president Jiang Zemin encara reclamava que l’art i les lletres reflectissin la “civilització espiritual socialista”, el cert és que tant a dins el país com a la diàspora s’ha anat reafirmant la diversitat de models, propostes i individualitats literàries. Continuen encapçalant la literatura els grans narradors Wang Meng i Wang Shuo i el poeta Bei Dao. També són importants els poetes Zhai Yongming, Liu Sola, Zha Jiaying, Mo Yan, Han Shaogong, Shen Rong, Wang Anyi, Su Xiaokang, Wang Luxiang, Ha Jin i Zhang Xianling. A Taiwan, destaquen Bo Yang, Qiong Yao, San Mao, Jia Pingwa, Glen Cao, Yuan Hongbing i Yang Lian. Els novel·listes més experimentals són Ge Fei, Yu Hua, Can Xue i Su Tong, i nous valors en poesia són Yue An (1960), Liu Hongbin (1962), exiliat a Anglaterra després dels fets de Tiananmen, i Yi Sha (1966), un dels més avantguardistes. Dels autors teatrals, es poden esmentar Wang Peigong, Wei Minglun i la prometedora Xu Pinli.