OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

moviment obrer

substantiu masculím
Història    Sociologia

Sumari de l’article

història hist i sociologia sociol
Actuació de la classe obrera per tal d’alliberar-se de l’explotació capitalista.

Amb la revolució industrial capitalista (començament del s. XIX), més i més competitiva, començà el règim dels salaris de fam, agreujat pels freqüents acomiadaments d’obrers a mesura que s’anava modernitzant la maquinària. Les primeres reaccions dels obrers foren manifestacions incontrolades de ràbia que duien fins a la destrucció de les màquines (ludisme). A poc a poc, però, els obrers saberen, segons Marx, distingir entre la maquinària i el seu ús capitalista i retirar llurs atacs als mitjans materials i concentrar-los en la forma d’explotació social. Altres vegades els obrers oferiren llur suport a l’actuació d’algun grup polític. Així ho feren en alguns països després dels moviments revolucionaris del 1830 i el 1848, amb l’esperança que un canvi en el sistema de govern milloraria llur situació. Però, en general, acabaren desenganyats de la col·laboració amb els polítics liberals. Un factor important ja a l’inici del moviment obrer fou la creació de les Trade Unions britàniques, la idea de les quals era d’organitzar associacions d’obrers, dirigides per obrers, per defensar els drets dels obrers (Trade Union). Conscients els governs de la força dels obrers units, declararen il·legals aquests tipus d’associacions i llurs dirigents foren sistemàticament perseguits. Llevat de la Gran Bretanya, on foren autoritzades les Trade Unions el 1825, els sindicats obrers no foren tolerats als altres països fins a l’últim terç del s. XIX. Al costat d’aquestes primeres lluites sindicals naixia un poderós pensament que havia de cohesionar en el futur el moviment obrer: el socialisme. Els primers socialistes francesos que intervingueren en la revolució del 1848 al costat dels obrers sense feina de París comprengueren aviat que no bastava de canviar el sistema polític, sinó que calia canviar totalment l’organització de l’economia. Després de moltes idees i pràctiques utòpiques (Weitling, Fourier, Saint-Simon, Proudhon, Blanc, Mazzini, etc. ) hom arribà a la conclusió que per assolir més igualtat econòmica calia que tota la riquesa productiva (terres, mines, bancs, fàbriques, etc. ) no fos propietat dels individus particulars, sinó de tots els membres de la societat. Marx i Engels transformaren la utopia revolucionària del moviment obrer en un procés científic d’alliberament de la classe obrera. El lema del socialisme utòpic (“Tots els homes són germans”) fou canviat pel comunista (“Proletaris de tot el món, uniu-vos”). Els contactes entre delegacions obreres franceses a l’Exposició Universal de Londres (1862) amb els treballadors anglesos aportaren a la història del moviment obrer una nova faceta: l’internacionalisme. El 1864 naixia l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), o Primera Internacional, que recollí, en el manifest fundacional, una gran part de les idees de Marx. L’AIT endegà els diferents moviments i lluites obreres amb les continuades crides a la solidaritat internacional a favor de les grans lluites laborals i donà a la classe obrera una consciència de classe més clara. Però de bon començament ja es posà de manifest el contrast entre dues concepcions de lluita. A partir del 1866, a les delegacions dels països d’un gran desenvolupament industrial dominaren les idees de Marx, mentre que a les delegacions de països preferentment agraris (Itàlia, Espanya, Suïssa) dominaren les concepcions prudhonianes i més tard les de Bakunin. Això es manifestà en la penetració als sindicats obrers de l’anarcosindicalisme, que pretenia d’arrossegar els obrers a una sèrie de vagues generals que en paralitzar l’economia provoquessin l’esfondrament de tot el sistema capitalista. Aquesta idea no fou mai realitzada, bé que ha tingut una forta incidència en el moviment obrer fins avui. Enfront d’aquesta concepció s’imposà la marxista, per la qual les mesures per a protegir els obrers només podien imposar-se mitjançant la transformació de la raó social en força política. La lluita política de la classe obrera fou des d’aleshores el camp de batalla de la història social del moviment obrer. El curs de les tres Internacionals (i fins a la IV, de Trockij) palesa realment l’avenç del moviment obrer des de la fi del s. XIX fins al primer terç del s. XX. Des del congrés celebrat a París el 1889, la limitació de la jornada de treball a 8 hores es convertí en una de les principals reivindicacions del proletariat, i a partir d’aquesta època el món obrer féu del Primer de Maig una festa internacional del treball, la finalitat de la qual era d’aconseguir aquesta durada del treball diari. I a la fi del s. XIX els primers socialistes entren als parlaments europeus, on arriben a aliar-se amb els partits burgesos i formulen el programa “màxim” a llarg termini, i el “mínim” sobre les reformes concretes i parcials de la societat (sindicats, horaris de treball, assegurances, impost sobre les rendes, algunes nacionalitzacions, etc. ). Hom pot esmentar també la incidència que el moviment obrer tingué sobre la doctrina social de l’Església, sobretot a partir de la Rerum Novarum de LleóXIII (1891), la qual contribuí al fet que alguns catòlics prenguessin consciència de l’existència de problemes socials davant els quals calia adoptar una actitud. D’aleshores ençà foren bastants els catòlics que col·laboraren en la redacció de lleis favorables als obrers o que ajudaren els obrers a crear sindicats (sovint titllats de “grocs”). El període del moviment obrer europeu que comença amb l’èxit de la Revolució Russa (1917) dugué els altres països europeus a moviments semblants, però no pas a la victòria. Havien estat assolides grans conquestes socials, però el moviment obrer restà escindit. La causa d’aquesta escissió era i continuà essent la posició de l’URSS. Mentre els dirigents d’una tendència feren un mite de la Revolució Russa, sense examinar més a fons les especials circumstàncies de la construcció socialista aïllada en un país industrial subdesenvolupat, i consideraven sempre les decisions del PC rus com a infal·libles, l’altra tendència condemnà la Revolució, sense estudiar-la més a fons. Així, en declarar-se la crisi econòmica mundial (1929), es desencadenà una onada de contrarevolucions feixistes. La divisió del moviment obrer, que desembocà en una oberta enemistat entre ambdós blocs (la socialdemocràcia de la Segona Internacional i el comunisme de la Tercera Internacional, el 1919), la feia inerme enfront del feixisme. La socialdemocràcia continuà dominant la majoria del moviment obrer: a la Gran Bretanya, prengué el poder el 1923; a Alemanya, el 1928; a França, el 1932, i també a Àustria. D’altra banda, la divisió del moviment comunista restà evidenciada amb la fundació de la Quarta Internacional (1938). Mentrestant el feixisme escampava una ona de repressió en molts països i, a la fi, la lluita contra el feixisme constituí l’objectiu únic del moviment obrer. Fou així com es desenvoluparen els diferents fronts populars (França, Espanya), que s’esfondraren després de la guerra civil de 1936-39, a causa de l’actitud no intervencionista dels governs republicans antifeixistes i de la política equívoca de l’URSS. Fou després de la Segona Guerra Mundial que el moviment obrer es tornà a consolidar a Europa amb una independència més i més gran del diktat de Moscou. Fins i tot el XX congrés del PC rus posà fi al període estalinista: començà la liberalització de la vida cultural, del treball científic, etc. La situació dels obrers russos millorà. A partir del 1956 es dissolgué el Kominform. Els partits comunistes de fora de l’URSS s’anaren acostumant a una major autonomia. Aquesta liberalització portà Polònia i Hongria a manifestacions en massa de treballadors, que obligaren a una forta repressió i, alhora, a un canvi en la direcció del govern, massa aferrat a fórmules estalinistes. La Xina, com més va més allunyada de la línia revisionista del comunisme rus, fa un capítol a part. Romania restà com a mitjancera entre les dues línies. Iugoslàvia, des del 1949, ha seguit una línia de reconstrucció socialista independent de l’URSS i s’ha convertit en un dels intermediaris més importants entre els partits obrers europeus socialdemòcrates i comunistes i entre els sindicats de les dues federacions sindicals internacionals de més influència. El 1953 l’exèrcit roig hagué de salvar el règim comunista de la República Democràtica Alemanya, i al capdavall aixecà el mur de Berlín. Després foren constatats un augment del nivell de vida i una certa liberalització. A l’Alemanya Federal els sindicats han obtingut millores socials de tota mena, però s’han adaptat pràcticament a l’estabilització del vell ordre social, acceptant el paper dels teòrics del SPD de no ésser enemics de classe, sinó part contractant del capital. El SPD ha deixat de promoure l’autoconsciència de la classe treballadora. També a la Gran Bretanya i als països escandinaus els sindicats han col·laborat a l’estabilitat del sistema en temps de regressió econòmica i han arribat a convertir-se en peces del mecanisme general capitalista. D’altra banda, l’escissió del moviment obrer europeu repercuteix desfavorablement en les associacions europees (CEE i altres), perquè en aquestes institucions es decideixen importants qüestions d’índole política i econòmica que comporten conseqüències de política social. El moviment obrer, fraccionat, no pot crear cap contrapès als interessos dels patrons i dels governs. El 1957 la conferència dels partits comunistes a Moscou declarà que als estats capitalistes de règim democràtic pot efectuar-se una transformació social de la societat per la via pacífica, mitjançant la formació de majories parlamentàries. Així caigué l’obstacle més gros per a la col·laboració dels partits socialistes amb els comunistes i s’obrí el pas a l’actual eurocomunisme. L’ideari del moviment obrer europeu ha influït en un desenvolupament que ha desembocat en les revolucions de la Xina, dels països àrabs, de Cuba, del Vietnam, etc. , enmig dels ensopecs i les contradiccions, els més forts dels quals han estat, després dels de la República Democràtica Alemanya i d’Hongria (1956), el de Txecoslovàquia (1968). L’actitud de l’Església, que començà amb la preocupació de posar un dic a la marea del socialisme (encícliques Rerum Novarum i Quadragesimo anno), actualment coincideix amb la major part dels partits socialistes en el problema dels països en curs de desenvolupament (encíclica Populorum progressio).

Els inicis del moviment obrer als Països Catalans

Als Països Catalans, hom pot situar l’inici d’una lluita obrera amb característiques específiques a Barcelona cap al 1840, després d’uns antecedents més particulars de disputes amb la patronal del 1827, 1831 o 1834-35 (la denominada “qüestió de la llargada de les peces teixides”). La nova lluita obrera, diferenciada dels motins urbans o camperols anteriors, aparegué en estreta relació amb el procés de creixement de la indústria tèxtil cotonera al Principat, la qual ocupava uns 117 000 obrers el 1839, xifra que al compàs de la progressiva mecanització davallà fins a 75 000 el 1850, i tornà a créixer en la segona meitat del segle. D’altra banda, havia de mantenir durant força temps unes fortes connexions amb el desenvolupament del republicanisme radical. Des d’un bon començament, temes centrals del moviment obrer foren l’associacionisme de resistència i la solidaritat i consciència de classe, però això no significà inicialment l’elaboració d’un programa propi coherent i menys socialista (malgrat la tímida presència d’algunes teories anivelladores). L’esforç i les primeres lluites sorgiren per a resistir un empitjorament de les condicions laborals (especialment contra la rebaixa de les retribucions o per a combatre la manca de feina) i alhora per a obtenir el reconeixement legal del dret d’associació. La seva inserció i influència en la vida política fou real, però de fet, com a mínim fins el 1868, sempre es produí a remolc dels grups progressistes i en ocasions de la nova burgesia. La creació d’unes primeres estructures organitzatives fou difícil i aquestes només es pogueren desenvolupar en 1840-43 i en 1854-56. Amb una localització quasi exclusiva al Principat, en 1840-43, a l’empara del moment governamental progressista, l'Associació Mútua d’Obrers de la Indústria Cotonera impulsà la formació d’associacions semblants a Vic, Igualada, Olot, Mataró, Sabadell, etc. , i a Barcelona dinamitzà un moviment, encapçalat per Joan Muns, que agrupà, juntament amb els teixidors, fusters, sabaters, clavetaires, etc. Hom aconseguí la creació d’una primera cooperativa de producció, La Companyia Fabril (1842), i també l’establiment d’una comissió mixta amb la patronal. El fracàs del moviment de la Jamància del 1843, al qual se sumaren els obrers, i la posterior consolidació en el poder dels moderats provocà la quasi total desaparició de l’activitat de les societats obreres. La reorganització del moviment obrer en 1854-56 partí de la resistència dels filadors a la introducció de les màquines automàtiques de filar conegudes com a selfactines. Aquest antimaquinisme obrer pot ésser vist com a emparentat amb el fenomen ludista d’arreu d’Europa. Hi hagueren certament manifestacions de ludisme als Països Catalans abans del 1854; així, el 1821 a Alcoi o el 1823 a Camprodon contra la introducció de màquines de filar i cardar llana, o el 1835 quan la crema de convents fou acompanyada a Barcelona de l’incendi de la fàbrica El Vapor, de Bonaplata, Vilaregut i Companyia. Tanmateix, sembla que foren accions dutes a terme per camperols i menestrals i no pels obrers de la indústria cotonera, que en ésser més moderna ocupava molt poc treball domèstic. El 1854 la Comissió de la Classe de Filadors, que tingué com a dirigents destacats Josep Barceló, Ramon Maseras i Joaquim Molar, es llançà al boicot de les noves màquines, impulsada especialment per l’atur forçós existent entre els filadors de cotó, i fou així, potser, el primer exemple d’antimaquinisme clarament obrer. Després, el boicot a les selfactines aparegué en part superat per un esforç organitzatiu amb la constitució de la Junta Central de Directors de la Classe Obrera (gener del 1855), que es fixà com a objectius principals el reconeixement legal, la limitació de la jornada laboral, la formació d’un jurat mixt que fes possible el signament de contractes col·lectius de treball, etc. I aquestes foren les reivindicacions de la primera vaga general a Catalunya, primera de tot l’Estat espanyol, del juliol de 1855. El fracàs final d’aquesta dugué a intentar una ampliació a tot l’Estat espanyol de l’agitació en favor del reconeixement del dret d’associació. El tipògraf Ramon Simó i Badia anà a Madrid i fundà El Eco de la Clase Obrera (agost del 1855), hom recollí 33 000 firmes d’obrers reclamant el dret d’associació (setembre) i Joan Alsina i Joaquim Molar anaren a les corts espanyoles per impugnar la legislació que consagrava els contractes de treball individuals (novembre). Finalment, però, el moviment obrer es veié abocat, com el 1843, a fer costat als grups progressistes i participà en la resistència contra el cop d’estat d’O'Donnell (jornades de juliol del 1856, en les quals la repressió del general Zapatero causà més de 500 morts). Inicialment els obrers havien compartit una gran part de les formulacions ideològiques dels patrons en contra de l’Antic Règim i del medi hostil per al desenvolupament industrial, i aquest depenia en especial tant del comerç colonial com de la política governamental respecte a la importació de teixits estrangers. El moviment obrer de 1840-43 i 1854-56 significà certament l’aparició d’un camí divergent i oposat al de la burgesia industrial, però val a dir que es mantingueren —i es mantingueren tot el s. XIX— alguns elements que recordaven la vella entesa: sobretot una comuna defensa del proteccionisme (posada de manifest el 1842 contra els projectes d’Espartero d’un tractat comercial amb la Gran Bretanya, i el 1855 contra la política aranzelària governamental). En definitiva, fins el 1868 l’aparició d’embrionàries formes sindicals en les àrees més industrialitzades dels Països Catalans, de fet quasi exclusivament al Principat, es produí en una gran mesura fent costat a les classes mitjanes i populars en les importants commocions polítiques del 1840 i el 1854. El socialisme utòpic, que fou bàsicament una elucubració reformista social d’alguns metges, advocats o periodistes, no hi tingué gaire influència. Una major difusió entre la classe obrera havia de tenir, en canvi, la particular filosofia obrerista subjacent en les associacions corals creades per Josep Anselm Clavé a partir del 1850 i la progressiva introducció en el decenni dels seixanta del cooperativisme. Aquest, juntament amb la protecció legal més o menys paternalista d’institucions com l'Ateneu Català de la Classe Obrera, constituït el 1862, i d’altres de semblants fundats a Manresa, a Alacant, a Palma, etc. , permeteren de mantenir viu l’esperit associacionista obrer, així com la seva relació amb les tendències republicanes del partit democràtic

Internacionalisme i republicanisme (1868-74)

L’existència de l’Associació Internacional de Treballadors (fundada el 1864), que donà un cert model organitzatiu i elaborà uns objectius propis, així com l’esclat de la Revolució de Setembre (1868), que permeté el desenvolupament polític de les classes populars, incidiren ben directament en el moviment obrer català de 1868-74. La constitució en el Primer Congrés Obrer Espanyol, del juny de 1870, de la Federació Regional Espanyola de l’Associació Internacional del Treball significà el triomf d’un nucli obrer bakuninista que havia de dirigir la reorganització del moviment obrer, ara presidida per una actuació clarament classista i per la introducció d’idees col·lectivistes i socialistes. L’èxit del bakuninisme es produí a través d’un pacte inicial amb el sindicalisme apolític, majoritari en el moviment obrer del Principat, i és important de constatar que hom hagué de renunciar a l’antipoliticisme, és a dir, a l’enfrontament obert amb el republicanisme. L’important creixement de la Federació Regional a tot l’Estat espanyol es fonamentà en la força obrera dels Països Catalans (així, dels 20 352 obrers representats en el congrés de Còrdova del desembre del 1872, més de 16 000 eren del Principat, el País Valencià i les Illes). Però val a dir que aquesta restà lluny de seguir el progressiu radicalisme antipolític i insurreccionalista de la direcció bakuninista, la qual, d’altra banda, residí successivament a Madrid, València, Alcoi i altra vegada a Madrid, però mai a Barcelona, malgrat ésser sens dubte el centre del sindicalisme a tot l’Estat espanyol. Al marge de la Internacional continuà existint un cert moviment associacionista obrer, i al Principat es feren intents, fracassats, d’estructurar un obrerisme explícitament republicà federal (el Partit Socialista Republicà Federal, del maig del 1872, o l’Associació Nacional de Treballadors, de l’octubre del 1871), mentre es mantenia un societarisme legalista i antirevolucionari (en especial la Societat de Teixidors a Mà, molt influïda per Rubaudonadeu i Roca i Galès). Tanmateix, una major importància tingué el pes del sindicalisme apolític, però prorepublicà, dins la Federació Regional, el qual fou majoritari, per exemple, en la Unió Manufacturera (que pel maig del 1872 tenia 28 000 obrers federats). Amb l’establiment de la Primera República passaren de fet a dominar, a Barcelona, dirigents sindicalistes com Josep Bragulat, Manuel Bochons, Jaume Balasch, Joan Nuet, etc, en detriment del paper del grup bakuninista (Farga i Pellicer, Sentiñón, Garcia i Viñas, Hugas, etc) i de les seves esperances d’aprofitar la situació política per a llançar-se a una revolució social immediata. Així, al Principat no foren seguides les crides insurreccionalistes fetes per la direcció bakuninista de la Federació Regional durant l’esclat del cantonalisme. Només a Alcoi, seu llavors de la Comissió Federal (amb Albarracín, Fombuena, Tomàs, etc), els bakuninistes pogueren imposar una insurrecció internacionalista. De tota manera, mentre els grups i les tendències legalistes o cooperativistes no aconseguiren d’estructurar una organització obrera general, els anarquistes bakuninistes sí que ho feren. No pogueren fer acceptar l’antipoliticisme, però amb ells es formulà dins el moviment obrer un cos doctrinal que preconitzava l’allunyament de l’obrer de la política i la defensa d’uns principis revolucionaris de reestructuració social i de destrucció del sistema economicosocial capitalista.

Desorganització obrera en els primers anys de la Restauració

El cop d’estat del general Pavía i poc després la Restauració del 1875 posà en la il·legalitat les societats obreres. La Federació Regional Espanyola de l’AIT continuà existint clandestinament, però la seva incidència real entre els obrers es féu cada cop més petita, mentre en el seu si s’aguditzaven les tendències radicals insurreccionalistes i apareixien formulacions nihilistes. Es produïren llavors alguns intents legalitzadors per part de sindicalistes moderats. Hom creà el 1876 un Centre Federatiu de Societats Obreres de Barcelona, dirigit per Josep Pàmias, i el 1881 hom reorganitzà l’Ateneu Català de la Classe Obrera, amb la denominació d’Ateneu Obrer de Barcelona, dirigit per Manuel Bochons. Hi hagué alhora la constitució d’algunes organitzacions obreres amb una forta influència republicana, com és ara la Unió Obrera Balear, encapçalada per Fèlix Mateu. Tanmateix, aquest obrerisme moderat i reformista fou de bell antuvi marginat momentàniament pel renaixement d’un moviment obrer internacionalista amb la constitució de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola el 1881 gràcies al grup anarcocol·lectivista català (especialment Farga i Pellicer, Llunas, Pellicer i Paraire, i Tomàs), que vencé dins la Federació Regional clandestina les resistències a la legalització. La Federació de Treballadors agrupà en 1881-83 la major part dels obrers organitzats del Principat (més de 13 000 a l’estiu del 1882) i del País Valencià (prop de 2 500). La situació, tanmateix, no pogué mantenir-se. La desfeta de la Federació de Treballadors com a organització sindical operativa —malgrat el manteniment d’una existència formal fins el 1888— anà acompanyada d’una primera diferenciació clara entre l’anarquisme i el moviment sindical. Una multiplicitat de tendències anarquistes coincidiren en el gradual rebuig del sindicalisme qualificat de reformista. Els repetits intents de renovar la relació amb el moviment obrer (arran de la campanya per la jornada de les 8 hores a partir del 1886, que desembocà en les vagues del 1890 i en la celebració de la diada de l’1 de maig) foren seguits de successius fracassos i no permeteren, fora de les agitacions intenses momentànies, la construcció d’una estructura organitzativa amb vitalitat. Després, la Federació Regional Espanyola de Societats de Resistència al Capital, creada el 1900 a Madrid, fou més aviat fantasmagòrica en no abocar-s’hi els obrers catalans, que sí que participaren, en canvi, en la vaga general del 1902. Fou en aquesta situació de marasme anarquista que es produïren els primers intents als Països Catalans d’endegar un moviment obrer dirigit pel socialisme marxista. El 1872 l’escissió marxista de la Primera Internacional només havia tingut un cert ressò a València. Però a partir del 1879 hom constituí un grup socialista a Barcelona, amb Josep Pàmias, Ramon Arrufat, Josep Caparó, etc, el qual, influint dins Les Tres Classes de Vapor, assolí aviat una incidència real. Volgué, per a contestar la constitució de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, fundar una Associació Nacional de Treballadors (agost del 1882). Després, protagonitzà la celebració dels congressos fundacionals de la UGT i del PSOE a Barcelona (1888). En especial l’activitat d’Antonio García Quejido, més que no la de Toribio Reoyo, tingué un paper important en la consolidació de grups socialistes, tant al Principat com a València (1890) o a Mallorca (1892). Tanmateix, la ruptura de Pàmias amb el PSOE, explicitada en 1889-90, i, posteriorment, el definitiu trasllat de la direcció de la UGT a Madrid el 1899, minvaren el pes dels obrers dels Països Catalans en el si de la UGT: mentre en 1888-89 representaven més del 70% del total del nombre d’afiliats (3 355), en un descens aguditzat després del 1899 arribà el 1907 al 8,9% [sobre un total de 30 066 afiliats). La proposta de sindicalisme reivindicatiu, legalista, de conjuminació de l’acció política i l’acció econòmica, fou de difícil acceptació, possiblement per l’excessiva burocratització, el centralisme organitzatiu i la rigidesa davant qüestions com és ara el sentiment republicà o l’anticentralisme polític de les classes populars. Nogensmenys, hom no pot oblidar la gradual i forta implantació ugetista en llocs com Castelló de la Plana i Alacant, o a Mallorca. Els primers anys del s. XX es produí una renovació important de la tradicional concepció sindical de l’anarquisme en aparèixer el sindicalisme revolucionari, i això també en el PSOE. L’aparició d’una tendència sindicalista dins d’ambdós corrents ideològics, posat de manifest en els respectius congressos internacionals de Stuttgart i Amsterdam (agost del 1907), permeté la col·laboració d’uns i altres en el si de la Solidaritat Obrera, que pel setembre del 1908 es convertí en Confederació Regional, del Principat.

L'onada ascendent d'un nou sindicalisme (1907-23)

En conjunt hom pot veure en aquests anys la veritable aparició d’un sindicalisme modern, en dues versions bàsiques: l’anarcosindicalista i la socialmarxista. La Confederació Nacional del Treball, creada en 1910-11, assolí un desenvolupament extraordinari, puix que passà de reunir uns 26 500 afiliats l’any 1910 a més de 770 000 el 1919. També la UGT experimentà un important creixement, menys acusat, però segurament més estable: 30 000 afiliats el 1907, 77 000 el 1911, 121 000 el 1915, 160 000 el 1919 i, en un màxim, 240 000 el 1921. Les característiques d’aquesta evolució foren específiques als Països Catalans. El 1910 hi havia 12 000 afiliats cenetistes al Principat, 1 300 al País Valencià i 900 a les Illes; el 1919 aquestes xifres eren, respectivament, 433757, 113 579 i 420. Pel que es refereix a la UGT, els 854 ugetistes del Principat, 1715 del País Valencià i 92 de les Illes el 1907, passaren a ésser, el 1922, 3 427, 33 576 i 317, respectivament. És a dir, que hom pot avaluar el nombre d’obrers sindicats en 1919-22 en prop de 60 000 en tots els Països Catalans, als quals encara hom hauria d’afegir els membres d’alguns sindicats autònoms importants, com el CADCI al Principat o la Federació Local de Societats Obreres de la Casa del Poble de Palma, i en un altre sentit el sindicalisme catòlic. Les repercussions econòmiques de la Primera Guerra Mundial, als Països Catalans, obligaren a un ràpid desenvolupament industrial, especialment clar al Principat. En qualsevol cas, davant l’extraordinari desenvolupament sindical, en especial l’anarcosindicalisme, restà minimitzat el paper dels partits polítics dins el moviment obrer, en concret tant del PSOE com dels nous grups comunistes (comunisme), que clarament anaren a remolc del sindicalisme sense poder fer efectiva llur aspiració a la direcció d’aquest. D’altra banda, la crisi política del règim monàrquic afavorí —i en resultà agreujada— la irrupció d’un nou pes de la classe obrera en la vida social. I això, tant per les repercussions d’amplis i extensos moviments vaguístics (adreçats tant a l’obtenció de millores econòmiques com a la consolidació de la força sindical) com per l’aparició d’una filosofia revolucionària obrera que rebé l’empremta de la Revolució Russa, la qual féu creure possible i proper un capgirament total de la societat capitalista. De tota manera, com es posà de manifest en els fets de la Setmana Tràgica del 1909, en les vagues generals del 1911 i el 1917 i en la vaga de La Canadenca del 1919, de fet el moviment obrer estigué abocat a una actitud d’autodefensa organitzativa, autodefensa que adquirí aviat unes característiques violentes (pistolerisme)

Sota la dictadura de Primo de Rivera (1923-30)

Amb la pujada al poder del general Primo de Rivera, les organitzacions anarcosindicalistes i els grups comunistes foren progressivament posats fora de la llei. No pas així la UGT i el PSOE, com tampoc, lògicament, els sindicats lliures. En el seu conjunt la CNT elegí la via d’una clara no-col·laboració amb la Dictadura i la clandestinitat n'aguditzà les tensions internes entre els sectors sindicalistes i els anarquistes. Tanmateix, hom aconseguí de salvar una certa estructura sindical de quadres, gràcies tant al manteniment d’una mínima activitat clandestina com a l’aprofitament d’unes certes possibilitats de presència pública a través d’alguns òrgans de premsa, propis o aliens (en especial Acción Sindical Obrera de Sant Feliu de Guíxols, Redención d’Alcoi, i, d’altra banda, L’Opinió, La Rambla, La Campana de Gràcia, etc. ). Val a dir, també, que alguna comarcal (com la de Girona) pogué mantenir-se en la legalitat. Ara bé, al Principat, en especial a la província de Barcelona, el terreny en part abandonat per la CNT fou ocupat —sigui amb pressions tant legals com violentes— pels sindicats lliures. Aquests tingueren un desenvolupament numèric espectacular, iniciat de fet el 1923, encara en plena onada del pistolerisme: per l’agost del 1925 tenien a Barcelona 105 486 afiliats d’un total espanyol de 111 252 membres; amb proporcions similars, pel setembre del 1929 el seu total general arribà a 197 853 obrers. Aquesta presència del sindicalisme lliure al Principat impedí una possible penetració —i desplaçament de l’anarcosindicalisme— del socialisme marxista o d’un sindicalisme confessionalment catòlic, cosa que en certa mesura passà al País Valencià i a Mallorca. Comparant xifres relatives d’ugetistes i cenetistes en 1919-22 i el 1931, val a dir que al País Valencià, mentre que abans de la Dictadura només hi havia un domini majoritari de la UGT a Castelló de la Plana (un 56% del total d’obrers organitzats en les dues centrals) i clarament minoritari a València (un 11%) i a Alacant (un 22%), posteriorment el domini ugetista era aclaparador a Castelló (un 90%) i hi havia un repartiment de forces a València (un 46%) i a Alacant (un 51%). A les Illes la UGT consolidà la seva anterior majoria basada en el control de Mallorca (un 78%). En definitiva, en aquests anys, a més de produir-se un reajustament de les influències sindicals dins el moviment obrer dels Països Catalans, hi hagué l’aparició de noves forces polítiques obreres que havien de tenir una especial importància durant la Segona República: la formació de la Unió Socialista de Catalunya, creada el 1923 i reorganitzada en 1930-31, fou seguida de la constitució de la Federació Comunista Catalanobalear i del Partit Comunista Català, que el 1930 s’uniren en el Bloc Obrer i Camperol

La Segona República fins el 1936

L’adveniment de la Segona República permeté en una mesura fins llavors no assolida un desenvolupament del moviment obrer. Com mai, la seva pressió, tant social com política, fou decisiva. Els partidaris del PSOE i al Principat la Unió Socialista de Catalunya s’incorporaren el 1931 a les esferes governamentals. No pas així l’anarcosindicalisme, que en restà al marge i en força ocasions violentament en contra. Els uns i l’altre, que sens dubte foren els corrents majoritaris dins el moviment obrer, patiren una doble tensió interna: en el PSOE una tendència més i més forta maldà per alliberar-se del seu compromís republicà; dins l’anarcosindicalisme, fou aferrissada la lluita entre els partidaris de donar suport a una consolidació de la República (i es veieren abocats a l’escissió dels Sindicats d'Oposició) i els favorables a desencadenar un ràpid procés revolucionari. És significatiu que en els llocs de domini majoritari del PSOE (Mallorca, Alacant, Castelló de la Plana) resultés gradualment enfortida la tendència anarcosindicalista; a l’inrevés, allí on el moviment llibertari era dominant, fou el socialisme marxista el que guanyà posicions. En especial, això darrer fou cert al Principat, on el descens en el nombre d’afiliats de la CNT fou continuat: els 321 000 membres del 1931 eren poc més de 185 000 pel maig del 1936; en canvi, els 17 000 afiliats ugetistes del 1931 eren el 1936 uns 60 000 (als quals hom podria afegir els 40 000-50 000 adherents a la Federació Obrera d’Unitat Sindical, d’influència poumista). Sense estadístiques acurades, és difícil d’establir uns índexs de la importància relativa del moviment obrer en el conjunt dels treballadors. La població obrera al Principat oscil·là en 1931-36 entorn de poc menys del milió de persones, prop de 400 000 de les quals feien feines al camp. A la província de Barcelona es concentrà el treball industrial i comercial (prop de mig milió de persones): 167 000 obrers de la indústria tèxtil, 73 000 del comerç, 52 000 de la metal·lúrgia, 47 000 de la construcció, etc. Les repercussions de la crisi mundial del 1929, juntament amb les implicacions politicoeconòmiques del canvi de règim, afectaren més la indústria que no pas el camp, i en especial el sector metal·lúrgic i el de la construcció (el tèxtil tingué inicialment una relativa prosperitat); al camp, els perjudicats foren sobretot els conreus de productes destinats a l’exportació (amb una especial incidència al País Valencià). L’atur forçós no assolí xifres altes fins el 1933, quan superà el 6% de la població activa. El nivell del moviment vaguístic fou alt en 1930-31, sobretot adreçat a la recuperació de les posicions econòmiques perdudes durant la Dictadura, i féu un salt important el 1933 (quan les jornades perdudes al Principat es quadriplicaren respecte al 1931). El 1933, segurament hi incidí el canvi de conjuntura econòmica i política, que augmentà la resistència de la patronal. Les principals reivindicacions laborals foren l’augment dels sous, la jornada de 44 hores i l’oposició als acomiadaments; després d’una disminució de la pressió sindical en 1934-35, durant el bienni dretà, el 1936 hom intentà fonamentalment el restabliment de les posicions assolides fins el 1933. D’altra banda, en 1934-36 l’anarcosindicalisme havia de lluitar per recuperar una part de la força perduda amb els fracassos dels successius intents revolucionaris del primer bienni, i per a això, gradualment, cercà tant una entesa amb la UGT com una reunificació pròpia. El sector marxista, alhora, es veié abocat a la reunió de forces. De l'Aliança Obrera, de 1933-34, sorgí posteriorment un procés d’unificació en una doble direcció: mentre que el Bloc Obrer i Camperol i l’Esquerra Comunista formaven el Partit Obrer d’Unificació Marxista el 1935 i impulsaven el 1936 la creació de la Federació Obrera d’Unitat Sindical, els altres grups marxistes del Principat, la Federació Socialista Catalana, el Partit Comunista de Catalunya, el Partit Català Proletari i la Unió Socialista de Catalunya anaren cap a la formació del Partit Socialista Unificat de Catalunya i la unificació de la UGT catalana amb l’ingrés de la Unió General de Sindicats Obrers de Catalunya (juliol del 1936). Durant aquests anys hom ha d’afegir el desenvolupament d’un sindicalisme catòlic, més limitat, però també significatiu. Al Principat només el 1934 pogué comptar amb la Unió de Treballadors Cristians de Catalunya, després del tradicional fracàs d’altres intents, com els d’Acció Social Popular de Gabriel Palau. En canvi, al País Valencià, una Federació Regional de Llevant, creada el 1928 i adscrita a la Confederació de Sindicats Catòlics Obrers, assolí una certa influència, especialment al camp; el 1934 hom constituí la Confederació Valenciana de Treballadors. Per la seva banda, el moviment obrer agrari estigué majoritàriament dominat al Principat per la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya, i al País Valencià la Federació Nacional de Treballadors de la Terra de la UGT tingué un fort arrelament.

La guerra civil i la postguerra

Durant la guerra civil de 1936-39 el moviment obrer passà per una nova etapa, en la qual, malgrat el fracàs final, exercí un cert paper hegemònic dins la zona republicana. Amb la victòria del franquisme, hom imposà un sindicalisme obligatori (verticalisme), proper al corporativisme, i hom prohibí taxativament tots els partits obrers, atès el reconeixement del Movimiento com a única força política. Tanmateix, en la clandestinitat aviat tornà l’activitat de grups polítics i d’organitzacions sindicals il·legals, en la qual hom pot distingir dues grans etapes: la primera, fins el 1960, fou dominada encara per idees, homes i organitzacions procedents de la guerra civil, sobretot pels llibertaris, tingué com a grans episodis els moviments vaguístics del 1951, el 1956 i el 1958 i com a horitzó, l’enderrocament de la dictadura; la segona, coincident amb els anys del desenvolupament i els grans moviments immigratoris, conegué l’eclosió d’un nou moviment obrer de filiació marxista i pràctica possibilista (infiltració en les estructures del sindicat vertical) que es concretà en les Comissions Obreres; també hi hagué en aquesta etapa, l’existència de grups obrers d’inspiració cristiana (Unió Sindical Obrera) i els intents de vertebrar un sindicalisme nacional català (Solidaritat d’Obrers de Catalunya). Amb la mort de Franco el 1975 i el restabliment de la llibertat sindical (1977) el moviment obrer, als Països Catalans i al conjunt de l’estat, es veié sol·licitat per un seguit d’opcions velles i noves —CCOO, la UGT i la CNT reconstruïdes, USO, SOC, Sindicato Unitario, Confederación de Sindicatos Unitarios de Trabajadores, etc— i conegué uns anys d’efervescència a cavall de la democratització; aviat, però, vingué el reflux (desaparició del Sindicato Unitario i de la Confederación de Sindicatos Unitarios de Trabajadores, crisi d’USO i de la CNT, caiguda general dels nivells de sindicació), que ha deixat la UGT i les Comissions Obreres —vinculades, respectivament, al PSOE i al PCE— com a quasi-monopolitzadores del sindicalisme de classe.

Col·laboració: 
JRo

Llegir més...