i literatura occitana | enciclopèdia.cat

☰ Navegació pels índexs

Gran enciclopèdia catalana

literatura occitana

substantiu femeníf
Literatura occitana

Sumari de l’article

literatura lit
Literatura escrita en la llengua d’oc.

L'època dels trobadors

Els texts occitans més antics que hom coneix, i que ofereixen un autèntic valor literari, daten del segle XI (Poema de Boeci i Cançó de Santa Fe d’Agen). Però és a partir del segle XII que es desenvolupa la poesia dels trobadors, el primer dels quals és Guillem IX d’Aquitània, escortat per d’altres grans senyors: Jaufre Rudèl, príncep de Blaia, Ebles II, vescomte de Ventadorn (l’obra del qual, tan preada en el seu temps, dissortadament és perduda), i per un plebeu, Marcabrú. Inventors de l’amor cortès —bé que Marcabrú no s’estigui de blasmar-lo o que Guillem IX no pugui ésser reduït a l’única categoria de poeta cortès—, imposen a la poesia els seus temes rectors, particularment el de la dona absent i desitjada (literatura trobadoresca). A partir del 1150 hom ja pot parlar de maduresa i de classicisme. El gran nom d’aquesta generació, i el mestre del trobar lèu, és Bernat de Ventadorn. No coneix cap altre tema que l’amor: torbament davant la dona, nostàlgia de l’estimada, evocació de la natura primaverenca. L’amor és poesia, i Bernat ho diu amb sinceritat i limpidesa. En aquest moment els trobadors són legió: grans senyors, burgesos, clergues, vilans, i també les dones, la més coneguda de les quals és la comtessa de Dia. Els gèneres es multipliquen (a l’antiga pastorel·la i a l’alba s’afegeixen la tençó, el sirventès, el planh, etc.), i arreu sorgeixen imitadors. Entre els grans noms que dominen la fi del segle XII tres són originaris del Perigord: Giraut de Bornelh, artista magníficament dotat, Bertran de Born, que es distingeix com a cantor de la guerra i marca el sirventès amb la seva empremta, i Arnaut Daniel, considerat per Dant com el més gran, que mostra una virtuositat verbal i rítmica extraordinària (trobar ric). D’altres noms (Pèire Vidal, Gaucelm Faidit, Raimbaut de Vaquèiras, etc) contribueixen a fer brillar la lírica occitana amb un esclat incomparable. D’altres texts testimonien la varietat de les lletres d’oc. Des del segle XII existia una epopeia occitana. Al XIII es desenvolupa una producció novel·lística; l’obra mestra és Flamenca, novel·la d’amor escrita vers el 1240 o el 1250. Novel·lesques són també les Vidas dels trobadors, que, amb les Razós, constitueixen una summa menys històrica que imaginària i una mena d’esbós de crítica literària, bon exemple de la qualitat que aconseguí ben aviat la prosa narrativa d’oc. Però el començament del s XIII revelà la fragilitat d’aquesta cultura, que recolza sobre una base sociològica estreta. Sota la bandera de la croada contra els albigesos, els falcons del nord s’abalançaren sobre el país de jòi i de fin'amor. La resistència brandà una arma, el sirventès, i Guilhèm de Montanhagòl, Guilhèm Figuèira, i sobretot Pèire Cardenal, són els cantors d’aquest combat desigual que tenen una inspiració més ardent. Un altre testimoni és la Cançó de la Croada, la segona part de la qual, obra d’un clergue partidari del comte de Tolosa, explica en un magnífic estil èpic els esdeveniments des del 1213 fins al 1219 i llança l’anatema sobre els destructors de paratge. En aquestes circumstàncies, és unànime la veu dels trobadors a lloar el rei Pere I de Catalunya-Aragó. Raimon de Miraval, el fill de Bertran de Born, i d’altres l’excitaren contra Simó de Montfort amb sirventesos que hom posa entre els millors. Semblantment, després de la batalla de Muret, Tomier i Palasí mostren l’esperança d’ésser venjats per Jaume I, el fill del monarca assassinat. Però, en afermar-se amb els anys la conquesta francesa, els trobadors s’adonaren que Jaume I els abandonava i començaren contra ell les injúries i les invectives de Bernat de Rovenhac, Duran de Paernàs, Bertran de Born i Bonifaci III de la Castellana. Ben aviat la prohibició de l’ús de la llengua provençal obligà un gran nombre de trobadors a abandonar el país i a refugiar-se a les corts d’Itàlia, situació trista que lamentava en una elegia Bernat Sicart de Marjèvols

Renaixement i classicisme

Als segles XIV i XV el francès penetra a les cancelleries i s’imposa a les corts literàries dels grans senyors. L’occità es manté en la vida corrent, en l’ús de l’administració, etc. També en les lletres, però aquestes, fortament suspectes d’heretgia, han de donar proves d’ortodòxia per tal d’ésser tolerades. El poder és en mans franceses o hi passa aviat (Aquitània és anglesa, i la Provença dels Anjou). Els papes d’Avinyó, occitans, no s’oposen pas a aquesta tendència. La llengua del poder esdevé gradualment la llengua dels qui volen situar-se als llocs més alts de l’escala social. La creació a Tolosa del Consistòri del Gai Saber, el 1323, podria semblar un intent positiu de fer perdurar la lírica occitana. Les Leys d’Amors, redactades per Guilhèm Molinièr, summa erudita i moralitzadora sobre la qual pesa l’escolàstica en voga, malgrat les intencions que declaren, no fan sinó contribuir a l’afebliment del que pretenen de defensar. Malgrat tot, els noms d’alguns poetes es destaquen del conjunt, encapçalats per Raimon de Cornet, el qual havia participat en el moviment dels espirituals franciscans i de llurs deixebles laics, els beguins, entorn dels quals es desenvolupa una literatura religiosa: La vida de Santa Docelina n'és l’expressió més reeixida. A la mateixa època es desenvolupen la prosa civil (amb innombrables cròniques municipals) i la prosa científica. Del teatre d’aquest temps —s’han perdut molts texts— hom coneix els misteris del Roergue i de la Provença; la peça més interessant és Lo jòc de Santa Ainès, on perdura un eco de la lírica trobadoresca. Al segle XVI, quan gairebé la totalitat d’Occitània pertany al rei de França —però Bearn s’aferma com a estat occità—, el francès penetra amb una autoritat enfortida en tots els terrenys. L’edicte de Villers-Cotterêts imposa el vulgaire françois i comporta una reculada de la consciència panoccitana; Tolosa, catòlica i monàrquica, orientada vers la més extrema ortodòxia a causa del Tribunal del Sant Ofici i la Universitat mateix, es converteix en un fogar de francesització. Semblantment ocorre amb Bordeus: gradualment els intel·lectuals acaten l’edicte i publiquen llurs obres en francès; els qui no obren així tenen tendència a tancar-se en l’ús de llur dialecte natal. Tanmateix, l’exemple de la Pléiade no els és indiferent; un Renaixement s’esbossa a Occitània. Els grans noms són, per part gascona, Pèir de Garròs, traductor dels Salms i autor de les Poësias gasconas (1567); per part provençal, Belaud de la Belaudièra, maliciós i punyent; i l’albigès Augièr Galhard, testimoni prolix i desenganyat, mort el 1592. A la fi del segle XVI Enric de Navarra conquereix el tron de França. Guilhèm Adèr hi veu l’arquetip del gentilhome gascó i en fa l’heroi rutilant d’una epopeia plena d’acció i de color (1611). Un altre gascó, Bertran Larada, aclimata a les vores de la Garona els models en voga en la poesia europea, mentre que l’obra del provençal Brueis s’inscriu en la tradició carnavalesca. El Carnaval, moment de ruptura amb tot el que reprimeix, continua essent per a l’occità dominat l’ocasió de capgirar provisionalment la situació. Pèire Godolin brilla en aquestes grans festes del llenguatge que justifica cada any el retorn de Carementrant. Els poetes Despuèch-Sage, Du Pré, Bedoth, Dastròs, etc, i l’autor de teatre Corteta de Pradas, també il·lustren aquest període. Quan Godolin, convertit en el poeta oficial de Tolosa, mor el 1649, es clou tota una època d’esplendor barroca. A partir d’aquest moment la literatura occitana es fa marginal. La vida intel·lectual s’expressa en francès. Hom cau molt sovint en l’edificació religiosa (el pare Amilhat, per exemple) amb un aspecte sovint folklòric. Proliferen les nadales: les millors són les de l’avinyonès Nicolau Sabòli. Hom cau també en el burlesc, fins i tot quan deixa d’ésser moda en francès. Hom continua conreant la poesia lírica, però, tot i que els autors són nombrosos, no n'hi ha cap que es destaqui del conjunt. El teatre té un cert conreu (Jean de Cabanas, Jean B. Coye) i produeix algunes peces bucòliques que no manquen completament de valor; el 1754 hom representa a la cort francesa Dafnis e Alcimadura, del narbonès Cassanéa de Mondovila. Però un nom únic s’imposa de debò en tot el segle XVIII: Joan Baptista Fabre, poeta humanista que sap situar-se al cor dels debats del seu temps sense deixar d’usar la llengua del poble. En el teatre, la novel·la i l’epopeia burlesca dominen els seus contemporanis. La comparança amb ell empetiteix Peiròt, autor de les Quatre sasons, que constituïren durant molt de temps les Geòrgiques del pagès occità.

De la Renaixença al s. XX

A la fi del s. XVIII hom podria creure que ha passat el temps d’escriure, o fins de parlar, en llengua d’oc. Un occità, Rivarol, celebra “la universalitat de la llengua francesa” (1784). L'abbé Grégoire presenta a la Convenció un Rapport sur la nécessité et les moyens d’anéantir les patois. Tanmateix, ja abans de la Revolució, l’erudició i la moda porten al redescobriment dels trobadors. Això fa que apunti una tímida possibilitat de consciència occitana. Una nova renaixença s’esbossa al començament del s. XIX en els medis erudits; es precisa amb Fabre d’Olivet, que s’esforça per ésser l’Ossian d’Occitània. Arreu sorgeixen escriptors; llur aparició és facilitada pel Romanticisme de l’ambient i per la brotada obrerista dels anys trenta. El rei Lluís Felip I de França en rep el més il·lustre, Jansemin, zelador patètic de les virtuts populars. Més incisiu, més denunciador, el marsellès Victor Gelu incrimina les autoritats civils i religioses en les seves Cançons i estigmatitza el capitalisme triomfant a Nové Granet. Però Gelu i molts d’altres escriptors socials, forts en la dinàmica profunda de llur corrent, resten poc sensibles al que hom va fent per l’estudi del passat literari occità i la presa de consciència de la seva dignitat històrica. Ignoren els treballs de Thierry, de Fauriel i de molts d’altres, com també ignoren Raynouard i el seu Choix des poésies originales des troubadours i Honnorat i el seu Dictionnaire de la langue d’oc ancienne et moderne. aquestes recerques, en canvi, són conegudes pels provençals, que esdevenen actius entorn del 1850 i que acaben per unir-se en el felibritge. El cap de fila és Romanilha, contista notable i reaccionari temible. Tanmateix, el seu nom compta poc al costat del de Mistral: Mirèio (Mireia), publicat el 1859, s’imposa a tot França, bé que “escrit en la llengua dels nostres criats”. En aquesta escola d’Avinyó l’altre gran nom és Teodor Aubanèl, poeta de l’amor. Tota una plèiade d’escriptors es reuneix entorn d’ells, i el felibritge, que els organitza, intenta de donar a Occitània —hom prefereix aleshores de dir-ne Provença— una literatura nacional. El felibritge vol ésser panoccità. Però tot just organitzat pateix unes crisis violentes. La guerra del 1870, i encara més la Comuna, el fan desviar cap a la dreta. Tanmateix, l’autoritat de Mistral, bé que discutida pel felibritge roig de Marin, Ricard i August Forès, continua essent gran i es fonamenta en una sèrie d’obres de primera magnitud (Calendau, Lou Pouèmo dou Rose), en el seu treball remarcable de lingüista i en la seva categoria internacional, consagrada pel premi Nobel. Sotragada rere sotragada, el felibritge aconseguí de sobreviure. Amb tot, durant la Tercera República, en el si d’escoles provincials molt poc relacionades entre elles, proliferen els escriptors, dels mediocres als de més talent: a Marsella, Valeri Bernard, realista i esteta, i el provençal Josep d'Arbaud; a la Gascunya, Miquèu Camelat, autor de Belina (1899), una mena de Mireia pirinenca, i Filadelfa de Gerda, amb poemes que tenen transportaments d’un nacionalisme vehement; al Llenguadoc, Antonin Perbòsc, d’un lirisme plàstic, trenca amb la grafia mal anomenada fonètica, imposada pel felibritge, i treballa per tornar a la llengua el seu sistema gràfic clàssic. Les seves recerques són el punt de partida de les de Loïs Alibèrt, que el 1935 publica la seva Gramatica occitana, impresa a Barcelona i que significa per a l’occità el que per al català significa la de Pompeu Fabra. L’escola pública, la guerra del 1914 i la manca d’estructuració econòmica d’Occitània són uns quants elements que redueixen de mica en mica l’ús popular de l’occità i acaben per marginar-lo a les ciutats. Amb tot, apareixen els noms de Girard, Camprós, Max Roqueta i Rebol. El poeta provençal S. A. Pèire lluita també, pel seu cantó, contra els llocs comuns mistralians. Aquests tenen el favor momentani del poder en l’Estat francès del mariscal Pétain. Però sorgeixen noves possibilitats, i el número especial dels Cahiers du Sud, Le génie d’oc et l’homme méditerranéen (1943), estableix aliances noves i més afortunades. Així, doncs, es prepara en la clandestinitat l'Institut d’Estudis Occitans, que obté èxits prometedors, com ara la llei Deixonne (1951) sobre l’ensenyament de les llengües anomenades regionals. L'occitanisme evoluciona cap a un compromís polític i econòmic, que té un ampli ressò en la literatura. En poesia, els mestres reconeguts són Max Roqueta, Renat Nelli i Joan Mozat. Amb la iniciativa del poeta rossellonès Josep Sebastià Pons, el 1942 s’inicià una col·lecció de poesia, “Messatges”, que donà a conèixer la generació del 1945 (Espieut, Manciet, Robert Lafont i Danís Saurat). Al cap de quinze anys és entorn d’Ives Roqueta i de Joan Larzac, amb les edicions “Quatre vertats”, que es configura el millor de la producció poètica. El més sorprenent de la represa espectacular de la literatura occitana els anys 1955-75 és el desenvolupament de la prosa, per obra de Joan Bodon (La Quimèra), Robert Lafont (Vida de Joan Larsinhac), Max Roqueta (Verd paradís), Pessamessa, Manciet, Ives Roqueta, etc. Hom no pot ésser tan optimista en el camp del teatre. Menystingut per la renaixença felibrenca, només ha conquerit els escenaris de debò durant la primera post-guerra, amb Emili Barta. Leon Còrdas, Lafont i Galtièr han escrit les peces més interessants d’un repertori encara força insuficient. El panorama de la literatura occitana ha canviat molt d’ençà del 1976. En el camp de teatre han sorgit grups notables com el Teatre de Carrièra i el Centre Dramàtic de Provença. Les obres són sovint bilingües, però tenen una plàstica verbal molt interessant i toquen temes històrics, polítics i de crítica social. No obstant això, hom pot observar, per manca d’una perspectiva artística prou àmplia, un retorn a un populisme fluix i a temes felibrencs noucentistes. En altres camps, els “ancians” continuen publicant obres de qualitat, com Renat Nelli i Max Roqueta. S'ha confirmat també el poeta i narrador Bernat Manciet. De les generacions joves cal citar els novel·listes Florian Vernei, que viu a Provença; el llemosí Joan Dau Melhau i el gascó P. Mora. Cal no oblidar, en prosa, Vasèlhas, Ganhaire i Meffre. La poesia coneix un augment evident de qualitat formal i de força creadora amb Felip Gardy, Jòrdi Blanc, Sèrgi Carles, Joan-Ives Roier, Joan Luc Sauvaigo, Alem Surre-Garcia, Joan Maria Petit, etc. El signe del temps és la convergència d’una obra tradicional com la de Marcèla Delpastre, d’una obra tancada per la mort del seu autor, Joan Bodon, i d’una obra moderníssima que trenca definitivament les arrels del ruralisme, la de Rotland Pecot.

Llegir més...