Els estels i els estels de neutrons es formen en un procés d’acreció a partir d’objectes protoestel·lars en un interval de temps entre 105 i 109 anys. Els protoplanetes creixen per acreció, però molt més lentament. El temps d’acreció més curta és el de caiguda lliure, t (t2 ~ r3/GM), on G és la constant de gravitació, M la massa total i r la distància entre el gas sotmès a acreció i l’objecte que la provoca. L’acreció té lloc també pel col·lapse d’un nucli estel·lar, que inicia l’explosió d’una supernova. Habitualment, el fenomen d’acreció té lloc en forma de disc d’acreció, el qual es manifesta per una emissió de radiació produïda durant la caiguda de la matèria cap al centre.
Aquests tipus d’estructures es formen principalment al voltant d’estels col·lapsats, estels nans blancs i estels de neutrons, que formen part d’un sistema binari i donen lloc a fenòmens com les emissions dels sistemes binaris de raigs X, o com les noves. També poden formar-se al voltant d’un forat negre, i en aquest cas l’emissió que es produeix quan la matèria cau cap a ell és l’única manifestació visible de la seva existència. La grandària de la massa sobre la qual es produeix l’acreció és molt més petita que la distància des de la qual té lloc el fenomen; el material cau cap a l’objecte tot descrivint òrbites en el pla orbital del sistema, si l’objecte està en rotació.
Si el disc d’acreció és en un camp magnètic prou intens (associat a l’objecte compacte), els electrons poden ésser accelerats a velocitats pròximes a la de la llum i generar fluxs de raigs X i γ quan es desplacen en el si del camp. En alguns objectes, com ara els Herbig-Haro, l’acreció no es manifesta en forma de disc i mostra dolls de flux de matèria movent-se ràpidament cap a l’exterior del sistema.