Aplicat a la cosa designada pel substantiu que completa, expressa una qualitat, o bé determina o limita l’extensió d’aquest substantiu: precisa amb una nota la significació del substantiu i es caracteritza per la seva dependència respecte a aquest. La funció de l’adjectiu és d’ésser incident a un substantiu; en conseqüència, es referirà a un accident que no és en si, sinó que és dependent: és a dir, que expressa conceptes dependents, referits als conceptes independents expressats pels substantius. D’aquesta manera es fa més clara la diferència de perspectiva entre el substantiu i l’adjectiu, i mentre el primer és aplicat únicament a un ésser concret, és a dir, que presenta una “perspectiva tancada” (una rosa és únicament la flor que té aquest nom), el segon té una “perspectiva oberta”, il·limitada (tot allò que té el color rosa ).
A l’antiguitat hom no diferenciava entre substantiu i adjectiu, confosos tots dos sota la categoria de nom. És a l’època medieval que es diferencia el nom substantiu i el nom adjectiu. Al s. XVIII, Girard i Bodmer tractaren ja l’adjectiu com una categoria independent.
Segons com l’adjectiu completi el substantiu, podem classificar-lo en dos grups essencials: adjectiu qualificatiu , que expressen la qualitat del nom al qual es refereixen —i, alhora, el determinen—, qualitat que pot ésser intrínseca al substantiu (un cotxe blau ), pot referir-se a la situació del substantiu (el proper dia), o bé pot fer referència a un comportament del substantiu (una dona temorosa ); i adjectiu determinatiu o pronominals (la qualitat adjectival dels quals és molt dubtosa), que limiten l’extensió del nom, sense qualificar-lo, però afegint-hi diverses notes: aquest noi , el meu pare .
Hi ha una diferència semàntica entre l’adjectiu qualificatiu i el determinatiu: el primer aporta una matèria nova dins l’enunciat on es troba; el determinatiu solament situa el substantiu en relació amb l’espai, amb la persona, amb el temps. L’adjectiu té com a accidents el gènere, el nombre i el grau de significació de l’adjectiu (aquest darrer, propi únicament dels qualificatius)