i adob | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

adob

fertilizant, abono, fertilizante (es), fertilizer (en)
substantiu masculím
Agronomia    Economia
fertilizant, abono, fertilizante (es), fertilizer (en)
adob natural d’origen argànic
© Fototeca.cat
agricultura agr i economia econ
Substància orgànica o mineral que conté un o diversos elements químics indispensables per al creixement dels vegetals, i que, addicionada al sòl, el compensa de les deficiències que pugui tenir d’aquests elements.

L’adob, per tant, augmenta la fertilitat d’un terreny. Els elements químics que en més gran quantitat extreuen els vegetals del substrat per tal de subvenir a llurs necessitats sintetitzadores són el nitrogen, el fòsfor i el potassi. Consegüentment seran aquests els elements que més sovint escassejaran a les terres de conreu, atesa l’explotació intensiva a què són sotmesos. Els adobs, fonamentalment, pretenen de corregir aquesta escassesa o mancança, bé que a vegades també forneixen altres elements secundaris, que normalment ja són en quantitat suficient al sòl. Sovint també aporten calci, el qual, ultra ésser un element indispensable a les plantes, actua de corrector de l’acidesa del sòl evitant una acidificació excessiva. Els adobs naturals d’origen orgànic , d’origen animal, vegetal o mixt (dejeccions d’animals, aigües fecals, fems, restes vegetals, etc), han estat emprats tradicionalment, i són coneguts des de l’antiguitat. Els adobs orgànics passen per una fase prèvia de mineralització a fi que els elements necessaris a les plantes que contenen puguin solubilitzar-se. Aquesta mineralització és un procés complex en el qual intervé activament la població bacteriana del sòl. Els adobs naturals d’origen orgànic contenen quantitats relativament petites de nitrogen, fòsfor i potassi, per la qual cosa el seu rendiment és baix. En canvi, per raó de llur complexa composició, tenen l’avantatge que són capaços de fornir molts elements secundaris, també útils a les plantes, diversos activadors del creixement, etc. A més, milloren el condicionament físic del sòl, augmenten el poder de retenció de l’aigua, etc. Des de mitjan del segle XIX, sobretot a partir de la divulgació de la teoria de Liebig, han estat utilitzats els adobs minerals o adobs inorgànics , sovint artificials. Els adobs minerals o inorgànics són d’acció directa per tal com forneixen al sòl substàncies directament assimilables per les plantes o substàncies fàcilment transformables. Solen contenir un sol element dels elements químics que interessen els vegetals ( adobs simples ), la qual cosa permet de parlar d' adobs minerals nitrogenats, fosfatats o potàssics . Els nitrogenats forneixen nitrogen assimilable, en forma de nitrats o de derivats amoniacals; els fosfatats proporcionen el fòsfor en forma de fostats o d’àcid o anhídrid fosfòric; i els potàssics forneixen el potassi en forma de sulfats o clorurs potàssics. Alguns exemples de fertilitzants simples són la urea, que aporta el 46% de N; el superfosfat de calci, que aporta el 16% de P 2 O 5 , i el clorur de potassi, que conté el 60% de K 2 O. La mescla de dos o més d’aquests adobs simples constitueix un adob compost , el qual resol les exigències d’adobament d’un terreny si respon a una fórmula d'adobament correcta. Per exemple, es poden barrejar fosfat diamònic i clorur de potassi per a obtenir un fertilitzant que contingui el 12% de N, el 32% de P 2 O 5 i el 16% de K 2 O. De vegades, però, un sol producte ja conté més d’un element fertilitzant (nitrat o fosfat potàssic, per exemple), la qual cosa el converteix en adob complex , la proporció relativa dels elements fertilitzats del qual és fixa. Un exemple n'és el fosfat diamònic, amb el 18% de N i el 46% de P 2 O 5 . Són adobs de fàcil conservació pel seu escàs o nul caràcter hidroscòpic, i segons si aporten dos o tres elements nutritius s’anomenen binaris o ternaris , respectivament. Bé que els adobs minerals són els més rics en elements fertilitzants, hom continua emprant també els orgànics naturals per les millores secundàries que introdueixen.

Importància econòmica i evolució dels adobs

Els adobs són un dels factors de capitalització de l’agricultura, i el grau de consum és un exponent de la racionalització agrícola. Els adobs d’origen natural emprats tradicionalment experimentaren fins a mitjan s XIX un augment de consum que arribà a esgotar-ne l’oferta, tot i que resultaven costosos i no sempre adequats. Vers el 1840, Liebig i la seva escola alemanya de químics agraris començà a fabricar els primers adobs artificials, especialment els potàssics. El 1898 William Crookes començà a cercar mitjans químics per tal de garantir l’abastament de nitrogen necessari a la terra; el 1906, Herber i posteriorment K. Borch dugueren a terme la fabricació dels adobs nitrogenats, que són els de més producció i consum en el moment present. La producció d’adobs ha crescut considerablement des del final de la Segona Guerra Mundial. Pel que fa als Països Catalans, la tendència és semblant.

Col·laboració: 
EVJ / VXi
Llegir més...