corona

Història i tipus

La corona fou utilitzada des de temps molt antic pels personatges que s’havien destacat en algun fet religiós, polític o militar. Al Pròxim Orient, l’empraren els reis i els sacerdots, amb un gran sentit místic. A Egipte són remarcables, entre d’altres, la corona blanca o de l’Alt Egipte, la corona roja , del Baix Egipte, el pšen o doble corona , formada per la superposició de la roja i la blanca, i el khepreš o corona blava , emprada generalment per a la guerra i la caça. Els grecs i els romans utilitzaren corones de fulles i de metall, ornades o no amb pedreria, per a premiar els generals i els atletes victoriosos. A Roma hom emprà també la corona mural , amb ornaments en forma de torre, la corona val·lària , la corona naval , la corona cívica i la corona triomfal . Els cristians veieren en la corona un símbol de martiri. Els visigots foren experts en l’art de fer corones, com ho proven les corones votives del tresor de Guarrazar, del segle VII, al Museo Arqueológico Nacional de Madrid. Al segle XV s’estengué l’ús de la corona oberta , ornada amb pedreria, i a partir del segle XVI, exclusivament per als reis i emperadors, la corona tancada , que s’ha perpetuat fins avui ( coronació). Des del punt de vista artístic i històric cal destacar la corona de ferro (catedral de Monza) dels emperadors que es coronaven com a reis dels longobards o d’Itàlia. Segons la llegenda, fou forjada amb un dels claus de la Crucifixió i enviada per santa Helena al seu fill Constantí I. Més tard, l’emperador d’Orient la donà al papa Gregori I, i aquest, a Teodelinda, reina dels longobards, i serví per a la coronació dels reis des d’Otó I (951) fins a Carles V (1530), i per a Napoleó I (1805). La

corona del Sacre Imperi (Kunsthistorisches Museum, Viena), dita també corona imperial i, impròpiament, corona de Carlemany , fou feta al segle X per a Otó I el Gran. La corona dels Habsburg (Kunsthistorisches Museum, Viena), dita també corona imperial d’Àustria o Hauskrone , fou feta per a l’emperador Rodolf II (1602). La corona de Sant Eduard (Torre de Londres), dita també corona d’Anglaterra , emprada per a la coronació dels reis, fou feta per a Carles II, segons model de la del rei sant Eduard el Confessor, que havia estat destruïda arran de la Primera Revolució Anglesa, que enderrocà la monarquia. La corona de Sant Esteve , dita també Santa Corona , fou el símbol de la sobirania hongaresa, emprada per a la coronació dels reis d’Hongria; hom diu que la part superior fou un regal del papa Silvestre II al rei Esteve I, i la inferior, un regal de l’emperador Miquel VII al rei Geza I. Actualment és, en dipòsit, als EUA. La corona de Sant Venceslau fou emprada per a la coronació dels reis de Bohèmia.

Les corones als Països Catalans

Els sobirans catalans usaren corones amb flors d’or i pedres fines encastades, però no se'n conserva cap exemplar segur. El tresor de la seu de Barcelona en conserva dues, segurament del s XV, una de les quals és coneguda tradicionalment com a corona o garlanda comtal i és considerada ofrena del rei Martí I de Catalunya-Aragó. El costum de representar les imatges escultòriques de Crist o de la Mare de Déu amb corona reial és testimoniat ja en època romànica (majestats, imatges de la Mare de Déu de Montserrat i de Núria). No fou, però, fins a l’època gòtica que hom fabricà corones d’orfebreria per a sobreposar a les imatges, algunes de tan riques com les de la Mare de Déu de Montserrat, del segle XVII (una amb centenars de maragdes; l’altra, l’anomenada corona rica ). Una imatge pictòrica, la Mare de Déu del Cor, de Valldonzella, a Barcelona, conserva encara les corones de la Mare de Déu i del Nen, del s XVII, també d’orfebreria.