OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

mosso d’esquadra

substantiu masculím
Història    Militar

Sumari de l’article

Mossos d’esquadra
(CC BY-ND 2.0)
ciències militars mil i història hist
Membre d’un cos de forces policíaques institucionalitzat a Catalunya des de 1719-21.

Les esquadres de Valls, o esquadres de Catalunya, tenien 45 mossos l’any 1723, distribuïts entre Valls, Riudoms, Piera i la Llacuna; 60 l’any 1725 (esquadres noves a l’Arboç, Cardona, Calaf, Prades i Arbeca); 83 l’any 1745 (esquadres noves a Falset, Santa Coloma de Queralt, Amer, Solsona, Torres de Segre, Santa Coloma de Farners i Figueres). El 1780 hi havia 180 mossos, amb establiments nous a la Seu d’Urgell, Olot, Móra d’Ebre, Balaguer i Barcelona. Alhora, els Veciana foren enviats a Andalusia, Aragó, etc., on contribuïren a establir forces policíaques similars: Minyons de València, Fusileros de Aragón (1766), Compañías de Escopeteros Voluntarios de Granada y de Sevilla (1776), algunes basades en cossos ja existents. Els mossos d’esquadra restaren més o menys eclipsats durant la guerra del Francès (passaren més de cinc anys sense sou), però foren afavorits per Ferran VII: el 1816 eren 250, amb partides noves a Torelló, Peralada, Moià i la Pobla de Segur. Amb la guerra dels Malcontents (1827) arribaren a 395, i amb la primera guerra Carlina, a més de 500.

Del 1721 al 1869 les esquadres de Catalunya foren una força policíaca moderna completa (alhora armada i secreta, brigada politicosocial, judicial i de costums, rural i, en menor grau i més tardanament, urbana). Dissoltes per la Primera República (1873), la restauració alfonsina creà, amb el mateix nom i un uniforme igual a l’antic, un cos que no en fou sinó la supervivència folklòrica a la ciutat, i una guàrdia rural al camp (1877-1939). Durant el segle XVIII i la primera meitat del XIX els delictes més freqüentment perseguits pels mossos foren, successivament, polítics (conspiradors i guerrillers antifilipistes), de bandidatge rural —més freqüent al segle XVIII del que hom no suposa—, de lladres sacrílegs i contrabandistes (sota Carles III i el tercer Veciana) i, novament, bandidatge rural. El nucli originari de les esquadres (Valls, Riudoms, Rodonyà) era en una zona de muntanya, situada entre les dues úniques carreteres reials del Principat, on abundaven els delinqüents. Els mossos d’esquadra també actuaren com a reclutadors per a l’exèrcit, repressors de revoltes i avalots urbans (1766-68, 1789, 1797, 1800, etc.).

Orígens i història fins el 1980

L’origen prové de partides de paisans filipistes armats que s’havien distingit durant la guerra de Successió i en la repressió policiacomilitar dels anys següents, a les ordres del batlle de Valls Pere Anton Veciana. Del 1721 al 1836 els mossos d’esquadra foren dirigits, respectivament, pel fill, el net i el besnet de Pere Anton Veciana; el rebesnet, Pere Pau Veciana, sembla que per simpaties carlines, renuncià el càrrec en morir el seu pare (1836), en nom propi i en el dels seus hereus (el càrrec era hereditari, i els Veciana l’unien al de batlles de Valls i representants del fisc en aquesta vila). Els mossos, tots originaris de la comarca on servien, havien de saber el català, conèixer les dreceres, les coves i els amagatalls de cada terme; gaudien de fur militar i depenien simultàniament del capità general i de l’audiència de Catalunya. Per tant, eren menys centralitzats (bé que igualment estatals) que la intendència general de policia, establerta el 1817, o la futura guàrdia civil (1844), enviada sistemàticament a les comarques d’on no procedia, les quals desconeixia.

Mossos del destacament de Castellterçol (1913)

Del comandant de les esquadres depengueren els cossos de zeladors de gitanos, vereders (encarregats de dur ordres oficials) i, ocasionalment, d’auxiliars del resguardo de rentas, així com els mossos d’esquadra particulars (dels monestirs de Poblet, d’Escaladei, de Montalegre, etc.). Amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia del 1932, els serveis de policia i ordre interior de Catalunya —llevat dels de caràcter supraregional i extraregional, estrangers i migracions— començaren a dependre directament del govern català i estengueren els seus serveis de guarderia rural a totes les comarques del Principat adoptant el nom d’Esquadres de Catalunya. El 1934 totes les atribucions sobre les esquadres recaigueren ja en el conseller de Governació. D’altra banda, com a unitat organitzada militarment, els seus comandaments eren elegits mitjançant concurs, pel mateix conseller, entre caps i oficials de l’exèrcit, guàrdia civil i carrabiners. Després dels fets del 6 d’octubre de 1934, el govern central s’apropià els serveis policíacs de Catalunya i foren suprimides les Esquadres, convertides de nou en Cos de Mossos d’Esquadra de Barcelona, dependent del govern de la República. Amb les eleccions del 1936, Catalunya recuperà totes les seves competències en matèria policial i retornà les Esquadres al seu estat anterior. Durant els anys de la Guerra Civil, les Esquadres, manades per Frederic Escofet , augmentaren la plantilla, que, a mitjan 1938, s’apropava a les 600 persones i s’estructurava en dues Planes Majors (Comandància i Guarderia rural, i Patrimoni Artístic) i en tres Esquadres, esteses per tot Catalunya, subdividides en seccions, escamots i esquadretes. Suprimit pel règim franquista el cos de les Esquadres de Catalunya, la Diputació de Barcelona quedà autoritzada per a organitzar (1950) una Secció de Mossos d’Esquadra de Barcelona, com a cos de nova creació, sense cap lligam històric i dependent del capità general de la IV Regió Militar i del Ministeri de Governació i amb unes funcions limitades al Palau Provincial.

Els mossos d’esquadra com a cos policial de la Generalitat restaurada

Assolida novament l’autonomia de Catalunya, el 1980 foren traspassades a la Generalitat les atribucions que el Ministeri de l’Interior tenia sobre el cos, i fou definit com un cos d’ordre públic, d’estructura militar, no vinculat a les forces armades. El 1981 fou signat el primer decret que en definia les funcions i l’estructura, i el 1983 s’aprovà la llei del Parlament que creà la policia de Catalunya, a partir del cos de la Diputació de Barcelona, el nom del qual adoptà. La implantació gradual del cos fou coordinada per la Junta de Seguretat, òrgan mixt de l’Estat i la Generalitat. Entre el 1983 i el 1994, tant les funcions (vigilància d’edificis institucionals i patrimonials, protecció de personalitats, etc.) com el nombre d’efectius foren molt limitats.

La Llei 10/1994 de la policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra del Parlament de Catalunya establia la jerarquia del cos, constituït en l’escala superior per les categories d’intendent, de comissari i, a la cúspide, de major. Joan Unió fou nomenat el mateix any en aquest càrrec, que exercí fins el 2008. Posteriorment restà vacant els nou anys següents, bàsicament pel bloqueig de la Junta de Seguretat. El 1995, el govern espanyol i la Generalitat de Catalunya arribaren a un acord de finançament del cos, i entre el 1995 i el 1998 tingué lloc la fase inicial de desplegament a les comarques d’Osona, la Selva, el Ripollès, la Garrotxa, l’Alt Empordà, el Baix Empordà, el Gironès, el Pla de l’Estany, la Cerdanya, el Berguedà, el Solsonès, l’Alt Urgell, la Segarra, l’Urgell i la Noguera. Paral·lelament, tingué lloc la retirada gradual dels efectius de la guàrdia civil, que conservà tanmateix competències exclusives sobre el control de ports i aeroports, narcotràfic i terrorisme a Catalunya. El 1997 hom acordà el traspàs de les competències sobre el trànsit, efectiu a tot el territori des de l’any 2000, i fou adoptat un nou model, consistent en la divisió entre el Servei Català de Trànsit, que s’encarrega de la gestió del trànsit, la informació viària, la tramitació de multes i l’educació i formació viàries, i les prefectures provincials de trànsit, a les quals és encomanada la matriculació i documentació de vehicles, i l’obtenció i renovació de permisos de conduir inclosos.

Els primers anys del segle XXI continuà el desplegament a la resta del territori català: s’incorporaren successivament al Bages i l’àrea de Granollers (2001), Mollet, Arenys i Mataró (2002), Badalona, Sant Adrià de Besòs, Premià, Santa Coloma de Gramenet i l’Hospitalet de Llobregat (2003), l’Anoia (2004), la ciutat de Barcelona (2005), el Vallès Occidental i el Baix Llobregat (2006) i l’àrea metropolitana de Barcelona, el Garraf, l’Alt Penedès i el Baix Penedès (2007). Amb l’entrada en servei al Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre es completà, al novembre del 2008, el desplegament del cos a Catalunya. A partir del moment en què assumí competències plenes previstes en la legislació, el cos fou objecte de crítiques i denúncies ocasionals per l’ús desproporcionat de la força en algunes detencions i en actuacions antiavalots que portaren, entre d’altres, a la prohibició de les pilotes de goma pel Parlament de Catalunya (2013). Els mossos d’esquadra comparteixen de manera coordinada algunes funcions amb la policia municipal i els cossos de seguretat de l’Estat (policia nacional i guàrdia civil), però des del final de la primera dècada del segle XXI aquesta cooperació ha estat dificultada per diverses incidències. El 2017 tingué lloc un cert desbloqueig amb el nomenament d’un nou major, càrrec vacant des del 2008 que recaigué en Josep Lluís Trapero i amb la reunió de la Junta de Seguretat, la primera també des d’aquest any, on s’acordà integrar els mossos d’esquadra al Centre d’Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat (CITCO). La Generalitat de Catalunya ha sol·licitat reiteradament la presència directa del cos a l’Europol i la Interpol, que ha estat denegada pel govern espanyol.

Tot i aquest impediment, es considerà en general que la policia catalana havia actuat amb una gran professionalitat en els atemptats de l’agost de 2017 a Barcelona i Cambrils. Els atemptats posaren també de manifest la mala entesa i la manca de coordinació entre els mossos d’esquadra i els cossos de seguretat de l’Estat, agreujats també pel moviment ciutadà per la independència de Catalunya assumit pel govern de la Generalitat. El Referèndum de l’1 d’octubre significà un punt d’inflexió: dues setmanes abans, la fiscalia de l’Estat unificà el comandament dels mossos d’esquadra, la guàrdia civil i la policia nacional en el director de coordinació i estudis de la Secretaria General de l’Estat. A diferència de la dels dos cossos estatals, l’actuació dels mossos d’esquadra en la repressió de la votació (declarada il·legal per la justícia espanyola) estigué notòriament desproveïda de violència, si bé requisaren un nombre més alt d’urnes. Posteriorment, en el marc de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola que intervenia la Generalitat de Catalunya, els mossos d’esquadra passaren a dependre directament del Ministeri de l’Interior. El major Trapero fou cessat i, l’abril del 2018, processat amb altres càrrecs del cos per sedició i organització criminal. Ferran López fou designat nou cap dels mossos. Després de la retirada de l’article 155, el nou govern de la Generalitat recuperà les competències sobre els mossos d’esquadra i nomenà Miquel Esquius nou cap del cos (bé que no amb la categoria de major).

Col·laboració: 
NuS / JEB

Llegir més...