S'inicia quan el moviment romàntic ja és general a tota l’Amèrica llatina. Manuel A.Alonso recull en la seva obra poesia i prosa de caire popular; costumista i criollista, és el primer cronista del caràcter nacional. Alejandro Tapia y Rivera refà la història en poesies, novel·les i drames. En tota la segona meitat del s. XIX l’assaig comença a tenir molta importància; destaca l’obra d’Eugenio María de Hostos pel seu caire didàctic i polític. El Modernisme amb prou feines té cap representant fora de Jesús María Lago i de Luis Llorens Torres. Per contra, en el tombant del segle fou conreada una excel·lent prosa naturalista criolla; el principal novel·lista fou Manuel Zeno Gandía. A partir del 1898 hom temia que la cultura criolla d’empremta hispànica no fos desvirtuada per la forta influència de la civilització angloamericana, i una gran part de poetes i novel·listes es dedicaren a exaltar tot el que era més hispànic i porto-riqueny. Evaristo Ribera Chevremont fou l’introductor de les noves tendències del s. XX, en especial de l’ultraisme après a Espanya, on havia viscut des del 1919 al 1924. El poeta més important fou Luis Palés Matos; la seva obra el situà com a capdavanter de la literatura llatinoamericana. Altres poetes destacables, més propers en el temps, foren Francisco Matos Paoli, entre la poesia hermètica i la criolla, Francisco Lluch Mora, fundador del trascendentalismo, molt preocupat per la forma, Violeta López Suria, neoromàntica, i José Emilio González, neocriollista. En prosa dominà la temàtica de la terra i la problemàtica social; Enrique A.Laguerre escriu novel·les on els personatges són bàsicament emanacions tel·lúriques, sense que això faci minvar la preocupació central: el destí de la pròpia pàtria. L’afirmació en contra del domini dels EUA, de la personalitat històrica de l’illa i la defensa dels seus valors essencials fou un dels temes preferits de la narrativa porto-riquenya de l’època; són narradors destacables René Marqués, Abelardo Díaz Alfaro, Pedro Juan Soto, César Andrade Iglesias i Emilio Díaz Valcárcel. Després de l’èxit i la projecció aconseguida per la novel·la La guaracha del Macho Camacho (1976), de Luís Rafael Sánchez (1936), i la continuïtat de novel·listes de la vella guàrdia com Enrique A. Laguerre, la nova narrativa porto-riquenya compta, entre altres, amb les aportacions d’Ivan Silén (1944), amb les novel·les La biografía (1984) i Las muñecas de la calle del Cristo (1987) i les narradores Olga Nolla (1938), (Porque nos queremos tanto,1989) i Lourdes Vázquez (1943) (La rosa mecànica, 1991). De tota manera, és en els gèneres poètics on les darreres generacions de literats porto-riquenys semblen haver proliferat i sentir-se més còmodes i segurs. A destriar l’obra d’Olga Nolla (1938), (Dafne en el mes de marzo, 1989), de María Arrillaga (1940) (Cascada de sol, 1977, i Frescura, 1981), d’Edwin Reyes (1944) (Son cimarrón por Adolfina Villanueva, 1987), d’Ángela María Dávila (1944), de Magaly Quiñones (1945) (Razón de lucha, razón de amor, 1989), de José Luís Vega (1948) (Tiempo de bolero, 1985), de Manuel Ramos Otero (1948) (El libro de la muerte, 1985) i de Vanesa Droz (1952) (La cicatriz a medias, 1982). Des d’una perspectiva crítica cal assenyalar els estudis Los silencios de María Bibiana Benítez (1985), de María Arrillaga, De lengua, razón y cuerpo. Nueve poetas contemporáneas puertorriqueñas (1987) d’Aurea María Sotomayor i Crónica de tres décadas. Poesía puertorriqueña actual (1989) de Rubén González.
f
Literatura