L’edicte d’expulsió, promulgat pels Reis Catòlics, marcà la gran diàspora dels jueus hispànics que no acceptaren el baptisme (convers). Establerts primer a Portugal, s’establiren als Països Baixos i a la resta de la costa mediterrània després de l’edicte de Don Manuel en 1496-97 (jueu). A la fi del segle XIX alguns es dirigiren cap a Amèrica i, a partir del 1948, al nou estat d’Israel, on són uns 200.000. Les comunitats sefardites han conservat, amb més o menys força, llurs costums i llur llengua, anomenada també sefardita i reduïda actualment al judeocastellà (la no pervivència del judeocatalà o d’altres llengües peninsulars pot ésser deguda al menor nombre de jueus catalanoparlants entre els emigrats o bé a la major força del castellà a l’exili).
Organitzats en comunitats que constaven de sinagoga, d’acadèmies rabíniques i d’institucions benèfiques, vivien en barris propis, sota l’obediència d’un cap espiritual i d’un consell d’ancians. Conservaren llur ritual, els ordenaments juridicoreligiosos, així com llur específica pronunciació de l’hebreu (l’oficial de l’hebreu modern a Israel), distints dels de l’altra branca jueva, l'asquenazita. A partir del segle XVIII, sobretot des del regnat de Carles IV, es feren diversos intents per tal d’abolir el decret d’expulsió del 1492. Entre els principals defensors del retorn sefardita a l’Estat espanyol figuren Rafael Cansinos, Emilio Castelar i, especialment, el senador Ángel Pulido. A partir de la independència del Marroc (1956) s’incrementà notablement el nombre de sefardites instal·lats a l’Estat espanyol, els quals, afavorits per la llei de llibertat religiosa del 1967, són actualment uns 10.000. Dins el judaisme sefardita immediat a l’expulsió floriren figures tan notables com Šělomó ibn Verga, Lleó Hebreu i Yosef Caro i d’altres impulsors de l’escola cabalística de Safed (càbala); amb el temps, però, la branca asquenazita assolí la preeminència cultural i social i la direcció intel·lectual del judaisme posterior.
A Catalunya, des de finals del segle XX ha pres una gran força la revalorització de l'aportació jueva, amb iniciatives com la fundació del Centre Bonastruc Ça Porta del call de Girona, en les quals han participat comunitats jueves d’arreu del món, especialment nord-americanes. Al febrer del 2014 el Govern espanyol aprova una modificació del codi civil que permetia la concessió automàtica de la ciutadania espanyola als sefardites en cas de ser demanada, mesura concebuda com a reparació a l’expulsió de 1492. L'octubre de 2019 expirà la mesura, a la qual s'havien acollit unes 127.000 sol·licituds, la major part de Llatinoamèrica. Al gener del 2015 el govern portugués havia aprovat una llei amb els mateixos efectes sense data d'expiració. especificada. A finals del 2019 s'hi havien acollit unes 42.000 sol·licituds.