Així, el subsistema de les vocals àtones en català oriental és: [i], [u], [e]; un estudi sincrònic prescindiria de l’estat que oferia a l’edat mitjana ([i], [o], [u], [e], [a]), tasca que pertany a la diacronia. Hom deu aquesta distinció a F.de Saussure. Aquesta perspectiva sincrònica ha interessat els estructuralistes, especialment en la primera etapa de llurs investigacions. Hom parteix d’un corpus fornit pels parlants i procedeix a la seva anàlisi descriptiva. En rigor, no existeix una sincronia pura, sinó que la diacronia s’esmuny dins la sincronia des del moment que una llengua és parlada per diverses generacions. Hom sent uns mots, uns trets, com a caducs, mentre que d’altres prenen l’hegemonia. Les articulacions ioditzants (paia, fuia, etc), pròpies dels vells en català central, cedeixen el lloc a les laterals (palla, fulla, etc), com més va més prestigioses.
f
Lingüística i sociolingüística