Si el subjecte del verb és l’agent de l’acció del verb que recau sobre un objecte, el verb és en veu activa, i l’oració que en resulta és una oració activa: La mare estima els fills. Si el subjecte del verb (construït amb l’auxiliar ésser el participi passat d’un verb transitiu) és, de fet, l’objecte de l’acció del verb (és a dir, que ho seria, si el verb fos en veu activa), el verb és en veu passiva, i l’oració que en resulta és una oració passiva: Els fills són estimats per la mare. La veu passiva pot donar-se sense explicitar-ne l’agent: els fills són estimats. El grec té una altra modalitat de veu, anomenada veu mitjana, en la qual el subjecte del verb n'és alhora objecte. En català hi corresponen les formes reflexives o pronominals d’alguns verbs: En Joan s’afaita. L’enemic s’escapa. S'aixeca la sessió. El català —com les altres llengües romàniques, a diferència del grec i el llatí— no té formes especials per a expressar la veu passiva: ho fa per mitjans sintàctics. Tampoc no es pot parlar pròpiament d’una veu mitjana, puix que, de fet, moltes oracions pronominals poden arribar a ésser equivalents a oracions passives: El foc ha destruït la casa. La casa ha estat destruïda pel foc. La casa s’ha destruït.
f
Gramàtica