Constitueix delicte i pot ésser comès mitjançant la fuga del deutor amb els seus béns, la simple ocultació o la desaparició del seu patrimoni, la realització de vendes simulades o fraudulentes, l’assumpció de deutes, etc, sense que calgui, però, esgotar tot el patrimoni, perquè pot afectar només una part, si amb això dificulta o impossibilita que els creditors cobrin llurs crèdits. Sempre, però, cal la intenció de perjudicar els creditors, intenció que normalment ha d’ésser deduïda de les circumstàncies de lloc, moment o d’altres. Juntament amb els delictes de fallida i concurs fraudulents i d’insolvència punible, l’aixec integra el grup de delictes que castiga accions sobre el propi patrimoni en perjudici d’altres persones lligades amb l’autor per una relació jurídica de deute, i per aquesta connexió l’aixec havia estat considerat històricament com un tipus de fallida. Així ho disposaven, en el dret català, resolucions de les corts de Montblanc del 1333 i de Barcelona del 1493; també el dret castellà ho considerava així a Las Partidas , i en disposicions del 1480 que passaven a la Novíssima Recopilació; així es mantingué fins a l’època moderna i, encara, fou conservat fins al codi penal espanyol del 1928. Posteriorment fou introduït el concepte actual com a delicte autònom de la fallida fraudulenta, que pot cometre qualsevol persona, sigui o no comerciant, amb independència del fet que el codi també castiga la fallida fraudulenta d’un comerciant.
m
Dret penal