La geografia
L’actual estat ocupa la part septentrional del territori històric de l’Azerbaidjan, és a dir, els contraforts orientals del Caucas i les planes al·luvials adjacents a la mar Càspia, a la conca del Kura i l’Araxes, que forma més d’un terç del territori. És un país de contrastos, on les pastures de muntanya alternen amb les estepes. Les temperatures experimenten fortes oscil·lacions (estius calorosos i hiverns freds), i les precipitacions varien de 200 mm a 1.000 mm de la plana a la muntanya. Els boscos són escassos (11% del territori). L’agricultura, que aporta el 30% del PIB i ocupa el 38,4% de la població activa (1994), té condicions molt favorables al curs baix del Kura, on la fertilitat dels sòls al·luvials permet l’horticultura intensiva, el conreu dels cereals i, sobretot, del cotó. La ramaderia transhumant era la base de la vida tradicional, i actualment l’oví té encara importància.
La riquesa principal del país és la mineria, molt especialment el petroli. Els jaciments al litoral de la Càspia són dels primers a escala mundial. El govern ha dut a terme diversos contractes amb companyies internacionals per a l’explotació del petroli. A l’activitat extractiva cal afegir-hi també el refinatge, la petroquímica i els productes derivats. Hi ha també jaciments de gas natural, ferro, alunita, calcàries i molibdè. Tot i aquest potencial, el sector industrial, que comprèn també els sectors de la maquinària, el tèxtil i l’alimentació, és relativament poc desenvolupat (29% del PIB i 20,6% de la població ocupada el 1994). El comerç exterior és deficitari i té lloc, principalment, amb els estats de la CEI (sobretot amb Rússia), seguits per l’Iran i Turquia. El petroli i els seus derivats constitueixen, de llarg (58% el 1995), la principal partida de les exportacions. De les importacions destaquen els productes alimentaris, la maquinària i els productes químics. Malgrat les seves riqueses naturals, el desenvolupament de l’Azerbaidjan ha estat frenat per la guerra amb Armènia, la inestabilitat política i les dificultats que han acompanyat l’establiment del capitalisme als territoris de l’antiga URSS. El 1994 la renda per habitant era de 480 $. La moneda de curs legal és el manat, vigent des del 1993.
Vista de la capital de l’Azerbaidjan, Bakú
© Ministry of Culture and Tourism of the Republic of Azerbaijan
La densitat és baixa (91 h/km2 el 1992) i Bakú i els seus entorns concentren el 35% de la població total, el 53% de la qual és urbana. El creixement natural de la població (10) és inferior a la mitjana mundial. Hi ha una majoria d’àzeris (82,7%). Els armenis, que viuen sobretot a l’Alt Karabakh són, en nombre semblant als russos, la minoria més nombrosa (10% de la població). No hi ha religió oficial i predomina molt clarament l’islamisme xiïta. Antiga república soviètica, l’Azerbaidjan esdevingué independent el 1991 constituint-se república federal multipartidista. El territori inclou les repúbliques autònomes de l’Alt Karabakh i de Nakhičevan. El Parlament, unicameral (Milli Majlis), consta de 125 diputats elegits cada cinc anys per sufragi universal. El president, elegit per al mateix període, deté el poder executiu i gaudeix d’amplis poders. L’Azerbaidjan és membre de l’ONU, de la CEI i del Banc de Desenvolupament Islàmic.
La història
Des de la perestroika, es reforçà el nacionalisme àzeri, i tingueren lloc els primers enfrontaments amb la RSFS d’Armènia per l’enclavament de l’Alt Karabakh, conflicte que ha marcat tota l’existència de l’Azerbaidjan des que es declarà independent de l’antiga URSS el 30 d’agost de 1991 i el portà a una guerra amb Armènia i, posteriorment, a un bloqueig marcat per l’hostilitat amb aquesta república. L’exclavament de Nakhičevan, pertanyent a l’Azerbaidjan i situat entre l’Iran i Armènia, ha estat també una font de conflictes. El desembre d’aquest any l’Azerbaidjan s’integrà a la Comunitat d’Estats Independents alhora que un referèndum confirmava la independència amb una gran majoria.
El maig del 1992 la presa del darrer bastió àzeri al Karabakh provocà l’enderrocament del govern presidit per l’excomunista Ayaz Mütəllibov, que fou seguit per mesos d’inestabilitat fins que el president Heydər Əliyev prengué el poder el 1993, i fou confirmat a la presidència en unes eleccions boicotejades per l’oposició. Simultàniament a aquests esdeveniments, entre el 1992 i el 1994 tingué lloc una guerra amb Armènia acabada amb un alto el foc aconseguit amb mediació internacional. L’acord deixà el conflicte en suspens i al mateix temps afavorí la consolidació d’un govern proarmeni a l’enclavament, que s’autoproclamà república independent. Els anys següents, Əliyev consolidà la seva posició tot establint un règim personalista i autoritari, al capdavant del qual ell i el seu partit, el Nou Partit de l’Azerbaidjan, foren successivament reelegits des del 1995 en convocatòries electorals sistemàticament denunciades com a fraudulentes per l’oposició i pels observadors internacionals.
El desembre del 2003 morí Heydər Əliyev, havent nomenat a l’agost com a successor el seu fill Ilham, el qual guanyà les eleccions de l’octubre enmig d’una gran violència. Ilham Əliyev mantingué l’autoritarisme del seu pare, i el març del 2009, després d’un referèndum molt qüestionat, mitjançant una esmena constitucional eliminà el límit de dos mandats presidencials. Aquest mateix any tingueren lloc les primeres negociacions de pau directes entre Armènia i l’Azerbaidjan, que acabaren sense resultats.
A més de la repressió sistemàtica sobre l’oposició, la família Əliyev fonamenta el seu poder en els rics jaciments de petroli i gas natural localitzats sobretot a la costa de la mar Negra, gràcies als quals l’Azerbaidjan signà substanciosos contractes amb els països industrialitzats i ha pogut sostreure’s en part a la influència de Rússia. El més important fou el projecte de l’oleoducte Baku-Tbilisi-Ceyhan (Azerbaidjan-Geòrgia-Turquia), començat el 2002 i que entrà en servei el 2006. El 2014 la companyia britànica BP començà la construcció d’un gasoducte fins a Europa des de l’Azerbaidjan que evita el pas per Rússia.
Esdevingut per la seva posició geogràfica i els abundants recursos energètics un soci estratègic essencial d’Occident, les denúncies per la repressió sistemàtica de les llibertats, corrupció i violacions dels drets humans perpetrats pel govern de l’Azerbaidjan han obtingut poc ressò entre els governs i les organitzacions europees. Així, el 2001 l’Azerbaidjan ingressà al Consell d’Europa com a membre de ple dret. Tanmateix, el 2014 el govern tancà la delegació de Radio Free Europe/Radio Liberty al·legant ingerència estrangera, cosa que provocà la crítica dels Estats Units. En contrast amb els contradictoris vincles amb Europa, l’Azerbaidjan manté bones relacions amb Rússia per raó de la pertinença a la CEI i dels importants recursos petroliers. El suport rus es compagina amb una ambigua mediació amb Armènia en el conflicte de l’Alt Karabakh. Un suport molt més explícit és el de la Turquia presidida per Recep Tayyip Erdoğan, invocant els vincles etnicoreligiosos.
Les legislatives del 2015 foren denunciades com a fraudulentes i l’OSCE renuncià a enviar-hi observadors. El 2017 Əliyev nomenà vicepresident la seva dona Mehriban. Aquest any el Consell d’Europa obrí una investigació per presumptes suborns de l’Azerbaidjan a parlamentaris d’aquesta institució. Els enfrontaments armats esporàdics amb Armènia s’intensificaren des del 2016. Al final de setembre del 2020 l’exèrcit azerbaidjanès llançà una ofensiva sobre l’Alt Karabakh per la qual, infligint una clara derrota a les forces armènies, controlà la meitat del territori. La breu guerra fou aturada amb un armistici forçat per Rússia al principi de novembre pel qual l’Azerbaidjan retenia el territori de l’enclavament ocupat en el conflicte.