i Otto von Bismarck | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Otto von Bismarck

Història    Política
ciències polítiques polít i història hist
Príncep de Bismarck-Schönhausen, duc de Lauenburg.
Schönhausen, Brandenburg, 1 d’abril de 1815 — Friedrichsruh, Lauenburg, 30 de juliol de 1898

Primer ministre de Prússia i després canceller d’Alemanya —anomenat “el canceller de ferro"— entre els anys 1862 i 1890. D’una família de Junkern, establerta des del s. XIII a l’Altmark, estudià a Berlín i a Göttingen i ingressà a l’administració prussiana el 1835. El 1847 fou diputat en el primer Landtag (parlament) general de Prússia, convocat a Berlín per Frederic Guillem IV. Fou extremadament conservador, i en el seu primer discurs demanà la creació d’un banc de crèdit agrari. Preconitzà la repressió enèrgica del moviment revolucionari del 1848, i es mostrà realista i calculador quan Àustria imposà a Prússia la renúncia a una primera forma d’unitat nacional alemanya (Olmütz, 1850). En 1851-59 fou conseller de l’ambaixada de Prússia a la Dieta de Frankfurt; aleshores perfeccionà els seus coneixements polítics: el Junker conservador, devot de l’imperi dels Habsburg, adversari del liberalisme, es convertí en un diplomàtic hàbil lliurat a la causa de Prússia i de la unitat alemanya contra l’hegemonia de Viena, amb les ajudes possibles: Rússia i també la França de Napoleó III. Del 1859 al 1862 Bismarck fou ambaixador de Prússia a Rússia, i el 1862 a París. Pel setembre d’aquell mateix any esdevingué primer ministre i ministre d’afers estrangers de Guillem I de Prússia. Durant els primers anys de govern, Bismarck es lliurà a la seva obra: la unitat alemanya i l’establiment de l’Imperi Alemany (Segon Reich). En col·laboració amb Àustria, imposà a Dinamarca la cessió dels ducats de Slesvig i Holstein (1864). El 1865 li fou concedit el títol de comte de Bismarck-Schönhausen. Les discòrdies sorgides entre Viena i Berlín, aprofitades per Bismarck, desembocaren en la guerra Austroprussiana: la batalla de Sadová (Königgratz), el 1866, fou netament favorable a les tropes prussianes de Moltke (Bismarck havia aïllat Àustria i s’havia aliat amb França i amb Itàlia). Així es trencà el dualisme alemany del s. XVIII i Prússia s’alçà amb la clara hegemonia a través de la creació de la Confederació d’Alemanya del Nord i del Zollverein. El tercer pas fou la guerra amb França. Els exèrcits de Napoleó III, derrotats a Metz i a Sedan, capitularen (2 de setembre de 1870). El 18 de gener de 1871 fou proclamat a Versalles el Segon Imperi Alemany; Bismarck en fou nomenat canceller i rebé el títol de príncep. El 10 de març següent la pau de Frankfurt annexà Alsàcia i Lorena a Alemanya. Bismarck dominà la política internacional europea fins a la seva retirada del poder, l’any 1890: el seu sistema —la “pau armada"— es basà en l’aïllament de França i l’aliança amb les potències orientals (aliança dels tres emperadors: Alemanya, Àustria, Rússia). Amb motiu de les rivalitats austrorusses als Balcans, Bismarck intervengué al congrés de Berlín del 1878, que presidí; féu això mateix en virtut dels antagonismes colonials entre França, Itàlia i el Regne Unit. El 1882 Itàlia s’adherí a l’eix Berlín-Viena (Triple Aliança), que mantingué excel·lents relacions amb Anglaterra; i el 1887 Bismarck signà un pacte d’amistat amb Rússia; França restà, doncs, aïllada. Bismarck, disconforme amb les orientacions del nou emperador Guillem II, dimití el 18 de març de 1890. Del 1872 al 1880 Bismarck desencadenà el Kulturkampf (‘lluita per la cultura’) contra els catòlics, considerats adversaris de la unitat alemanya des del punt de vista del protestantisme prussià. A partir del 1881 el canceller (que havia mantigut contactes amb el socialista Ferdinand Lassalle uns quants anys abans) impulsà una legislació social (llei d’accidents del treball, reconeixement de sindicats, assegurances contra malalties, accidents o invalidesa), convençut que només l’acció de l’estat podria neutralitzar les idees revolucionàries. El “canceller de ferro” governà Alemanya com un veritable dictador, bé que mantingué les formes democràtiques de la constitució de l’Imperi. Primerament tingué el suport dels nacional-liberals contra els catòlics; després el del centre contra els socialistes i, darrerament, el dels conservadors contra el centre, amb l’objectiu de consolidar la unitat alemanya, amb l’ajuda d’un exèrcit nacional i de la unificació econòmica, jurídica i financera. Morí retirat a les seves terres de Friedrichsruh. Deixà escrites les seves memòries (Erinnerung und Gedanke).

Col·laboració: 
JoR

Llegir més...