caça

f
Música

Composició vocal en forma de cànon, molt estesa a Itàlia al segle XIV (on rebia el nom de caccia) i emprada també a Catalunya.

El tema és habitualment la caça o persecució amorosa. Contemporània de l’antic madrigal (del qual no és, doncs, l’antecessora, com hom ha volgut suposar), fou conreada per la major part dels músics de l'ars nova. En la forma més corrent, és escrita per a dues veus agudes (en cànon), a les quals ha estat afegida una tenora instrumental de valors llargs. A França, al segle XIV, el mot chasse era gairebé sinònim de cànon, qualsevol que en fos el tema. El paral·lel anglès, catch, forma particular d’Anglaterra des del segle XIV, consisteix en un cànon molt simple on han estat afegides paraules facecioses. Al segle XVI aquest mot designava grans cançons polifòniques sobre temes de caça on era exagerada la idea descriptiva. Són cèlebres les del s XIV (Jacopo i Gherardello da Bolonya, Giovanni de Cascia), i al segle XVI (1529) és La chasse de Jannequin la més representativa. En el Llibre Vermell de Montserrat es conserva la peça en forma de caça, a tres veus, O Virgo splendens hic in monte excelso, composició molt arcaica i cas únic en la història de la música medieval: un cànon cantat amb ritme lliure, com de cant gregorià, com una dulcis harmonia, que és el nom que volgué donar-li l’autor anònim.