Hom pot considerar com a punt de partida d’aquesta disciplina —preferentment anomenada epistemologia, més que no pas gnoseologia— la Wissenschaftslehre (‘Teoria de la ciència’, 1837) de Bernhard Bolzano i la Philosophy of the Inductive Sciences, Founded upon their History (1840) de W.Whewell, que és un intent de renovar el Novum Organum Scientiarum (1620) de F. Bacon mitjançant un estudi historicocrític de les ciències, mètode que seguí A.A.Cournot a Essai sur les fondements de la connaissance humaine et sur les caractères de la critique philosophique (1851) i Traité de l’enchaînement des idées fondamentales dans les sciences et dans l’historie (1861). A partir del 1900 brolla, com a crítica d’alguns dels principis de l’anomenada ciència “clàssica”, el moviment de la crítica de les ciències, dirigit contra el dogmatisme d’alguns científics i centrat en l’estudi de la natura de les lleis i teories de la física. En són representants destacats H.Poincaré, P.Duhem, G.Milhaud i E.Le Roy, a França, Ernst Mach i Wilhelm Ostwald, a Alemanya, i C.S.Pierce i K.Pearson, al món de parla anglesa. En una mateixa orientació crítica, en relació, però, amb les matemàtiques, cal esmentar G.Frege, a Alemanya, i B.Russell, a la Gran Bretanya. Entre les figures més recents dels estudis epistemològics —difícilment separables de la filosofia de la ciència (ciència)— destaca G.Bachelard.
f
Filosofia