La seva adscripció a una família lingüística ha resultat impossible, tant per la migradesa del material de què hom disposa com per la manca de paral·lels clars amb altres llengües. Hom ha formulat diverses hipòtesis (avantpassat de l’actual nubi nilòtic, membre de la branca cuixítica o de la del sudanès oriental), cap, però, prou convincent. Pel que fa a la seva extensió territorial, hom dubta també si abastava tot el regne o si, encara que oficial, només era parlada a l’illa de Meroe, mentre a la resta del país (de la primera cascada a la quarta) hom emprava ja el nubi. D’altra banda, els texts meroítics, encara que poden ésser llegits, no poden ésser traduïts, circumstància que es deu a la manca d’una inscripció bilingüe i al fet que cap de les llengües contrastades no presenta suficients semblances. Les dues tendències més en voga avui en el seu estudi són l’estructuralista (Hintze i, en general, l’escola alemanya), que es concentra en l’estructura morfosintàctica de la llengua i no en el vocabulari, i la comparativista (Trigger, per exemple), que privilegia, a base del migrat lèxic conegut (entre 100 paraules i 200), la comparació del meroític amb altres llengües per tal d’arribar a traduir-ne els documents. El material objecte d’estudi són 800 inscripcions (texts reials gravats, óstraka i graffiti, i, sobretot, texts funeraris en taules d’ofrenes i esteles), datades de vers el 170 aC (el primer document en meroític jeroglífic data de l’època de la reina Shanakdakhete, ~170-160 aC) a vers el 400 dC. Aquest material, breu però amb algunes inscripcions extenses (com la d’Akinidad, del segle I aC), apareix anotat en un alfabet de 23 signes que adopta unes formes: meroític jeroglífic (~170 aC-~100 dC), compost a base de jeroglífics egipcis i emprat en els monuments, i meroític cursiu (s II aC-400 dC), utilitzat en tota altra categoria de material i que deriva del demòtic egipci. Llur adopció originà la progressiva decadència de la llengua i escriptures egípcies, en ús exclusiu fins aleshores en els texts oficials i funeraris del regne de Kuš. Amb la caiguda d’aquest (s IV dC), desaparegué també l’escriptura meroítica i fins al s VII dC, que apareixen els primers documents en vell nubi, no hi ha rastres de cap altra escriptura indígena al Sudan. La història dels estudis sobre la llengua i l’escriptura meroítiques és breu i intermitent: el 1819, el francès Gau donà a conèixer el primer text meroític, al qual s’afegiren, a mitjan s XIX, altres 53, trobats (1842-45) per R.Lepsius, i, a partir del 1907, molts d’altres procedents de les excavacions a Šablul i Karanog. Bé que el 1897 l’egiptòleg alemany A.Erman identificà alguns signes, l’autèntic fundador dels estudis meroítics és l’egiptòleg britànic F.Ll.Griffith, que, malgrat uns començaments esperançadors (desxiframent del meroític jeroglífic i del cursiu el 1909, establiment d’un reduït vocabulari, etc), no aconseguí de progressar en el camí de la traducció. Com tampoc els investigadors posteriors, com més va més nombrosos (Meinhof, Zhylarz, Hofmann, Trigger, Hintze, etc). Per a l’estudi del meroític hom disposa d’un corpus d’inscripcions (Répertoire d’Épigraphie Meroitique), d’algunes gramàtiques, estructuralistes (Hintze, Hofmann), de nombrosos articles en revistes especialitzades (com Kush) i d’una revista pròpia (Meroitic Newsletter).
m
Lingüística i sociolingüística