Aquest concepte, explicat en els escrits paulins (els sinòptics parlen del misteri del regne de Déu sense fer cap aclariment), té, en el Nou Testament, una plena autonomia i peculiaritat; no és en relació amb l’antic misteri cultual, pren un significat escatològic i manté relació amb l’esdeveniment històric. La tradició patrística, en general, presenta el misteri com la mateixa realitat divina, personal, la qual es comunica, per gràcia, a l’home creient i transforma radicalment el seu ésser creat. Dins aquest context, el misteri és fonamentalment Déu, i ho és eternament; fins i tot quan l’home l’ateny per la fe, el misteri no cessa. Els pares de l’Església, especialment els orientals, propugnen, contra el gnosticisme i el racionalisme de l’arianisme, la incomprensibilitat del Pare. Tant la teologia patrística com la medieval elaboren l’anomenada “teologia negativa”, és a dir, la que parla de Déu per modum negationis et eminentiae, atès que Déu habita “en una llum inaccessible”. Amb relació a la raó humana, el misteri pot ésser conegut, bé que mai del tot comprès. En aquest sentit la raó no s’ha d’entendre com la capacitat d’eliminar el misteri, sinó com la capacitat d’assumir el misteri. Les proposicions de fe considerades com a misteris estrictes són la Trinitat, l’encarnació de Déu i l’autocomunicació de Déu a la criatura.
m
Cristianisme