Fill de Teresa Pàmies i Gregorio López Raimundo, s’inicià en la literatura amb dos reculls de narracions, T’hauria de caure la cara de vergonya (1986) i Infecció (1987). Posteriorment ha publicat les novel·les La primera pedra (1990, premi Ícaro 1991), L’instint (1993, premi Prudenci Bertrana 1993) i Sentimental (1995), i els reculls de narracions La gran novel·la sobre Barcelona (1997, premi Crítica Serra d’Or 1998), L’últim llibre de Sergi Pàmies (2000), Si menges una llimona sense fer ganyotes (2006, premi Ciutat de Barcelona i Lletra d’Or 2007), La bicicleta estàtica (2010), Cançons d’amor i de pluja (2013), parcialment autobiogràfic, Confessions d’un culer defectuós (2016) i L’art de portar gavardina (2018, premi Crítica Serra d’Or de narració 2019). Algunes de les seves obres han estat traduïdes.
La seva narrativa parteix d’una realitat anònima en què els personatges més grisos i les accions més vulgars esdevenen la base d’una reflexió sintètica però profunda sobre temes nuclears de la condició humana, com l’angoixa, la por o les contradiccions, des del distanciament que permet l’humor i la ironia. Tanmateix, la seva obra manifesta una evolució cap a una expressió més personal i en determinats aspectes més biogràfica, en què minva la presència del joc literari per imposar-se una certa duresa temàtica.
Col·labora en la premsa amb articles d’opinió, d’entre els quals també sobre l’actualitat esportiva, i participa en espais radiofònics. Ha traduït Apollinaire i Pennac, entre d’altres. L’any 2014 rebé el Premi Internacional Manuel Vázquez Montalbán en la categoria de periodisme esportiu.