Filla de Pere Coromines i germana de Joan Coromines, es llicencià en cirurgia i medicina a Barcelona (1934). Del 1936 al 1938 la Generalitat de Catalunya l’anomenà metge de guarderies. Després de la Guerra Civil de 1936-39 s’exilià, primer a París, on es diplomà com a puericultora per la Facultat de Medicina (1939) i després a l’Argentina fins que el 1944 tornà a Madrid, per realitzar el curs de doctorat, i l’any següent a Barcelona. El 1947 aconseguí una beca del govern espanyol i estudià psiquiatria i psicoteràpia a la Clínica Tavistock de Londres. Hi descobrí la psicoanàlisi i la possibilitat de realitzar la formació. Vers la fi dels anys cinquanta introduí aquesta disciplina, conjuntament amb Pere Bofill i Pere Folch, a la península Ibèrica.
Fou fundadora i després presidenta de la Societat Espanyola de Psicoanàlisi (1971-77), fundadora de l’Institut de Psicoanàlisi de Barcelona (1971), directora de la Revista Catalana de Psicoanàlisi (1984) i cofundadora del Centre de Psicoteràpia Psicoanalítica (1986). A més, creà i, durant un temps, dirigí el primer Centre Pilot de Paràlisi Cerebral del país. Són destacables els seus estudis sobre el desenvolupament psicològic en la primera infància, i feu notables aportacions en els camps de la psicopatologia arcaica i el desenvolupament precoç. És autora de Psicopatologia i desenvolupaments arcaics (1991) i Psicoterapia de grupos con niños (1996), aquest últim en col·laboració amb Lluís Farré, Montserrat Martínez i Núria Camps i, també en col·laboració, Processos mentals primaris (2008). L’any 1997 li fou concedida la Creu de Sant Jordi.