Viu i treballa a Nova York. Es donà a conèixer amb sèries d’objectes íntims i mobles quotidians: urinaris, lavabos, desguassos, etc, tots ells concebuts com a receptacles del cos humà, que els transforma i els humanitza. Al final dels anys vuitanta el seu treball derivà cap a instal·lacions molt escenografiades en les quals introduí el cos des d’una concepció política. Bé aïlladament o bé dins un context, són fragments o parts desmembrades fetes en motllos de cera o guix i semblen reals; surten del mur o d’un sòcol i afronten temes com la sexualitat, la malaltia, la mort i la marginació, en fer referència a temors i plaers. El Jeu de Paume de París i el MNCARS de Madrid presentaren una exposició monogràfica de la seva obra (1992). El mateix any participà en la IX Documenta de Kassel.